Exercicis de fonètica i ortografia — Llengua Catalana i Literatura 2n Batxillerat

/i/: alta anterior, escrita i («pit»).
/e/: mitjana tancada anterior, escrita e («més»).
/ɛ/: mitjana oberta anterior, escrita e («cel»).
/a/: baixa central, escrita a («mar»).
/ɔ/: mitjana oberta posterior, escrita o («port»).
/o/: mitjana tancada posterior, escrita o («fosc»).
/u/: alta posterior, escrita u («ruc»).
Hi ha set sons i només cinc lletres: la e representa dos sons diferents (/e/ i /ɛ/) i la o també (/o/ i /ɔ/). L'accent gràfic (é/è, ó/ò) ajuda a distingir-los en alguns casos, però no sempre reflecteix la pronúncia de tots els parlars.
En posició àtona, el català central només distingeix tres vocals: /ə/ (la vocal neutra, escrita a o e), /i/ (escrita i) i /u/ (escrita o o u).

a) x → [ʃ], fricativa palatoalveolar sorda: «xarop», «xicot».
b) ix → [ʃ] (darrere una vocal diferent d'i): «caixa», «deixar».
c) tx → [tʃ], africada palatoalveolar sorda: «cotxe», «fletxa».
d) ig → [tʃ] a final de mot: «passeig», «lleig».
e) ny → [ɲ], nasal palatal: «any», «anyell».
f) ll → [ʎ], lateral palatal: «ull», «lluna».
g) tg (davant de e, i) i tj (davant de a, o, u) → [dʒ], africada palatoalveolar sonora: «metge», «platja».
h) rr → [r], vibrant múltiple entre vocals: «terra», «arribar».
i) l·l → ela geminada, dues l pronunciades: «il·lusió», «col·lecció».

«cançó»: agut acabat en vocal → accent (ó).
«cotxe»: pla acabat en vocal → sense accent.
«ràpid»: pla acabat en consonant (no -s, -en ni -in) → accent.
«història»: esdrúixol (his-tò-ri-a; la i entre consonant i vocal compta com a síl·laba) → els esdrúixols sempre porten accent.
«camins»: agut acabat en -ns → sense accent (només s'accentuen els aguts acabats en vocal, vocal + s, -en i -in).
«examen»: pla acabat en -en → sense accent.
«exàmens»: pla acabat en -ens → accent, perquè ja no és una terminació en -en.
«també»: agut acabat en vocal → accent (é).

«cafè»: accent greu; la major part dels mots aguts no verbals acabats en -e porten è.
«també»: accent agut; els compostos de «bé» (també, gairebé) porten é.
«estació»: accent agut; les terminacions en -ió porten ó.
«pròxim»: pla acabat en consonant → accent greu (ò).
«cortès»: accent greu; és un agut acabat en -ès que fa el plural en -esos («cortesos»).
«perquè»: accent greu.
«cantaré»: accent agut; les formes verbals agudes del futur porten é.
«mètode»: esdrúixol → accent greu (è), com la gran majoria dels esdrúixols amb e.

a) «No sé què vol.» → sé és el verb saber; què és l'interrogatiu.
b) «la mà dreta» → mà és el nom de la part del cos (ma és el possessiu àton).
c) «Vull més pa» → més és el quantitatiu.
d) «un be» → be és l'anyell, sense accent.
e) «L'Anna és de Vic» → és és el verb ser.
f) «Si vols, vine» → si és la conjunció condicional, sense accent.
g) «Sí, vindré» → sí és l'adverbi afirmatiu.
h) «La Laia té un gos» → té és el verb tenir.
Set dels quinze monosíl·labs amb accent diacrític han aparegut aquí: sé, què, mà, més, és, sí i té. En canvi, be (l'anyell) i el si condicional no en porten.

«veïna»: la i és tònica i fa hiat amb la e que la precedeix (ve-ï-na); la dièresi ho indica.
«cuina»: u i i formen un diftong (cui-na); no porta dièresi.
«raïm»: la i fa hiat amb la a (ra-ïm).
«països»: la i fa hiat amb la a (pa-ï-sos).
«aigües»: s'escriu dièresi sobre la u de gu davant de e quan la u es pronuncia.
«seguir»: gu davant de i és un dígraf, la u no es pronuncia; no porta dièresi.
«pingüí»: la u es pronuncia (pin-güí) darrere de g i davant d'i; porta dièresi, i la í tònica porta accent.
«llaüt»: la u fa hiat amb la a (lla-üt).

a) l'escola; b) l'home; c) l'illa; d) la universitat; e) l'institut; f) l'hora; g) d'Anna; h) la idea; i) l'ull; j) la unió.
Regla: els articles el i la i la preposició de s'apostrofen davant de vocal (precedida o no d'h). Excepció: l'article femení la no s'apostrofa davant d'i o u àtones: «la idea», «la universitat», «la unió». En canvi, «illa» té la i tònica i per això s'escriu «l'illa».

a) al mercat (a + el).
b) del poble (de + el).
c) pel pont (per + el).
d) dels veïns (de + els).
e) als avis (a + els).
f) pels camins (per + els).
g) de l'escola: no hi ha contracció, perquè l'article s'apostrofa davant de vocal.
h) a cal metge (ca + el = cal).
Només es contrauen les preposicions a, de i per (i el mot ca) amb els articles masculins el i els.

