Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 2n Batxillerat

Bilingüisme: ús de dues llengües; per exemple, una persona que parla català i castellà, o un territori on conviuen totes dues. Diglòssia: repartiment desigual de funcions entre dues llengües, amb una reservada als usos formals i de prestigi i l'altra als informals i desprestigiada; per exemple, una comunitat on tot l'ensenyament i l'administració són en una llengua i l'altra només s'usa a casa i entre amics. La diferència clau és que el bilingüisme és neutre i la diglòssia implica jerarquia.

Una opinió negativa sobre una llengua o una varietat, o sobre els seus parlants, que no es basa en dades sinó en estereotips. Per exemple, pensar que un dialecte és «pitjor» o «menys correcte» que un altre.

Per exemple: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (Estat espanyol); la Catalunya Nord (Estat francès); l'Alguer (Itàlia); Andorra (estat propi, on el català és l'única llengua oficial); la Franja (a l'Aragó) i el Carxe (a Múrcia), també a l'Estat espanyol, però fora de les comunitats on el català és oficial. El domini s'estén, doncs, per quatre estats diferents, cosa que explica la diversitat de marcs legals de la llengua.

a) Diatòpica: depèn del territori o dialecte.
b) Diafàsica: depèn de la situació comunicativa i del registre.
c) Diastràtica: depèn del grup social (edat, estudis, ofici).
Una mateixa persona combina sempre les tres varietats.

Bloc oriental: central, balear, rossellonès i alguerès.
Bloc occidental: nord-occidental i valencià.
Un dels trets que els separa és el vocalisme àton: l'oriental neutralitza les vocals àtones a i e, i l'occidental les distingeix.

a) Certa: la Constitució andorrana de 1993 estableix el català com a llengua oficial de l'Estat.
b) Falsa: a la Catalunya Nord l'única llengua oficial és el francès.
c) Certa: l'aranès (occità) és llengua oficial a Catalunya, juntament amb el català i el castellà.
d) Falsa: al País Valencià el valencià i el castellà són cooficials.

a) Formal: tractament de vós i fórmula de cortesia.
b) Col·loquial: salutació informal i el mot «tio».
c) Formal: lèxic escollit («em plau comunicar-vos») i sintaxi acurada.
d) Col·loquial: imperatius directes i expressió oral («no et tallis»).
Cada situació demana un registre adequat.

És falsa.
Una llengua minoritzada és la que, tot i tenir molts parlants, està subordinada socialment i té menys usos i menys prestigi que una altra de dominant.
El català, amb uns deu milions de parlants, n'és un exemple. El nombre de parlants no és el criteri; ho és la posició social.

La normalització lingüística és el procés que vol que una llengua minoritzada recuperi els usos socials en tots els àmbits: ensenyament, administració, mitjans de comunicació i vida quotidiana.
A Catalunya la va impulsar la Llei de normalització lingüística de 1983, completada per la Llei de política lingüística de 1998.
Una llei és necessària, però no n'hi ha prou: cal que els parlants la usin.

«Llengua pròpia» vol dir que és la llengua històrica i tradicional del territori, la que li dona identitat i que l'administració i l'ensenyament han de promoure.
«Llengua oficial» és la que es pot fer servir amb plena validesa jurídica davant l'administració.
A Catalunya el català és pròpia i oficial, però el castellà només és oficial.

Una llengua està normalitzada quan es pot fer servir amb tota naturalitat en tots els àmbits (públics i privats, formals i informals) i té el prestigi social i el reconeixement legal d'una llengua 'normal'. L'oficialitat hi ajuda perquè li garanteix per llei els usos formals (administració, escola, justícia) que la diglòssia li havia tret. Però no n'hi ha prou: l'oficialitat és una condició legal, no un ús real. Una llengua pot ser oficial sobre el paper i, tot i així, recular en la vida quotidiana si els parlants no la fan servir, si arrossega prejudicis o si la transmissió familiar s'afebleix. La normalització completa demana canvis socials, no només jurídics.

(a) Manlleu acceptat: ve de l'anglès i és al diccionari normatiu, adaptat a la grafia catalana.
(b) Interferència: el català té «bé», «bo» o «doncs».
(c) Manlleu acceptat: designa un producte nou i és al diccionari.
(d) Interferència: en català es diu «assabentar-se».
El criteri: un manlleu cobreix un buit o està adaptat i admès; una interferència desplaça una forma pròpia que ja existeix.

