Idea principal, intenció i to de l'autor · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2022 extraordinària · Exercici 6

Guillem d’Efak, invent i simulacre

I que te’n recordes
vell amic Guillem d’Efak
invent i simulacre?
Erosfera, 1982

La llegenda de Guillem d’Efak (1930-1995) va començar en el mateix moment del seu naixement a l’antiga Guinea Espanyola quan son pare, un guarda colonial de Manacor destacat a l’Àfrica, per facilitar el viatge del petit Guillem a Mallorca —en realitat un segrest, atès que sa mare no hi havia donat el consentiment— va falsificar la data de naixement de l’infant i, afegint-li un any, va declarar que havia nascut el 1929. D’Efak s’hi recreava de debò quan ho contava, sobretot quan hi afegia que durant la travessia —i això que ell tot just tenia dos anys— son pare va sacrificar un lloro, estrenyent-li secament el coll, només perquè s’havia esvalotat un poc.

D’Efak va aprendre de ben jove a dramatitzar els seus orígens africans i, mancat d’alternativa, és clar, va intentar treure’n el màxim profit. La trompa d’un elefant, explicava, havia tocat el ventre embarassat de sa mare, una princesa dels Fang, deia ell. Assegurava també que havia menjat carn humana i afegia que era una dieta que creava addicció.

Quan de jovenet va començar a cantar en escenaris locals de Manacor, el seu grup es va anomenar, com no podia ser d’altra manera, Orquestra Guinea. I quan va començar a actuar a la sala de festes La Cubana, a Palma, cantant música afrocaribenya i afroamericana, es va fer una màscara genial que li va proporcionar un èxit immediat: el Príncipe Guillermo. Anys després va enregistrar prop de quaranta cançons (en uns nou discs) per a la discogràfica Concèntric, moltes de tema o estil afroamericà, com el famós «Blues en sol», una de les seves millors cançons. Si mai hagués volgut esquivar el seu mestissatge, el món, la societat, no li ho hauria permès.

A d’Efak, els seus orígens li degueren servir per a percebre i entendre amb perspicàcia els exclosos, els marginats, els inadaptats. Per alliberar-se de totes les possibles cadenes, la seva set d’aventures no va tenir mai límits. Explicava que va ser miner a Alsàcia i que allà el van apallissar uns miners rivals; que va fer la verema al sud de França i dormia a la serena, i que li hauria agradat fer la pesca del bacallà a Irlanda… L’empatia envers els pàries, apàtrides i proscrits, i l’experiència en primera persona d’haver estat pària, apàtrida i proscrit es reflecteix directament en la majoria de les seves creacions.

Un dels seus grans èxits musicals és «Sa cançó de Son Coletes» i part del mèrit és l’horror que provoca el seu argument truculent, basat en fets reals: durant la guerra del 36, a l’antic cementiri de Son Coletes, a Manacor, van assassinar molts de roigs (o sospitosos de ser-ho). Afigurant-se que la censura no permetria mai una cançó rememorant aquell acte, d’Efak trasllada la brutalitat dels fets de la guerra del 1936 al segle xv durant les revoltes foranes que van precedir les Germanies, les lluites entre la part forana i els nobles de Ciutat. En un comentari a la contracoberta del disc original, explica: «L’any 1450 els pagesos mallorquins, farts de treballar sense sortir de deutes, iniciaren una marxa sobre Ciutat, acabdillats pel manacorí Simó Tort Ballester. […] Tres anys durà la lluita […]. «Sa cançó de Son Coletes» conta i canta aquests fets amb rigor històric: cada nom propi, cada esdeveniment i el patètic balanç els trobarem a qualsevol manual d’història mallorquina, jo no m’he tret res del cap.» I tanmateix, amb llicència poètica, s’empesca uns «mercenaris moros i napolitans», una al·lusió claríssima a les tropes del fals comte Rossi i a les tropes africanes de Franco.

De totes les seves activitats (cançó, teatre, traducció i poesia), ell considerava que la poesia era allò que més el definia. Afortunadament, fa pocs anys es va publicar en un sol volum la seva Obra poètica (2016), un llibre que recopila en més de quatre-centes pàgines el conjunt de la poesia de d’Efak, encapçalat per un magnífic pròleg de Bernat Nadal. L’antòleg combina hàbilment l’anàlisi dels poemes amb històries personals que ell sap de primera mà. Com tots els qui el van conèixer, Nadal remarca que un dels trets principals de d’Efak era la seva capacitat d’automitificació i la seva finíssima destresa com a raconteur. El fet és que d’Efak va aprendre primer a parlar el castellà a Guinea i posteriorment va aprendre el català a Manacor a partir dels tres anys. El català, emperò, va ser de gran utilitat per articular la seva différance (en el sentit de Derrida), una màscara més sobre altres màscares. Segons Nadal, Erosfera (1982) és el cim de la seva poesia. Es tracta de dos textos que s’alternen: un «Poema» format per sonets sense rimar i un «Contrapunt» autobiogràfic. A part de les subtilitats literàries, el text és corprenedor per la seva sinceritat. Al bell principi del poema, l’autor es defineix com a «invent i simulacre» i al final conclou: «Jo, de fidel, sols ho haig de ser a la vida.» Molts dels qui el coneixien saben que l’afirmació era cent per cent sincera. Per una vegada, d’Efak s’havia desprès, gràcies a la poesia, de les màscares que el seu paper de performer (cantant i actor) l’obligava a encarnar.

Probablement és una exageració afirmar, com va dir l’escriptor Gabriel Galmés, que d’Efak «passarà a la història […] per fer de la seva vida una obra de creació», o que «el millor dels personatges teatrals de Guillem d’Efak», com afegeix el seu biògraf, Bartomeu Mestre, «era ell mateix; la millor novel·la, la vivencial biografia». La seva vida va ser efectivament una faula, una llegenda, una mitologia, encesa i atiada per ell mateix, però la seva obra encara desperta interès, i cada vegada més, a dir ver. A més a més de versions musicals de la seva poesia fetes per molts compositors (vegeu YouTube), Bartomeu Mestre ha publicat dues edicions d’una biografia imprescindible (Balada d’en Guillem d’Efak, 2010) i una recopilació de les seves obres escèniques (Teatre, 2000). Per si no fos prou, El dimoni Cucarell és una obra de teatre per a joves encara avui molt representada. A la Viquipèdia es pot llegir que «s’han enregistrat més discs amb cançons de Guillem d’Efak en els vint anys posteriors a la seva mort que en tota la seva vida.» I això mateix ha passat amb l’edició de llibres. Hipèrbole del cantant i escriptor més hiperbòlic de Mallorca? Ni de bon tros. Guillem d’Efak, recitador de faules, mitòman i bruixot —sobretot bruixot, conjurador de forces sobrenaturals—, continua embadalint el públic.

Adaptació d’un text d’Antoni Pizà. L’Avenç, núm. 466 [en línia] (març 2020)