«ginesta», «jardí», «germà», «jugar», «jersei», «genoll», «joc», «julivert».
Regla general: s'escriu g davant de e i i (ginesta, germà, genoll) i j davant de a, o i u (jardí, jugar, joc, julivert).
«Jersei» és una excepció: s'escriu amb j davant de e perquè és un manlleu. Altres excepcions són el verb jeure i mots com jerarquia, projecte o majestat.

a) «primavera»: els noms de les estacions s'escriuen amb minúscula.
b) «Nadal»: les festes assenyalades s'escriuen amb majúscula.
c) «el president de la Generalitat»: el càrrec va en minúscula; «Generalitat» és el nom propi d'una institució.
d) «vigatà»: els gentilicis s'escriuen amb minúscula.
e) «el carrer Gran»: carrer és un nom comú; l'element que el concreta (Gran) va en majúscula.
f) «el cap de Creus»: cap és genèric; el nom propi és Creus.
g) «l'Onze de Setembre»: les dates cèlebres s'escriuen amb majúscula a cada mot significatiu.
h) «la península Ibèrica»: península és genèric i Ibèrica és el nom propi.

Es corregeixen cinc formes que ja no porten accent diacrític: «soc», «ves», «dona», «net» i «feu». Ara s'escriuen sense accent: la distinció es fa pel context.
Es mantenen amb accent «ús» (davant de us, pronom), «pèl» (davant de pel, contracció), «sòl» (davant de sol) i «vós» (davant de vos).
Els quinze diacrítics vigents són: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós.

a) per què: interrogativa indirecta; es pot substituir per «per quin motiu».
b) perquè: conjunció causal, equival a «ja que».
c) perquè: conjunció final, equival a «a fi que»; demana el verb en subjuntiu («tinguis»).
d) el perquè: nom masculí que vol dir «el motiu»; el plural és «els perquès».
e) per què: interrogativa indirecta.
f) per què: la preposició per més el relatiu què, amb un antecedent («el motiu»); equival a «pel qual».
Truc: si pots substituir-lo per «per quin motiu», s'escriu per què; si equival a «ja que» o «a fi que», s'escriu perquè; si va precedit d'article, és un nom.

«cantaré» (futur, 1a persona): agut acabat en vocal → é.
«cantaràs»: agut acabat en vocal + s → à.
«cantarà»: agut acabat en vocal → à.
«cantarem»: agut acabat en -m → sense accent.
«cantareu»: agut acabat en diftong (eu) → sense accent.
«cantaran»: agut acabat en -n → sense accent; només s'accentuen els aguts acabats en -en o -in, i aquí és -an.
«vindré»: futur, agut acabat en vocal → é.
«digué»: passat simple, 3a persona del singular → é.
«digués»: imperfet de subjuntiu, 1a o 3a persona del singular; agut acabat en vocal + s → é (la 2a persona és «diguessis», plana acabada en vocal + s i, per tant, sense accent).
Les terminacions verbals agudes en e porten sempre accent agut.

«ambigüitat», «freqüent», «conseqüent», «qüestió», «següents», «pasqües»: la dièresi sobre la u indica que es pronuncia darrere de g o q davant de e o i (els grups gu i qu no són aquí un dígraf).
«cruïlla», «llaüt», «diürn»: la dièresi sobre la i o la u indica que no formen diftong amb la vocal anterior, és a dir, que hi ha hiat (cru-ï-lla, lla-üt, di-ürn).
Contrast: «aigua», «pasqua» i «obliqua» no porten dièresi, perquè la u dels grups gua i qua es pronuncia sempre.

a) la Isabel: no s'apostrofa davant d'i àtona.
b) l'Anna: s'apostrofa davant de vocal.
c) la hiena: la i és semivocal ([j]); no s'apostrofa.
d) el iogurt: tampoc no s'apostrofa davant d'i semivocal.
e) la una: «una», referit a l'hora, és una excepció i no s'apostrofa.
f) la ira: excepció; no s'apostrofa (com «la host»).
g) la UGT: la sigla comença per u àtona (u-ge-te).
h) l'IVA: s'apostrofa perquè la sigla comença amb so de vocal.
i) l'ONG: s'apostrofa; la o inicial no és ni i ni u.
j) de Huelva: no s'apostrofa davant d'u semivocal.

a) del Vendrell: de + el.
b) als Pirineus: a + els.
c) pel Pallars: per + el.
d) a El Temps: no hi ha contracció perquè l'article forma part del nom d'una publicació i s'escriu amb majúscula.
e) d'El Temps: la preposició de s'apostrofa davant del nom d'una publicació que comença per article.
f) a Els Quatre Gats: no hi ha contracció; l'article forma part del nom del local.
g) d'El Salvador: l'article d'un topònim no català s'escriu amb majúscula i no es contrau; de s'apostrofa.
h) a can Pere: ca + en = can.
Els topònims dels Països Catalans amb article en minúscula (el Vendrell, els Pirineus) sí que contrauen.

a) escolta'm.
b) explica-t'ho.
c) agafa'l.
d) porta-li-ho (també és acceptable porta-l'hi; en els registres formals és més habitual la combinació li ho).
e) anem-nos-en.
f) ves-hi (sense accent: «ves» és un monosíl·lab no diacrític).
g) compreu-vos-el.
h) mou-te.
Els pronoms febles enclítics s'uneixen al verb amb guionet. Quan són formes reduïdes ('m, 't, 'l, 'ns…) s'escriuen amb apòstrof darrere de verbs acabats en vocal, però no darrere d'u semivocal («mou-te», «compreu-vos-el»).