La competència és saber una llengua (entendre-la, parlar-la, escriure-la); l'ús és fer-la servir realment en la vida quotidiana. Es poden desajustar: molta gent pot tenir competència en una llengua però no usar-la habitualment. En el cas del català, la competència és molt alta (gairebé tothom l'entén i una gran majoria el sap parlar), però l'ús real recula en àmbits com les xarxes, l'oci o l'atenció al públic, on sovint es passa al castellà. Aquest desajust és rellevant perquè és el símptoma d'una llengua encara minoritzada: no n'hi ha prou que la gent la sàpiga, cal que la faci servir.

La frase és incorrecta perquè confon oficialitat legal amb normalització real. Que el català sigui oficial li garanteix per llei uns usos formals, però l'oficialitat és una condició jurídica, no un ús efectiu. La normalització és el procés (social, no només legal) perquè la llengua recuperi tots els àmbits d'ús i el prestigi, i les dades mostren que el català encara recula en molts (xarxes, oci, joves). Per tant, ser oficial és necessari però no suficient: la normalització no s'acaba amb una llei, sinó que depèn que els parlants la facin servir en tots els àmbits de la vida.

La substitució lingüística és el procés pel qual una comunitat deixa de fer servir la seva llengua en favor d'una altra, generalment la dominant.
Factors: 1) el prestigi social menor de la llengua pròpia i la pressió de la llengua dominant en l'administració, el treball i els mitjans; 2) la interrupció de la transmissió familiar, quan els pares ja no la parlen als fills.
El procés és gradual: primer es perden els usos formals i, finalment, els familiars.

El model d'escola en català fa servir el català com a llengua vehicular, és a dir, com a llengua principal de les classes.
L'objectiu és que, en acabar l'ensenyament obligatori, l'alumnat domini el català i el castellà amb competència equivalent.
S'aplica perquè fora de l'escola el castellà ja té molta presència i el català no tindria altres espais d'aprenentatge tan sistemàtics.

a) Alternança de codis: el parlant passa momentàniament al castellà amb «bueno».
b) Calc sintàctic: «ganes de que» reprodueix l'estructura castellana; la forma normativa és «ganes que».
c) Manlleu: «bàsquet» ve de l'anglès i està adaptat al català.
No tots els contactes són negatius: el manlleu adaptat enriqueix la llengua.

L'estàndard dona una forma comuna per als usos formals: ensenyament, administració, mitjans de comunicació i textos escrits. Així, tots els parlants s'entenen i la llengua manté la unitat.
Els dialectes no són incorrectes: són varietats legítimes que es fan servir en la comunicació quotidiana.
L'estàndard els complementa i els parlants poden usar ambdós segons la situació.

Fan present el català en l'àmbit públic i difonen un model de llengua estàndard i de qualitat, amb la seva funció de prestigi. També ofereixen informació, entreteniment i cultura en català.
Limitació: la competència d'una oferta enorme en castellà i en altres llengües, sobretot a internet i a les plataformes globals, on el català té poca presència.
Per això els mitjans són necessaris però no suficients.

L'argument confon la comprensió amb l'ús. El fet que tothom entengui el castellà no explica per què s'hauria d'abandonar una llengua pròpia.
Si el català només es fa servir quan no hi ha cap alternativa, perdrà usos i parlants, i es faria cada cop més minoritzat.
A més, una societat plurilingüe és més rica; el que cal és garantir que el català tingui espais d'ús reals.

És un document aprovat a Barcelona l'any 1996 que afirma que totes les comunitats lingüístiques tenen els mateixos drets, siguin grans o petites.
La idea bàsica és que cada comunitat té dret a usar i mantenir la seva llengua en els àmbits públic i privat, i a l'ensenyament en la llengua pròpia.
Estableix, doncs, un principi d'igualtat entre llengües, no pas de jerarquia.

El fragment reprodueix una intervenció oral espontània. Pel que fa al registre, és clarament col·loquial (varietat diafàsica): ho evidencien la crida d'atenció 'Escolta, tio', els castellanismes propis de la parla juvenil ('no me n'enterava', 'al·lucines'), la sintaxi poc planificada ('jo és que...') i el to expressiu. Pel que fa a la variació diatòpica, el text al·ludeix al 'mallorquí', és a dir, al dialecte balear del bloc oriental, que el parlant percep com a molt marcat ('tancadíssim'). En conjunt, el fragment mostra la coexistència de dos eixos de variació: la diafàsica (registre col·loquial juvenil, amb interferència del castellà) i la diatòpica (referència al balear). En un context formal, aquestes marques col·loquials i castellanitzants s'evitarien i es faria servir l'estàndard.

