Idea principal, intenció i to de l'autor · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2026 ordinària · Exercici 2

Criteri

D’opinions, en té tothom; opinions sobre quasi tot: sobre les guerres en curs, la lliga de futbol, les decisions del Govern… Deu ser un dret, segurament, però no és un deure parar-hi atenció. Les opinions venen a ser hipòtesis sobre determinades qüestions; i tothom en formula a cada moment, és clar. Si no, no podríem pensar ni actuar. Les opinions són hipòtesis circumstancials, suposicions descartables; per això la majoria no són importants. El que és important és el criteri.

El criteri és un argument contrastat, una hipòtesi que ha esdevingut una tesi verificada. El criteri sorgeix de l’estudi, de l’observació atenta, de l’acumulació de proves, de la jerarquització de conclusions. Per això ens acosta a la saviesa; l’opinió, no.

De fet, sol opinar de cara als altres qui té menys criteri. Els opinadors compulsius, acostumats a deixar anar frivolitats pels descosits, es pronuncien a tort i a dret. Normalment ho fan amb veu forta, per fer-se notar, i omplen amb paraules la buidor dels seus pensaments. Els detectes si pares l’orella al metro, en aquests programes televisius de cridaners maleducats i, sobretot, si et submergeixes en les xarxes socials, que són el fòrum de les opinions innecessàries. La majoria de tertúlies radiofòniques també en són un exemple. Quasi cada cop que aborden un tema que conec, m’esgarrifo i concloc provisionalment que en els temes que desconec també desbarren. Com és que s’equivoquen tant i amb tant d’aplom? Doncs perquè parlen molt i sense criteri. Tot plegat és l’eclosió de l’omnologia fraudulenta, la banal xerrameca de pontificadors de gruix escàs.

Davant de qualsevol fet, el periodista inconsistent fa preguntes a la gent que es troba, agafa dues opinions contraposades i les serveix amb pretesa imparcialitat. El resultat és que no en treus l’aigua clara: quin valor tenen aquell parell d’opinions precipitades? Aquest costum d’interrogar el primer que passa és lamentable. Si el periodista és poc professional, remata la crònica amb una gracieta o amb un comentari falsament agut.

De criteri, n’hi ha poc. Sobre els temes més variats, els mitjans i les xarxes aboquen muntanyes d’opinions trivials o improvisades, d’escàs criteri, que no ajuden a configurar la posició de lectors o espectadors. És preocupant, perquè, a partir d’aquí, has de decidir, votar, prendre partit… Enmig d’aquest eixordador desconcert d’opinions irrellevants, aniria bé un acord fonamentat i harmònic de criteris concertants.

Goebbels —el ministre de propaganda nazi— sostenia que una veritat és una mentida repetida prou vegades. No és cert, és clar, però pel que fa al cas és el mateix: no li interessava establir la veritat, sinó que els altres prenguessin per certes les seves mentides. I ho va aconseguir. Em temo que, avui, molts Goebbels emmascarats enterboleixen la comprensió del nostre present, tan complex. Correm el risc de suplantar el criteri solvent amb un xàfec d’opinions trivials. Debatre és contrastar arguments, comparar criteris.

Alguns temes com ara els transgènics, l’aigua o l’energia, la mobilitat, la internalització de costos, el canvi climàtic, els parcs eòlics, el model de ciutat, l’equitat de gènere, l’abandó forestal, els règims alimentaris, entre molts altres, són qüestions del discurs sostenibilista. D’opinions, n’hi ha tantes com es vulgui. Però, i de criteri? Sense criteri no podrem construir la sostenibilitat. Necessitem pensar-hi, escoltar els qui en saben, debatre-ho. Si només sumem opinions de tot i de res, obtindrem cridòria de celobert, un safareig de comares i estratagemes de cafè.

La insostenibilitat del caduc sistema socioeconòmic actual es fa evident cada dia que passa i per això necessitem discutir fórmules de canvi. Els experts en sostenibilitat tenen propostes a fer. Per això convindria que afloressin diferents criteris sobre els problemes més urgents. Ens cal molt de criteri, d’acadèmic o de pagès, però no pas meres opinions de passavolant.

Adaptació del text de Ramon Folch «Criteri». Abecedari socioecològic. Diccionari portàtil, parcial i accidental. València: Universitat de València, 2020, p. 54-55