a) «el president de la Generalitat»: els càrrecs s'escriuen amb minúscula; Generalitat és el nom d'una institució.
b) «la Universitat de Vic»: quan s'al·ludeix a la institució concreta és un nom propi.
c) «la mar Mediterrània»: el nom comú (mar) va en minúscula i el nom propi (Mediterrània), en majúscula.
d) «La plaça del Diamant»: en un títol d'obra només porten majúscula la primera paraula i els noms propis.
e) «el Dia Internacional de la Dona»: les designacions dels dies internacionals s'escriuen amb majúscula inicial a tots els substantius i adjectius.
f) «el Departament d'Educació»: els noms d'unitats administratives concretes s'escriuen amb majúscula (en sentit genèric, «els departaments de l'empresa», en minúscula).
g) «els catalans parlen català»: gentilicis i noms de llengües, en minúscula.

«passeig» (cf. passejar); «despatx» (cf. despatxar); «lleig» (cf. lletja); «boig» (cf. boja); «desig» (cf. desitjar); «mig» (cf. mitja); «rebuig» (cf. rebutjar); «esquitx» (cf. esquitxar).
Regla: el so [tʃ] final s'escriu ig darrere de vocal tònica diferent d'i quan en el derivat hi ha [ʒ] o [dʒ] (passeig → passejar). S'escriu g darrere d'i tònica (desig, mig). S'escriu tx en pocs mots en què el derivat conserva el so [tʃ] (despatx → despatxar; esquitx → esquitxar).

Amb h: «hivern», «ahir», «prohibir», «vehicle», «exhaurir».
Sense h: «orxata», «ordi», «oreneta», «benaurat», «ostatge».
En català la h no representa cap so: només té valor etimològic: s'escriu en els mots que provenen d'un mot antic que la tenia (hibernum → hivern). La h es va perdre des d'antic en alguns mots patrimonials, com ordi i oreneta, i no s'ha escrit mai en altres, com orxata, ostatge o benaurat. Per això la grafia cal memoritzar-la i consultar-la al diccionari.

«país»: la i tònica fa hiat amb la a i el mot és agut acabat en s → accent (í).
«veí»: hiat; agut acabat en vocal → accent.
«raïm»: hiat, però és agut acabat en m, que no demana accent → dièresi.
«heroi»: o + i formen un diftong decreixent i és agut acabat en diftong → sense signe.
«heroïna»: hiat (he-ro-ï-na) en un mot pla acabat en vocal → dièresi.
«cruïlla»: hiat, mot pla → dièresi.
«diürn»: hiat entre i i u; mot agut acabat en consonant, sense accent → dièresi sobre la u.
«cuina»: u + i són un diftong → cap signe.
«traduir»: en l'infinitiu, el gerundi (traduint), el futur i el condicional dels verbs en -uir no s'escriu dièresi, tot i que hi ha dues vocals en contacte.
«conduïen»: la i forma síl·laba ella sola entre vocals i no hi cal accent → dièresi; «conduíeu»: el mot és pla acabat en diftong (-eu) → l'accent gràfic marca la i tònica i fa innecessària la dièresi.
Regla: la dièresi no s'escriu quan la mateixa vocal ja porta accent gràfic.

«exàmens»: el plural és pla acabat en -ens, que ja no és -en → apareix l'accent.
«orígens»: el mateix cas que exàmens.
«joves»: no hi ha canvi; pla acabat en vocal + s, sense accent.
«germans»: l'accent desapareix; el plural és agut acabat en -ns.
«autobusos»: l'accent desapareix perquè el plural és pla acabat en vocal + s.
«cançons»: desapareix; agut acabat en -ns.
«països»: l'accent es transforma en dièresi (pa-ï-sos), perquè ara el mot és pla acabat en vocal + s i ja no demana accent.
«compassos»: desapareix l'accent, per la mateixa raó que autobusos.
«avions»: desapareix; agut acabat en -ns.
«resums»: no hi ha canvi; agut acabat en -ms, que no demana accent.
Conclusió: l'accent gràfic depèn de la terminació de cada forma, no de la del singular; en canviar la terminació, pot aparèixer o desaparèixer.

Accent segons les regles generals (8 errors): excursio → excursió (agut acabat en vocal); cami → camí (agut acabat en vocal; dues vegades, 2 errors); pero → però (agut acabat en vocal; dues vegades, 2 errors; l'accent és greu perquè la o és oberta, com a «això» o «allò»); podiem → podíem (pla acabat en -em, amb í tònica); tomaquet → tomàquet (pla acabat en consonant); Despres → Després (agut acabat en vocal + s, é tancada).
Accent diacrític (3 errors): Es → És (verb ser); Be → Bé (interjecció); mes → més (quantitatiu).
Total: 8 + 3 = 11.
Mots que no calia corregir i que podien confondre: «masia» (pla, la i tònica no demana accent), «entrepans» (agut acabat en -ns), «boníssim» (ja té accent) i «sobretaula».

a) vint-i-un.
b) trenta-vuit.
c) dos-cents.
d) dues-centes dones.
e) tres-cents quaranta-cinc.
f) mil nou-cents noranta-nou.
g) dos mil cinc-cents.
h) cinquanta-dosè.
i) vint-i-unè.
Regla: els numerals compostos s'escriuen amb guionet entre els elements que formen un sol numeral (decenes amb unitats, unitats amb cents, com vint-i-un, trenta-vuit, dos-cents, cinquanta-dosè). Els elements que es combinen entre ells sense formar un sol numeral (mil, milió, cent) van separats per espais: «dos mil cinc-cents», «mil nou-cents noranta-nou». Els numerals de 16 a 19 (setze, disset, divuit, dinou) s'escriuen en un sol mot.