Versió possible: «Benvolguda directora, us escric per informar-vos que demà no podré assistir a l'examen perquè tinc una visita mèdica. Us faré arribar el justificant tan aviat com el tingui. Atentament, Júlia (alumna de 2n B)».
Canvis: 1) salutació i comiat formals, en lloc d'«Hola!!» i «Gràcies!!»; 2) tractament de respecte (vós) en lloc de tu, i fora l'apel·latiu «escolta»; 3) lèxic i grafia estàndard: «perquè» en lloc de «pq», «visita mèdica», i fora el castellanisme «vale». També s'ha regularitzat la puntuació.

El cas descriu una situació de diglòssia interioritzada. Hi ha bilingüisme (la parlant coneix i usa dues llengües), però amb un repartiment jeràrquic dels àmbits: reserva el català per als usos privats i habituals i passa al castellà en els àmbits formals i de prestigi (el banc, el metge). El detall decisiu és el canvi 'automàtic' i la seva causa: la parlant ha interioritzat el desprestigi de la seva llengua ('no era prou fi'), fruit d'una etapa de repressió i minorització. Aquest desprestigi assumit pel mateix parlant és el nucli de la diglòssia i un dels factors que, si es generalitza, empeny la llengua cap a la substitució. Una política de normalització hauria de revertir precisament aquesta associació entre català i usos baixos.

a) Canvi de llengua per convergència: el parlant s'adapta a l'interlocutor suposat, per l'aspecte o el desconeixement.
b) Causa: el prejudici que qui no coneix algú no entén el català, o la inseguretat de ser el primer a usar-lo.
c) El català perd usos en l'espai públic i l'altre parlant no hi està exposat, de manera que se'n dificulta l'aprenentatge.
d) Començar sempre en català i canviar només si hi ha una dificultat real de comprensió.

a) 78 % - 22 % = 56 punts percentuals.
b) Hi ha molta més competència que ús: la llengua s'entén i se sap parlar, però es fa servir poc en alguns àmbits, sobretot els més nous i amb més prestigi (xarxes).
És un símptoma de minorització: els parlants tenen la capacitat, però el context social no afavoreix l'ús.
Calen mesures que afavoreixin l'ús efectiu, no només el coneixement.

Andorra: el català és l'única llengua oficial de l'Estat (Constitució de 1993). Conseqüència: té un reconeixement ple en l'administració i la vida pública, tot i que conviu amb el castellà, el francès i el portuguès, parlades per molta població resident.
Catalunya Nord: l'única llengua oficial és el francès i el català no té estatut oficial. Conseqüència: l'ús es limita sobretot a l'àmbit familiar i associatiu, i la transmissió ha disminuït; per això tenen un paper important iniciatives com les escoles La Bressola.

Model: «Cal que el català tingui presència real a l'espai digital. Avui els joves passen moltes hores a les xarxes, als videojocs i a les plataformes de vídeo; si aquests entorns són només en altres llengües, el català quedarà associat a l'escola i a la família, i perdrà ús i prestigi. Per això convé que els creadors de contingut i les empreses l'adoptin amb naturalitat. Una bona mesura seria exigir que les plataformes ofereixin la interfície en català i promoure'n els continguts.»
Comprovació: hi ha tesi inicial, argument (associació de l'ús amb l'escola) i proposta final.

a) «Cant» és la forma pròpia del balear (el central diu «canto» i el valencià «cante»).
b) L'article salat (es, sa) és propi del balear i d'alguns punts de la Costa Brava.
c) La distinció entre a i e àtones és un tret del bloc occidental (nord-occidental i valencià); l'oriental les neutralitza.
d) «Xiquet» és típic del valencià.
Les variants dialectals són legítimes: l'estàndard n'és una síntesi per als usos formals.

1) Promoure continguts en català a les xarxes i als videojocs. Justificació: així el català s'associa amb l'oci i el prestigi, i no només amb l'escola.
2) Oferir l'oci i les activitats de lleure (esport, música, colles) en català. Justificació: els joves usen la llengua quan hi ha espais socials on és la llengua habitual.
3) Practicar l'acollida lingüística de la gent nova amb parelles lingüístiques i iniciar la conversa en català. Justificació: reduïm el canvi de llengua per convergència i donem oportunitats reals d'ús.
Totes busquen reduir la distància entre competència i ús.

a) Registre col·loquial (informal, oral, entre iguals). Marques: vocatius afectius («tia»); interjeccions i apel·lacions al receptor («Ei», «Escolta», «eh?»); lèxic juvenil i expressiu («superfort», «flipo», «profe», «tele»); connector conversacional «és que» i oracions breus i el·líptiques («Res, quedar amb la Paula»).

