Idea principal, intenció i to de l'autor · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2025 extraordinària · Exercici 5

Elogi del prejudici

L’altre dia un periodista de televisió va presentar el film Jarhead i el va resumir, més o menys, com «la història d’uns pobres nois obligats a patir les atrocitats de la guerra». Jarhead és tot el contrari.

La pel·lícula és el relat d’uns reclutes del cos de marines de l’exèrcit dels Estats Units, jarheads (‘caps de pot’), a qui envien a la primera guerra de l’Iraq; un grapat de nois sense futur que, gràcies a l’exèrcit, almenys han trobat un sentit a la vida: matar els enemics d’Amèrica. Tanmateix, quan són enviats al camp de batalla, topen amb un imprevist: la guerra moderna és ultratecnològica; tot ho resol l’aviació, que fa caure llamps del cel com els déus clàssics. Els jarheads han estat entrenats per ser uns guerrers ferotges, però tot el que els deixen fer al desert és hidratar-se, masturbar-se i tornar a hidratar-se. No hi ha combats.

El final de Jarhead és un dels anticlímaxs més memorables del cinema modern. Els dos protagonistes, franctiradors experts, reben l’ordre d’abatre un coronel iraquià. Prenen posició, fan tots els càlculs, però, quan estan a punt de disparar, un oficial americà els atura: no caldrà disparar perquè l’aviació arrasarà la posició, el coronel i set-cents reclutes iraquians que són amb ell. Un dels dos jarheads s’enfronta a l’oficial: «Per què no ens deixen disparar, per què? De totes maneres, aquest paio ja és mort!» S’ensorra i es posa a plorar. Durant anys sencers, aquells nanos han estat educats per matar, i, quan van a una guerra, ni tan sols els deixen disparar una bala. Ni una. Per tant, Jarhead no és la tragèdia d’uns nois obligats a fer la guerra sinó, ben al contrari, la d’uns nois a qui no deixen fer la guerra. Jarhead no és un film específicament antibèl·lic, sinó que, com American beauty, és una crítica a la hipocresia de la societat americana, tan opulenta en bombes que no li calen herois.

Tornem al principi: com és possible que el periodista l’espifiés? Doncs per un prejudici. És molt possible que el seu raonament fos: «Jarhead és obra de Sam Mendes, el director d’American beauty. Un home així no pot fer una pel·lícula bèl·lica probèl·lica; en conseqüència, Jarhead ha de ser una pel·lícula bèl·lica antibèl·lica.»

Tots tenim prejudicis. I els tenim perquè ens són necessaris per gestionar la realitat. Si veiem algú amb ulleres a l’estil de John Lennon, cabells llargs i flors al cap, pensarem: «És un hippy.» Tots sabem, més o menys, què pensen els hippies, i amb aquesta informació prèvia ens serà més fàcil adequar les opinions sobre aquesta persona i relacionar-nos-hi. Podria ser que aquell hippy en concret fos un policia de la secreta, d’acord. Però en principi les probabilitats juguen a favor nostre. Quina ideologia política adjudicaríem a un individu que se’ns presenta amb un litre de gomina als cabells?

El drama dels prejudicis és que tendeixen a desbordar-se. Fa poc vaig descobrir que a Madrid consideren les ulleres de pasta negra pròpies de catalans; suposo que perquè les portaven determinats polítics i presentadors molt populars. És a dir, que amb poques persones, molt poques, n’hi ha prou per usurpar la identitat de set milions. I pel que fa als escriptors, per citar un col·lectiu, tothom sap que tenen una vida bohèmia, dispersa i esbojarrada. És inútil que vostè pregunti: «Si el novel·lista Jaume Cabré es passés el dia de bar en bar, d’on hauria tret el temps per escriure mil pàgines de pura excel·lència?» Els prejudicis són més resistents que qualsevol plaga.

Tinc un amic que es va veure pertorbat per l’arribada d’un nou veí que es passava el dia posant salsa, reggaeton, merengue i amargue a tot drap i a qualsevol hora. El meu amic va concloure que els centreamericans són uns maleducats. Un dia el meu amic va descobrir que el seu nou veí era natural del Masnou, Maresme. Va modificar el seu criteri sobre els immigrants? Gens ni mica.

Un dia el veí del meu amic es va ajuntar amb una noia natural de Comayagua, Hondures. La noia, ves per on, odiava la salsa, l’amargue, el reggaeton i qualsevol expressió musical centreamericana; així que, a partir d’aquell dia, es van acabar les molèsties del meu amic. Va canviar d’opinió sobre els immigrants de l’Amèrica Central? No. Segons el meu amic, la noia de Comayagua, Hondures, era una excepció. Els prejudicis són més fidels que l’amor.

Fa poc vaig coincidir amb el meu amic en un fòrum sobre cinema. Jo feia temps que li havia recomanat Jarhead, però ell no s’havia dignat a veure-la fins l’altre dia, quan la van passar per televisió, amb la breu presentació del periodista. «I què et va semblar?», li vaig dir. «Oh!», exclamà, «una pel·lícula tremenda sobre uns pobres nois obligats a anar a la guerra!»

Adaptació d’un text d’Albert Sánchez Piñol. Ara [en línia] (24 setembre 2011)