«Aquest dissabte» (els dies de la setmana, en minúscula); «la rectora» (els càrrecs, en minúscula); «la Universitat de Vic» (nom propi d'una institució concreta); «el conseller d'Educació» (càrrec, en minúscula; es repeteix dues vegades); «la Setmana Santa» (festa assenyalada); «els ajuntaments de la comarca» (sentit genèric, en plural); «el carrer Gran» (nom comú de lloc en minúscula; l'element que el concreta, en majúscula).
Text corregit: «Aquest dissabte, la rectora de la Universitat de Vic ha rebut el conseller d'Educació. Han parlat de les jornades de la Setmana Santa i de la col·laboració amb els ajuntaments de la comarca. Després, el conseller ha visitat el barri del Remei i el carrer Gran.»
Compte: «Educació» queda amb majúscula perquè és el nom propi del departament, i «Remei» i «Gran» també són noms propis.

a) cubell: b per la família del mot (cub, cuba).
b) estival: v alterna amb u (estiu).
c) enviar: v darrere de n.
d) advocat: v darrere de d.
e) combat: b darrere de m.
f) blava: v alterna amb u (blau).
g) sabem: b alterna amb p (sap).
h) canvi: v darrere de n.
i) parlava: v en les terminacions de l'imperfet d'indicatiu de la primera conjugació.
j) dissabte: b a final de síl·laba, excepció a la regla de p davant de t (com «dubte» i «sobte»).
En català central b i v es pronuncien igual, per això les regles i les famílies de paraules són l'única manera de no equivocar-se.

a) Si no: si condicional + no adverbi de negació.
b) sinó: conjunció adversativa que corregeix una negació prèvia («no X, sinó Y»).
c) també: adverbi afirmatiu, equival a «igualment»; tampoc no hi encaixa, perquè la primera oració és afirmativa.
d) tan poc: adverbi de quantitat tan + poc («havia dormit tan poc que…»).
e) tampoc: adverbi de negació, equival a «tampoc no».
f) tan bé: tan + adverbi bé («ho van fer tan bé que…»).
g) sinó: conjunció adversativa; aquí forma sinó que, que introdueix l'oració que substitueix la que s'ha negat abans («no és que no vulgui venir, sinó que no puc»).
Truc: si pots intercalar un mot entre els dos elements (si clarament no, tan bé) és una combinació de dos mots; si no, és un sol mot.

a) il·legal; b) irresponsable; c) immoral; d) impossible; e) innecessari; f) col·laborar; g) correcte; h) commoure.
Fenomen: assimilació consonàntica. La consonant final del prefix (n) s'assimila a la consonant inicial de la base: davant de l dona l·l (il·legal, col·laborar); davant de r dona rr (irresponsable, correcte); davant de m dona mm (immoral, commoure); davant de p dona mp (impossible).
Davant de n es manté la n i s'escriu nn (innecessari), perquè el prefix i la base tenen la mateixa consonant.
Això explica per què en aquests mots s'escriuen consonants dobles o grups poc freqüents: la grafia reflecteix la pronúncia, que s'adapta en el contacte entre prefix i radical.

1) «a el Vendrell» → al Vendrell: la preposició a es contrau amb l'article masculí el.
2) «per la hort» → per l'hort: davant d'h + vocal (que no sigui i o u àtones), l'article s'apostrofa.
3) «d'el seu nebot» → del seu nebot: de + el es contrau, no s'apostrofa (l'apòstrof és per a davant de vocal).
4) «donar-li-ho» → donar-l'hi: el CD és «el llibre», un sintagma masculí determinat, que es pronominalitza amb el, no amb el neutre ho; el + li = l'hi (en algunes varietats, com el valencià, també donar-li'l). Ho només substitueix complements neutres (això, una oració).
5) «plaça major» → plaça Major: plaça és el nom comú i Major, el nom propi del lloc.
6) «de el Pallars» → del Pallars: la preposició de es contrau amb el en els topònims catalans.
Era correcte «a la una»: «una», referit a l'hora, no s'apostrofa.

Resposta model (uns 97 mots). «Estimat lector: la revisió que esmenta no és caprici de ningú. L'Institut d'Estudis Catalans, que és l'autoritat normativa, va ratificar l'Ortografia catalana el 24 d'octubre de 2016. No va crear una llengua nova: va fer modificacions limitades, com ara reduir els accents diacrítics als quinze monosíl·labs que realment ho necessiten, suprimir la dièresi en alguns derivats, regular el guionet en compostos i prefixats, i escriure amb doble erra mots com “arrítmia” o “corresponsable”. Una llengua viva evoluciona, i la norma s'hi ha d'adaptar sense trencar-se. Els qui ho havien après bé continuen escrivint-ho bé en gairebé tot.»
Criteris de correcció: identifica l'IEC i l'any (1 punt); enumera almenys dos canvis reals (1 punt); defensa amb un argument que la norma ha de poder evolucionar (1 punt); to respectuós i registre formal, amb estructura de tesi i arguments (1 punt).