b) Contacte de llengües. Hi ha quatre interferències del castellà:
• «bueno» (bé, doncs) i «vale» (d'acord, entesos): manlleus no normatius, interferències lèxiques.
• «tia» com a vocatiu entre amigues: calc semàntic del castellà tía; en català, tia és la germana del pare o de la mare (o la muller de l'oncle), i el DIEC2 no li dona el valor de vocatiu afectiu entre iguals.
• «flipar» («flipo»): manlleu col·loquial pres del castellà, no recollit al DIEC2; equivalents: al·lucinar, quedar parat o bocabadat.
No hi ha alternança de codis pròpiament dita, perquè no es canvia de llengua en una frase o un fragment sencer: són mots aïllats integrats en el discurs en català. «Superfort», en canvi, és un col·loquialisme format amb el prefix intensiu super-, que sí que és productiu en català.

c) Variació. Diafàsica (de registre): conversa col·loquial, i el comentari de la mare, que demana un altre registre. Generacional (diastràtica): el lèxic juvenil de les noies contra la interjecció tradicional de l'àvia. Diatòpica (geogràfica): «vatua l'olla», expressió pròpia del català central d'Osona i comarques veïnes; a més, el text reprodueix el català central.

d) Reflexió (model, 90 paraules). La presència de mots com «bueno» o «vale» en la parla dels joves no és, per si sola, un senyal de mort de la llengua: totes les llengües vives incorporen col·loquialismes i manlleus. El problema apareix quan els manlleus substitueixen formes genuïnes i quan el català perd espais d'ús davant la llengua dominant. En el diàleg, les noies parlen en català amb naturalitat, cosa que demostra vitalitat. Ara bé, convé ser conscients de la interferència i saber canviar de registre: col·loquial entre amigues, però estàndard i genuí en contextos formals.

Errors típics

• Classificar «bueno» i «vale» com a alternança de codis.
• No detectar el calc semàntic de «tia» perquè el mot existeix en català, o prendre «flipar» per un col·loquialisme genuí.
• Considerar «vatua l'olla» un error o un castellanisme.
• Confondre la variació generacional amb la geogràfica.
• Fer una reflexió alarmista o, al contrari, que negui qualsevol efecte de la interferència, sense matisos.

Conceptes treballats: Registre col·loquial, manlleus i interferències, alternança de codis, variació diatòpica, diastràtica i diafàsica, vitalitat lingüística.

Text model (263 paraules).

Parlar-los en català és un regal

Molts catalanoparlants canvien automàticament al castellà quan senten algú que parla català amb accent o amb dificultats. Ho fan per amabilitat, per facilitar la conversa o per no incomodar l'altre. Tanmateix, aquesta cortesia, ben intencionada, acaba sent un obstacle: si volem que el català sigui una llengua de tothom, hem de mantenir-lo amb les persones que l'estan aprenent.

En primer lloc, una llengua només s'aprèn de debò fent-la servir. A l'aula s'hi adquireix la gramàtica, però la fluïdesa arriba amb la pràctica real: al mercat, a la feina, entre amics. Si cada vegada que un aprenent s'hi esforça li responem en una altra llengua, li prenem precisament l'ocasió de millorar.

En segon lloc, el canvi de llengua transmet un missatge implícit: «el català no és per a tu». Molts nous parlants expliquen que se senten exclosos quan els seus interlocutors els tracten com a estrangers malgrat els seus esforços. Mantenir la conversa en català, en canvi, és una manera de dir-los que formen part de la comunitat.

És cert que, de vegades, la comunicació es pot encallar i que ningú no vol fer passar una mala estona a l'altre. Ara bé, sol ser suficient parlar més a poc a poc, reformular o aclarir una paraula; canviar de llengua hauria de ser l'última opció, i no pas la primera.

En definitiva, trencar la norma de convergència és una qüestió de respecte i d'integració. El futur del català depèn tant de les lleis com dels gestos quotidians. Parlar en català a qui l'aprèn no és cap descortesia: és el millor regal que li podem fer.

Comentari del model. Estructura enquadrada. Arguments: d'aprenentatge (causa-efecte) i d'integració social (conseqüències emocionals i simbòliques). Contraargument (cortesia i comunicació) concedit i refutat amb alternatives. Conceptes: nous parlants, norma de convergència, ús social implícit.

Criteris d'avaluació. Adequació, coherència, cohesió i correcció; ús pertinent dels conceptes sociolingüístics; refutació eficaç i to respectuós.