Errors típics

• Dir que s'han «suprimit els accents» en general: només s'han reduït els accents diacrítics.
• Atribuir la revisió a la Generalitat o a una altra institució i no a l'IEC.
• Afirmar que s'han canviat les regles d'accentuació generals, que es mantenen.

Conceptes treballats: norma i ús, autoritat normativa (IEC), Ortografia catalana de 2016, registre formal i text argumentatiu.

a) pescar, mariner, ensenyar, llançar, carrer.

b) L'ortografia catalana no representa només la pronúncia: també mostra la unitat dels mots amb les seves formes emparentades. La r final reapareix quan el mot es troba davant d'una vocal o quan hi afegim un sufix: pescar → pescar-ho o pescaré; mariner → marinera; ensenyar → ensenyar-ho o ensenyaré; llançar → llançar-ho o llançaré; carrer → carreró. En totes aquestes formes la r es pronuncia. Si s'escrivís «pescà», cada família de mots hauria d'escriure's de dues maneres («pescà», però «pescaré»), cosa que dificultaria la lectura i l'aprenentatge.

c) Es pronuncia: mar, mur, cor, llar (monosíl·labs; no tots: a clar o flor és muda). No es pronuncia: cantar, carrer, doctor, dolor (polisíl·labs; infinitius i mots en -er, -or). L'alumne no es descuida de la r de mar perquè es sent a la pronúncia, de manera que no hi ha cap conflicte entre so i grafia. Fixa't que la r final de carrer tampoc no es pronuncia al plural carrers [kəˈres]: només es recupera davant d'una vocal o amb un sufix (carreró).

d) «tots dos comprava» hauria de ser «tots dos compràvem»: el subjecte és «l'avi i jo» (primera persona del plural, com «passàvem»), reprès per «tots dos»; «comprava» és de primera o tercera persona del singular i trenca la concordança. No és un error de pronúncia, sinó de persona gramatical.

Errors típics

• Escriure els infinitius amb accent final («pescà»), perquè es pronuncien com si acabessin en vocal.
• Afegir una r final a mots que no en porten, per hipercorrecció (p. ex., «*cafér» per «cafè»).
• Concloure que totes les r finals són mudes: en molts monosíl·labs, com mar o cor, es pronuncia.
• Corregir només els mots que «sonen malament» sense revisar la concordança del verb.

Conceptes treballats: relació entre pronúncia i grafia, r final en el català central, família de mots i formes derivades, pronoms enclítics, hipercorrecció, concordança verbal.

a) so palatal [ʎ] (ll): colla, tallar, ull, pallissa, bellesa. l doble o llarga (l·l): col·legi, paral·lel, intel·ligent, novel·la, cèl·lula. En l'escriptura, la l·l porta un punt volat (·) entre les dues lletres; sense aquest punt, ll es llegiria com el so palatal. La pronúncia de la l·l és una l doble o allargada ([ll]), tot i que en la parla espontània molts parlants la redueixen a una l simple.

b) Origen morfològic: quan un prefix o un element acaba en l (o en n que s'assimila) i el mot següent comença per l: in- + legal → il·legal; con- + laborar → col·laborar; in- + limitat → il·limitat. Origen etimològic: llatinismes que ja tenien ll geminada en llatí i es mantenen amb l·l: novel·la, cèl·lula, pel·lícula, intel·ligent. Els mots amb ll palatal (colla, ull) tenen un altre origen i un altre so.

c) 1) cel·la (habitació petita d'un monestir o d'una presó); 2) cella (part de la cara sobre l'ull); 3) vil·la (casa de camp luxosa); 4) vila (població). La grafia és l'única diferència entre aquests parells: la pronúncia de cella té el so palatal, i la de cel·la una l doble, i són mots amb significats completament diferents.

d) «col.legi» (punt baix o punt normal en lloc del punt volat), «col-legi» (guionet en lloc del punt volat), «novela» (una sola l: en català, la grafia l·l és obligatòria a novel·la, que ve del llatí novella) i «intelligent» (falta el punt volat: ll es llegiria com el so palatal). La l·l fa de marca de la pronúncia (una l doble) i evita que es confongui amb els mots que tenen ll palatal; si s'escrivís novella, es llegiria [nuˈβeʎə], i si s'escrivís novela, es perdria la marca de la l doble i s'assimilaria a la grafia castellana.

Errors típics

• Escriure la l·l amb punt baix, guionet o sense signe, o simplificar-la com en castellà.
• Llegir l·l com el so palatal [ʎ] de ll.
• Confondre parelles de significat diferent (vila/vil·la, cella/cel·la) perquè se'n sent gairebé igual la pronúncia.
• Creure que la l·l només apareix en llatinismes: també ho fa en mots formats per prefixació (il·legal, col·laborar).

Conceptes treballats: ela geminada, so palatal ll, punt volat, origen etimològic i morfològic de la l·l, parells de grafia i significat diferents, comparació amb el castellà.

a) [ʃ]: xocolata, caixa, panxa, peix, xarxa. [ks]: taxi, sexe, màxim. [gz]: examen, exemple, èxit, exercici.

b) El so [ʃ] s'escriu x a començament de mot (xocolata, xarxa) i darrere de consonant (panxa, xarxa), i ix entre vocals i a final de mot darrere de vocal (caixa, peix). El so [tʃ] s'escriu tx (cotxe, despatx): és un altre so, una africada, que no és el de xocolata.

c) exagerar [gz], existir [gz] (ex- + vocal); exclamar [ks], expressió [ks] (ex- + consonant). taxi, sexe i màxim no comencen per ex-: la x entre vocals d'un mot sense aquest prefix és [ks]. En canvi, examen, exemple, èxit i exercici sí que comencen per ex- + vocal i es pronuncien [gz].

d) La ch castellana representa [tʃ]. En català, aquest so s'escriu tx (cotxe, despatx, txec), i per això no es pot escriure «ch». En canvi, xocolata té [ʃ], un so diferent: el castellà chocolate i el català xocolata tenen el mateix origen, però no es pronuncien igual. Els errors «chocolata» i «coche» barregen les dues ortografies.