Errors típics

• Plantejar el tema com un enfrontament entre llengües o entre parlants, amb un to agressiu.
• Fer servir conceptes sociolingüístics de manera decorativa, sense explicar-los ni aplicar-los.
• Oblidar el contraargument de la cortesia, que és el que fa canviar de llengua la majoria de parlants.
• Escriure «a nivell social» o «en base a» en un text formal.

Conceptes treballats: Text argumentatiu, norma de convergència, nous parlants, ús social de la llengua, integració lingüística, contraargumentació.

a) Text A: valencià (bloc occidental). Text B: balear, concretament mallorquí (bloc oriental).

b) Trets.
Text A (valencià):
• Lèxic: «hui» (avui), «prompte» (aviat), «alçar-se» (llevar-se), «creïlles» (patates), «tomaques» (tomàquets), «meló d'Alger» (síndria).
• Morfologia: demostratiu «este» (aquest); primera persona del present en -e: «(si no) m'afanye», present d'indicatiu (central: m'afanyo), i «(quan) torne», present de subjuntiu (central: torni).
• Fonètica (no es veu a l'escriptura): el valencià distingeix [a] i [e] àtones, mentre que el central les neutralitza en [ə]: «mercat» [meɾˈkat] o «calent» [kaˈlent] en valencià, i [məɾˈkat], [kəˈlen] en central.

Text B (mallorquí):
• Morfologia: article salat «es, sa, s', so» (el, la, l'; «so» darrere d'«amb»); contracció «des» (del).
• Morfologia verbal: «jo som» (jo soc); primera persona incoativa en -esc: «llegesc» (llegeixo).
• Lèxic: «cercar» (buscar), «padrí» (avi), «ca nostra» (casa nostra).

c) Cap dels dos textos és «incorrecte»: reprodueixen varietats geogràfiques legítimes. Ara bé, el seu grau d'adequació depèn del registre. El text A és gairebé del tot compatible amb l'estàndard valencià formal (formes com «hui», «este» o el subjuntiu en -e són normatives en aquest àmbit). El text B és col·loquial: l'article salat no s'usa en els registres formals de les Illes, on es fa servir l'article literari (el, la).
L'estàndard català és composicional o policèntric: admet formes de les diverses varietats (oriental i occidental) perquè cada territori disposi d'un model formal pròxim a la seva parla, sense trencar la unitat de la llengua. Per això són normatives tant «aquest» com «este», o «tomàquet» i «tomaca».

Errors típics

• Confondre el valencià amb el nord-occidental o el mallorquí amb el menorquí sense justificar-ho.
• Considerar incorrectes totes les formes que no coincideixen amb el català central.
• Dir que l'article salat és normatiu en registre formal.
• Confondre les marques de la variació geogràfica amb les de la variació de registre.

Conceptes treballats: Variació diatòpica, blocs dialectals, valencià, balear, article salat, morfologia verbal dialectal, estàndard policèntric, adequació.

Ordre i efectes.
1) c) Decrets de Nova Planta (1707-1716): després de la Guerra de Successió, suprimeixen les institucions pròpies i imposen el castellà en l'administració i la justícia. Inicien la substitució del català en els usos formals i en redueixen el prestigi (diglòssia).
2) b) Restauració dels Jocs Florals (1859): consolida la Renaixença; recupera el català com a llengua literària i de prestigi cultural, tot i que inicialment en un registre arcaïtzant.
3) d) Normes ortogràfiques de l'IEC (1913): primera fita de la codificació moderna (Pompeu Fabra); donen a la llengua una ortografia unitària, que es completarà amb el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918).
4) g) Normes de Castelló (1932): els escriptors i les entitats valencianes adopten les normes de l'IEC amb adaptacions; reforcen la unitat ortogràfica de la llengua.
5) e) Prohibició franquista (des del 1939): el català queda exclòs de l'escola, l'administració i els mitjans; es redueix a l'àmbit familiar i informal, i es trenca la transmissió de la norma escrita a diverses generacions.
6) a) Llei de normalització lingüística (1983): introdueix el català a l'ensenyament, l'administració i els mitjans públics; crea les bases de l'escola en català i amplia molt el coneixement de la llengua.
7) f) Llei de política lingüística (1998): actualitza l'anterior i amplia la regulació a nous àmbits (socioeconòmic, empreses, cinema), en defineix l'estatus de llengua pròpia i oficial.

Reflexió. Les lleis han garantit el coneixement del català, però l'ús depèn de factors que una llei no pot controlar: l'arribada de població d'origen divers, que no sempre té el català com a llengua d'integració; la globalització i el pes de les grans llengües en el món digital i audiovisual; i hàbits com la norma de convergència, que fan que molts parlants abandonin el català en les converses interpersonals. Per això la normalització no és un procés acabat.

Errors típics

• Confondre els Decrets de Nova Planta (segle XVIII) amb el franquisme.
• Atribuir les Normes ortogràfiques al 1932 i les de Castelló al 1913.
• Explicar els fets sense dir quin efecte van tenir en la llengua (ús, prestigi, codificació).
• Concloure que les lleis no han servit de res, sense distingir entre coneixement i ús.

Conceptes treballats: Història social del català, diglòssia, substitució lingüística, Renaixença, codificació (Fabra, IEC, Normes de Castelló), normalització, legislació lingüística, coneixement i ús.

a) Llengua inicial: la primera llengua que una persona parla a casa, en la infantesa. Llengua habitual: la que la persona fa servir més sovint en la vida diària.

b) Competència − ús habitual. 15-29: 92 − 33 = 59 punts; 30-44: 85 − 32 = 53; 45-64: 78 − 37 = 41; 65 o més: 70 − 46 = 24. La distància entre saber i usar la llengua creix com més jove és el grup: el coneixement s'ha estès molt (sobretot gràcies a l'escola), però això no s'ha traduït en un augment proporcional de l'ús.

c) Ús habitual − llengua inicial. 15-29: +3; 30-44: +4; 45-64: +4; 65 o més: +1. Una diferència positiva indica un guany net de parlants: hi ha més persones que usen el català habitualment que no pas persones que el tenen com a llengua inicial; és a dir, alguns parlants d'altres llengües inicials l'han adoptat com a llengua habitual (nous parlants). El guany és positiu, però petit.

d) Explicacions. 1) L'escola garanteix la competència, però l'ús depèn de les xarxes socials dels joves (amics, oci, món digital), on el castellà i l'anglès hi tenen molta presència. 2) La norma de convergència i la percepció del català com a llengua «acadèmica» o institucional en redueixen l'ús espontani. També: la composició demogràfica (molts joves de famílies d'origen no catalanoparlant).

e) Conclusió. La política lingüística ha d'anar més enllà del coneixement: cal actuar sobre l'ús, oferint espais atractius en català (oci, xarxes, audiovisual), reforçant l'acollida lingüística dels nouvinguts i promovent que els catalanoparlants mantinguin la llengua en les relacions interpersonals.

Nota: les dades són fictícies i serveixen per practicar la interpretació.

Errors típics

• Confondre la llengua inicial amb la llengua d'identificació o amb la llengua habitual.
• Calcular la diferència al revés i interpretar un guany com una pèrdua.
• Concloure que, com que els joves saben més català, ja el fan servir més.
• Interpretar les dades com si fossin reals i oficials.

Conceptes treballats: Llengua inicial, habitual i d'identificació, competència i ús, guany net, nous parlants, transmissió intergeneracional, planificació lingüística.

a) Diagnòstic: diglòssia. Les dues llengües tenen funcions socials diferents i jerarquitzades: el lanès ocupa els àmbits formals i de prestigi (escola, administració, justícia, mitjans), i el brenc queda relegat als àmbits informals (família, amics, festes). No és un bilingüisme social equilibrat, en què les dues llengües serien intercanviables en tots els àmbits.

b) Interrupció de la transmissió intergeneracional. Els pares que parlen brenc s'adrecen als fills en lanès per raons de prestigi i d'utilitat («obrirà portes»). Quan una generació deixa de transmetre la llengua, la següent la coneix de manera passiva i en redueix l'ús: és el pas previ a la substitució lingüística.

c) Conflicte lingüístic. Situació en què dues llengües en contacte competeixen pels mateixos àmbits d'ús, i una d'elles, amb el suport del poder polític i econòmic, tendeix a desplaçar l'altra. Segons Lluís V. Aracil (i després la sociolingüística catalana, amb Rafael L. Ninyoles i altres), el conflicte no és estable: acaba en substitució (la llengua dominada desapareix) o en normalització (la llengua dominada recupera tots els àmbits d'ús i esdevé la llengua normal de la societat). La diglòssia, per tant, no és una situació d'equilibri permanent.

d) Mesures (model). 1) Escola en brenc (o amb el brenc com a llengua vehicular principal): assegura que tots els infants, també els que no el reben a casa, el coneguin i l'associïn al prestigi. 2) Presència a l'administració i als mitjans (oficialitat, televisió i continguts digitals en brenc): trenca la diglòssia perquè la llengua ocupi àmbits formals. 3) Campanyes de sensibilització adreçades a les famílies sobre el valor del bilingüisme i la importància de transmetre la llengua: actuen directament sobre la causa de la substitució. (També: incentius al món laboral i econòmic, oferta d'oci en brenc.)