Errors típics

• Escriure ch en lloc de tx o de x (grafia castellana).
• Escriure x entre vocals per representar [ʃ] (caixa → «*caxa»).
• Pronunciar examen o exercici amb [ks] en lloc de [gz].
• Aplicar la regla del prefix ex- a mots com taxi o màxim, que no el porten.

Conceptes treballats: relació so–grafia de [ʃ], [tʃ], [ks] i [gz], posició de la lletra dins del mot, prefix ex-, interferència del castellà.

a)

b) Ç només davant de a, o, u (començo, avanço) i a final de mot; davant de e i i s'escriu c (comences, comenci, avances). C dura ([k]) davant de a, o, u (cerco); davant de e i i s'escriu qu (cerques, cerqui). G dura ([g]) davant de a, o, u (pago); davant de e, i s'escriu gu (pagues, pagui). J ([ʒ]) davant de a, o, u (fujo); davant de e, i s'escriu g (fuges, fugim).

c) llegir: la g és suau [ʒ] a tot arreu (llegeixo, llegim, llegiu): davant de e i i s'escriu g. seguir: la g és dura [g] a tot arreu (segueixo, seguim): davant de e i i cal escriure gu per mantenir el so dur. fugir: el so suau canvia de grafia: j davant de o (fujo) i g davant de e, i (fuges, fugim).

d) «*començi» → comenci (ç no s'escriu davant d'i); «*cerci» → cerqui (per mantenir el so dur de c davant d'i cal qu); «*pagi» → pagui (per mantenir el so dur de g cal gu); «*fugo» → fujo (el so [ʒ] davant d'o s'escriu j). La causa comuna és que l'alumne ha mantingut la lletra de l'infinitiu sense ajustar-la a la vocal que segueix.

Errors típics

• Escriure «*començi» (ç davant de i) per analogia amb començo.
• Mantenir la lletra de l'infinitiu davant d'e o i: «*cerci», «*pagi», «*fugo».
• Confondre llegir (g suau) i seguir (g dura): cal gu a segueixo i seguim.
• Aplicar la regla castellana (empiece, pague) sense adaptar-la a les grafies catalanes (comenci, pagui).

Conceptes treballats: ortografia verbal, alternances c/ç/qu, g/gu/j, correspondència entre so i grafia, regularitat de les conjugacions, contrast amb el castellà.

a) plaça → places; braç → braços; llaç → llaços; cançó → cançons; abraçar → que jo abraci; esforçar-se → tu t'esforces (ç davant de a, o, u; c davant d'e, i).

b) plaza → plaça (ç davant d'a); abrazar → abraçar (ç davant d'a); esfuerzo → esforç (ç final); cerveza → cervesa (s sonora entre vocals; no hi ha ç ni z); cazador → caçador (ç davant d'a); cinco → cinc (c final = so [k]; el castellà cinco acaba en -o); doce → dotze (tz davant d'e: el grup tz representa [dz]); razón → raó (el mot no conserva la z; en català no hi ha ni z ni ç). Els mots catalans que corresponen a una z castellana no sempre es poden aïllar amb una regla única.

c) La z es troba en mots que provenen d'altres llengües (zero, zebra, zinc, zona) i el grup tz en mots com dotze, tretze i dotzena (tz = [dz]). En els mots patrimonials, el so [z] entre vocals s'escriu s (bellesa, riquesa, cosa), de manera que z no s'usa per a aquest so encara que s'hi assembli.

d) La ç es fa servir per conservar el so [s] davant d'a, o, u dins del mot o a final de mot. A principi de mot, el so [s] davant d'a, o, u s'escriu s (sabó, sopa, sucre); davant d'e i i s'escriu c, per la qual cosa la ç no hi cal. A final de mot s'escriu ç perquè una c final representaria [k] (cinc), no [s] (braç, feliç).

Errors típics

• Escriure z en lloc de ç o de c (castellanisme): «*plaza», «*cazador».
• Escriure ç davant d'e o i en conjugar: «*abraçi», «*esforçes».
• Escriure c final per al so [s] (*«brac») en lloc de ç (braç).
• Creure que cada z castellana té una ç catalana: pot correspondre a s, c, tz o desaparèixer (razón → raó).