Errors típics

• Dir que hi ha bilingüisme equilibrat perquè «tothom entén les dues llengües».
• Confondre diglòssia (distribució social de funcions) amb bilingüisme individual (competència d'una persona).
• Proposar mesures genèriques («que la gent el parli més») sense explicar per què serien eficaces.
• Presentar la diglòssia com una situació estable i sense conseqüències.

Conceptes treballats: Diglòssia, bilingüisme social i individual, conflicte lingüístic, substitució i normalització, transmissió intergeneracional, prestigi, planificació lingüística.

a) Variables. Camp: administratiu (ajuts per a material escolar). Tenor: formal i jeràrquic; una institució s'adreça a la ciutadania de manera impersonal. Mode: escrit, per ser llegit (anunci o resolució). Funció: informativa i directiva (comunica una decisió i n'estableix les condicions).

b) Trets. 1) Fórmules fixes: «Atès que», «vist que», «es resol». 2) Nominalitzacions: «l'obertura», «l'atorgament», «l'adquisició», «l'aportació», «l'ampliació». 3) Perífrasis verbals buides: «es va procedir a l'obertura» (= es va obrir), «no s'ha procedit a l'aportació» (= no han aportat). 4) Impersonalitat i passiva: «es va procedir», «es resol», «per part de». 5) Oració única molt llarga, amb subordinades encadenades; deíctics formals («del present any», «del mes en curs», «esmentat»).

c) Versió planera (model, 38 paraules). «El 3 de març es va obrir el termini per demanar els ajuts per comprar material escolar. Com que moltes persones encara no han presentat els documents necessaris, ampliem el termini fins al dia 20 d'aquest mes (inclòs).»

d) Adequació. La versió original és pròpia d'una resolució administrativa amb valor jurídic, on la precisió i les fórmules fixes garanteixen la validesa del document. La versió planera és adequada per comunicar la informació a la ciutadania (web municipal, xarxes, cartells), perquè l'objectiu és que tothom l'entengui ràpidament. Les administracions catalanes recomanen el llenguatge planer sempre que no hi hagi requisits jurídics que ho impedeixin.

Errors típics

• Confondre llenguatge planer amb llenguatge col·loquial («us hem allargat el termini, eh!»).
• Perdre informació en la versió planera (la data inicial o que el dia 20 és inclòs).
• Dir que el registre administratiu és «incorrecte»: és adequat en el seu context, però sovint excessivament complex.
• Confondre el tenor amb el to.

Conceptes treballats: Registre i variables (camp, tenor, mode, funció), llenguatge administratiu, nominalització, impersonalitat, llenguatge planer, adequació.

a) Prejudici sobre la utilitat i les llengües «petites». Totes les llengües poden expressar qualsevol coneixement si disposen de terminologia i de tradició d'ús. El català té una tradició científica des de l'edat mitjana (Ramon Llull, Arnau de Vilanova) i compta avui amb organismes terminològics (TERMCAT), universitats que hi fan docència i recerca, i revistes científiques. A més, amb uns deu milions de parlants, el català és una llengua mitjana a Europa, no pas petita.

b) Prejudici de superioritat dialectal. El català nord-occidental distingeix les vocals a i e àtones, que el català central confon en una vocal neutra; en aquest punt, és més conservador i més pròxim a l'escriptura. Cap dialecte no és «millor»: tots són variants legítimes de la llengua, i l'estàndard admet formes de totes les varietats.

c) Prejudici secessionista. El valencià és una varietat del mateix sistema lingüístic que el català de Catalunya o de les Illes: comparteixen gramàtica, lèxic bàsic i plena intercomprensió. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix que la llengua pròpia dels valencians és la mateixa que es parla en els altres territoris del domini. Que tingui un nom propi («valencià») és una qüestió de denominació, no de llengua diferent.

d) Prejudici sobre la legitimitat dels parlants. Tenir accent no fa ningú menys parlant: totes les persones que aprenen una llengua passen per aquesta fase, i l'accent també és una forma de diversitat. Canviar de llengua amb els nous parlants els priva de pràctica i els fa sentir exclosos. Una comunitat lingüística viva és la que integra els qui s'hi incorporen.

Errors típics

• Respondre amb opinions personals («a mi m'agrada com parlen a Lleida») en lloc d'arguments sociolingüístics.
• Afirmar que el català és una llengua minoritària en nombre de parlants sense matisos, o confondre llengua minoritzada amb minoritària.
• Inventar xifres de parlants o fets històrics no verificats.
• No identificar el tipus de prejudici abans de refutar-lo.