Conceptes treballats: grafies de [s] i [z] (c, ç, s, ss, z, tz), alternança en plurals i conjugació, interferència del castellà, ortografia i etimologia.

a) (1) El Dissabte → el dissabte; (4) Despres → Després; (5) la exposició → l'exposició; (8) mes → més; (11) perque → perquè.

b) (2) el monestir de Santa Maria: monestir és un nom comú (minúscula) i Santa Maria és un nom propi (majúscules). (3) el senyor Pons: el tractament senyor s'escriu en minúscula davant del cognom. (6) pel·lícules: s'escriu amb ela geminada (l·l). (7) tonyina: la grafia amb ny és correcta. (9) córrer: mot pla acabat en -r, que porta accent gràfic (ó). (10) vam arribar-hi: pronom hi enclític amb guionet darrere d'un infinitiu. (12) tot i que: locució concessiva escrita en tres mots.

c) Majúscules/minúscules: (1). Accent gràfic: (4), (11) (perquè és aguda acabada en vocal). Apòstrof: (5). Accent diacrític: (8) (més quantitatiu, amb accent, enfront de mes 'període de trenta dies').

d) Un corrector detectaria amb facilitat Despres i perque, que no són mots existents en català. En canvi, probablement no marcaria El Dissabte (la majúscula inicial d'un nom comú no és un error d'ortografia de mot), la exposició (tots dos mots són correctes per separat; l'error és en la combinació) ni mes (existeix com a nom: 'mes de l'any'). Per això cal rellegir els textos pensant en el context i en les regles, i no només confiar en el corrector.

Errors típics

• Deixar-se portar per l'aparença i «corregir» mots correctes com pel·lícules, córrer o tot i que.
• Escriure els dies de la setmana i els mesos amb majúscula inicial dins d'una frase.
• No apostrofar l'article davant d'un mot que comença per vocal (la exposició).
• Confiar només en el corrector automàtic: no detecta els mots correctes usats en un lloc incorrecte.

Conceptes treballats: revisió ortogràfica, accentuació gràfica i diacrítica, apòstrof, majúscules i minúscules, ela geminada, guionet de l'enclític hi, ús crític del corrector automàtic.

a) Incorrectes: 1) «pag.» → pàg. (porta accent); 2) «20 Kg.» → 20 kg (símbol en minúscula, sense punt); 3) «10 kms» → 10 km (els símbols no fan plural); 4) «17,30 hrs.» → 17.30 h (o 17:30 h; no s'usa la coma ni hrs.); 5) «3 min.» → 3 min (símbol, sense punt); 7) «núm 5» → núm. 5 (abreviatura amb punt); 9) «etc...» → etc. (un sol punt, sense punts suspensius). Correctes: 6) Sr. Pons; 8) 45 s; 10) Dra. Vila; 11) 9:00 h (dos punts acceptats); 12) 2 h 15 min.

b) Un símbol és una representació fixa i internacional d'una unitat (km, kg, h, min, s): no porta punt final (llevat que coincideixi amb el de final de frase) i no té plural (10 km, no «10 kms»), i s'escriu amb un espai darrere del nombre. Una abreviatura és la reducció d'un mot (pàgina → pàg., número → núm., senyor → Sr.): porta punt final, depèn de la llengua i pot fer plural.

c) Plural: pàgs. i núms. «*kms» i «*mins» són incorrectes perquè km i min són símbols i no abreviatures: són invariables i no porten ni s de plural ni punt.

d) «9:00 h» indica un moment del dia (l'hora del rellotge), mentre que «2 h 15 min» indica una durada (quantitat de temps). L'hora de la tarda 17.30 s'escriu 17.30 h (o 17:30 h), i la durada d'una hora i mitja, 1 h 30 min.

Errors típics

• Posar punt als símbols (20 kg., 3 min.) o fer-los plurals (10 kms).
• Escriure Kg o hrs. en lloc de kg i h.
• Separar hores i minuts amb una coma (17,30 h).
• Escriure etc... o oblidar el punt de etc. i núm.

Conceptes treballats: abreviatures vs símbols, punt i plural, expressió de l'hora i de la durada, símbols d'unitats, correcció de textos.

a) Les tres consonants són oclusives a l'inici d'enunciat (bé) i després de consonant nasal (un bot, un dia, un gat). Són fricatives o aproximants en la resta de contextos: després de vocal (una barca, la dona, la gana) i després de les altres consonants. L'excepció és la d, que també és oclusiva després de la lateral l (el dit).

b)
«una bossa» [ˌunə ˈβosə]: fricativa [β], després de vocal.
«en Berga» [əm ˈbɛɾɣə]: la b és oclusiva [b], després de nasal (la n s'assimila a [m]); la g és fricativa [ɣ], després de la vibrant [ɾ] (un so continu).
«aldea» [əɫˈdeə]: oclusiva [d], després de l (excepció de la d).
«cada dia» [ˈkaðə ˈðiə]: les dues d són fricatives [ð], perquè van darrere de vocal.
«el gos» [əɫ ˈɣos]: fricativa [ɣ]; l'excepció de la l només afecta la d.
«sembrar» [səmˈbɾa]: oclusiva [b], després de nasal.

c) [b] i [β] són alòfons del fonema /b/: apareixen en contextos complementaris (oclusiva a l'inici i després de nasal; fricativa en els altres contextos) i el canvi de realització no canvia mai el significat: «barca» es pot dir [ˈbaɾkə] a l'inici d'enunciat i [ˈβaɾkə] darrere de vocal, i continua sent la mateixa paraula. En canvi, /b/ i /p/ són fonemes perquè formen parells mínims: «bota» [ˈbɔtə] / «pota» [ˈpɔtə] (el canvi d'un únic so canvia el significat).

d) A la major part del català central existeix el betacisme: b i v representen el mateix fonema /b/, realitzat com [b] o [β] segons el context. Per tant, l'oïda no ajuda a escriure. En alternances com «viu / viva», «nou / nova» i «blau / blava», el so final [w] s'escriu u, però quan hi ha una vocal darrere apareix la v (viva, nova, blava); la forma derivada o femenina permet saber que cal una v i que no es tracta d'una b.

Errors típics

• Pensar que la pronunciació depèn de la lletra i no del context fònic.
• Aplicar l'excepció de la d a la g o a la b.
• Dir que «un dia» té una [ð] perquè va entre vocals: hi ha una nasal entre les dues.
• Confondre alòfon i fonema: dues realitzacions d'un mateix fonema no formen parells mínims.
• Escriure b en lloc de v en viva o nova basant-se en el so.

Conceptes treballats: fonema i alòfon; oclusives i fricatives; distribució complementària; parells mínims; assimilació de la nasal; betacisme; ortografia per derivació.

Correccions.
1) Correcta. L'ix es pot partir dins de mot: la i queda amb la síl·laba anterior i la x passa a la següent.
2) Incorrecta → conei-xement. La i forma part de la síl·laba nei; la partició ha d'anar després de la i.
3) Correcta. L'l·l es parteix i el punt volat se substitueix pel guionet.
4) Incorrecta → col-laboració.
5) Incorrecta → aco-llida. El dígraf ll no es pot partir.
6) Correcta. El dígraf gu no es pot partir.
7) Incorrecta → ce-gues.
8) Incorrecta → ova-lat. No es deixa una vocal sola a final de ratlla.
9) Correcta. El grup nn (dues consonants, no un dígraf) es pot partir (in- + nocent).
10) Incorrecta → alco-hol. La h no sona i es queda amb la vocal següent.
11) Correcta. A final de mot, tx (i ix) no es pot partir.
12) Incorrecta → des-patx.
13) Correcta. En els mots prefixats es respecta el límit del prefix (des-).
14) Incorrecta → disse-nyar. El dígraf ny no es pot partir (el ss sí que es pot partir: dis-senyar també és correcta).

a) La partició ha de seguir l'estructura sil·làbica sense separar els sons d'una mateixa síl·laba. No es poden partir els dígrafs gu, qu, ll, ny ni ig. Sí que es poden partir ix i tx dins de mot, rr, ss, nn, mm (xer-rada, profes-sorat, in-nocent, com-mutable). L'l·l es parteix i el punt volat passa a ser guionet. La h muda i la x no palatal no se separen de la vocal que les segueix (alco-hol, te-xans). No es deixa una vocal sola a final de ratlla (ova-lat) i els prefixos i els elements de compost conserven el seu límit (des-envolupar, ben-estar).

b) A final de mot, tx representa un sol so i no es pot separar (des-patx); dins de mot, la x comença la síl·laba següent i el dígraf es pot partir (despat-xar).

c) En partir l·l, les dues eles queden a cada banda de la partició i el punt volat deixa de tenir sentit: se substitueix pel guionet de final de ratlla (col-laboració). Escriure col·-laboració deixaria un punt volat solt i un guionet de més.

Errors típics

• Partir els dígrafs ll, ny, gu o qu (acol-lida, dissen-yar, ceg-ues).
• Mantenir el punt volat en partir l·l.
• Deixar una vocal sola a final de ratlla (o-valat).
• Separar la h muda de la vocal següent (alcoh-ol).
• Partir per la lletra i no per la síl·laba (cone-ixement).
• Partir tx o ix a final de mot (despa-tx).

Conceptes treballats: síl·laba i partició; dígrafs separables i no separables; l·l i punt volat; h muda; vocal sola; prefixos i compostos.

a)
fàcil → fem. fàcil → fàcilment
ràpid → fem. ràpida → ràpidament
comú → fem. comuna → comunament
cortès → fem. cortesa → cortesament
oportú → fem. oportuna → oportunament
continu → fem. contínua → contínuament
feliç → fem. feliç → feliçment
greu → fem. greu → greument
últim → fem. última → últimament
tècnic → fem. tècnica → tècnicament

b) L'adverbi conserva l'accent gràfic de la forma femenina de l'adjectiu: si el femení el porta, l'adverbi també (ràpida → ràpidament, última → últimament, contínua → contínuament). Si el femení no en porta, l'adverbi tampoc (comuna → comunament, cortesa → cortesament, oportuna → oportunament). «Comú» té accent perquè és un mot agut acabat en vocal, però el femení comuna és pla acabat en vocal i no en porta. «Continu» no en porta perquè és pla acabat en vocal, però el femení contínua és esdrúixol i sí que en porta. El mateix passa amb cortès i cortesa.

c) «facilment» → fàcilment; «rapidament» → ràpidament; «comúnment» → comunament (el femení comuna no porta accent, i l'adverbi es forma sobre el femení: comuna + -ment). Els altres són correctes: sincerament, prudentment, habitualment, tècnicament i pràcticament.

d) «Bàsic» fa el femení bàsica, que és esdrúixol i porta accent, i l'adverbi el conserva: bàsicament. «Principal» és un mot agut acabat en consonant (-l) i no porta accent; el seu femení és igual, principal, i l'adverbi tampoc no en té: principalment.

Errors típics

• Formar l'adverbi sobre el masculí i no sobre el femení (*comúnment, *oportúment).
• Perdre l'accent de l'adjectiu (*facilment, *rapidament).
• Posar accent a l'adverbi quan el femení no en porta (*cortèsment).
• Oblidar-se de la ç de feliç en feliçment.
• Pensar que els adverbis acabats en -ment tenen sempre accent a la penúltima síl·laba.

Conceptes treballats: adverbis en -ment; formació sobre el femení; accentuació d'esdrúixols, plans i aguts; derivació i ortografia.