Conceptes treballats: Prejudicis lingüístics, llengües mitjanes, terminologia, variació dialectal i estàndard, unitat de la llengua, nous parlants, llengua minoritzada.

a) Interferències.
• Morfològiques (gènere): «els postres» → les postres; «la senyal» → el senyal.
• Lèxiques: «apretar» → prémer (o estrènyer, segons el context); «alfombra» → catifa; «caldo» → brou.
• Sintàctica: «contenta de que» → «contenta que»: davant de la conjunció «que», la preposició àtona cau.
• Fonètica: pronunciar «casa» amb [s] sorda en lloc de [z] sonora (ensordiment de la essa sonora intervocàlica, perquè el castellà no té el fonema /z/).

(Són correctes: «mànega», «maco», «boníssim», «sopa», «està a punt».)

b) Causes. Les interferències són fruit del contacte de llengües en una situació de bilingüisme social desigual: la majoria de catalanoparlants són bilingües, però molts castellanoparlants no fan servir el català, i el castellà té més presència en els mitjans, el món digital i alguns àmbits socials. La llengua dominant influeix sobre la dominada, i no tant a l'inrevés. A més, la interferència és més freqüent quan els mots s'assemblen i quan el parlant no té consciència de la diferència (gènere de «postres», «senyal»).

c) Interferència i manlleu. Una interferència és un element d'una altra llengua que substitueix sense necessitat una forma genuïna existent i que no és normativa: «alfombra» (catifa). Un manlleu acceptat és un mot d'una altra llengua incorporat a la norma, sovint perquè omple un buit o perquè s'ha generalitzat i adaptat: «futbol», «xutar», «xocolata». La normativa decideix quins manlleus s'accepten en funció de la necessitat, l'adaptació i l'ús.

Errors típics

• Classificar «apretar» com a interferència morfològica.
• Considerar «maco» o «boníssim» castellanismes.
• Atribuir les interferències només a la «deixadesa» dels parlants, sense parlar del contacte desigual.
• Confondre manlleu i calc.

Conceptes treballats: Interferència (fonètica, morfològica, sintàctica, lèxica), contacte de llengües, bilingüisme desigual, manlleu, gènere dels noms, sibilants.

a) Tema i tesi. Tema: la presència del català en l'oci digital i audiovisual dels joves com a factor de normalització. Tesi: la supervivència d'una llengua ja no depèn només de l'oficialitat i de l'escola, sinó de la seva presència en els espais d'oci i de cultura digital, que la fan atractiva («No n'hi ha prou que una llengua sigui oficial: cal que sigui desitjable»).

b) Conceptes. Normalització lingüística: procés pel qual una llengua minoritzada recupera tots els àmbits d'ús i esdevé la llengua normal de la societat; el text afirma que aquest procés s'ha de fer també als espais digitals. Àmbits d'ús: espais socials on es fa servir una llengua; el text contraposa els àmbits formals (aula, rètols oficials) amb els d'oci (vídeos, jocs, plataformes), on el català és escàs. Prestigi o valor simbòlic: valoració social d'una llengua; si només apareix associada a l'obligació, perd atractiu i valor simbòlic entre els joves, encara que tingui prestigi institucional.

c) Girona i Gandia. Són dues ciutats de territoris diferents del domini lingüístic (Catalunya i el País Valencià). L'autor hi expressa la unitat de la llengua i suggereix que el problema és comú a tots els territoris de parla catalana.

d) Valoració (model, 106 paraules). El text encerta en una idea clau: l'oficialitat garanteix drets, però no crea per si mateixa el desig de parlar una llengua. Que els adolescents associïn el català a l'aula i no a l'oci és un risc real per a l'ús futur. Tanmateix, l'autor presenta els joves només com a consumidors passius; en realitat, molts d'ells també són creadors de continguts i poden decidir en quina llengua els fan. A més, la família i les amistats continuen sent decisives en la tria lingüística. Comparteixo la tesi, però hi afegiria que la responsabilitat no és només de les plataformes i les institucions, sinó també dels mateixos parlants.

Errors típics

• Confondre la normalització amb la normativització (codificació de la norma).
• Formular com a tesi una idea parcial («els joves miren vídeos»).
• Definir els conceptes en abstracte sense aplicar-los al text, com demana l'enunciat.
• Fer una valoració que es limita a dir «estic d'acord» sense aportar arguments.

Conceptes treballats: Normalització i normativització, àmbits d'ús, prestigi i valor simbòlic, unitat de la llengua, català a l'espai digital, comentari i valoració crítica.