Tipologia, estructura i recursos textuals · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2024 ordinària · Exercici 1

Capítol 26

La nostra pell és una gran pàgina en blanc; el cos, un llibre. El temps va escrivint a poc a poc la seva història a les cares, als braços, als ventres, als sexes, a les cames. Tot just arribem al món, ens imprimeixen una gran «O» a la panxa, el melic. Després, van apareixent lentament altres lletres. Les línies de la mà. Les pigues, com punts i a part. Les ratlles que deixen els metges quan obren la carn i després la cusen. Amb el pas dels anys, les cicatrius, les arrugues, les taques i les ramificacions varicoses tracen les síl·labes que relaten una vida.

Torno a llegir el Rèquiem de la meravellosa poeta Anna Akhmàtova, on descriu les llargues files de dones davant de la presó de Leningrad. Akhmàtova va conèixer a fons la desgràcia: el seu primer marit va ser afusellat; el segon va morir d’extenuació en un camp de treball del gulag; el seu únic fill va ser detingut diverses vegades i va estar deu anys pres. Un dia, quan va veure al mirall el seu aspecte demacrat i els solcs que el patiment li estava deixant a la cara, va recordar la imatge de les antigues tauletes mesopotàmiques. I va escriure un vers trist i inoblidable: «Ara sé com traça el dolor rudes pàgines cuneïformes a les galtes». Jo també, en algunes ocasions, he vist persones amb la cara que sembla argila incisa per la pena. I després de llegir el poema d’Akhmàtova, ja no ho puc evitar: les tauletes assíries em suggereixen rostres de persones que han viscut —han patit— molt.

Però no solament el temps escriu sobre la pell. Algunes persones es fan tatuar frases i dibuixos per adornar-se com si fossin pergamins il·luminats. No ho he fet mai i, tanmateix, comprenc aquesta pulsió per deixar empremta, per acolorir i convertir en text el propi cos. Recordo les setmanes extasiades que vaig viure amb una amiga adolescent quan va decidir fer-se el seu primer tatuatge. Va alçar davant meu la gasa que el cobria. Vaig mirar fixament les lletres encara tendres i la carn del braç envermellida; quan el múscul es tensava, semblava que les paraules tremolessin amb un subtil moviment propi. Em vaig sentir fascinada per aquella frase capaç de palpitar, de suar, de sagnar (un llibre viu).

Sempre m’ha intrigat saber què escriu la gent en el llibre de la seva pell. Una vegada vaig conèixer un tatuador i vam parlar del seu ofici. La majoria, em va dir, es tatua amb el desig de recordar per sempre una persona o un fet. El problema és que els nostres «sempres» acostumen a ser efímers, i aquesta mena de tatuatges són els que estadísticament provoquen més penediments. Altres clients trien frases positives, lletres de cançons pop, poemes. Encara que els textos siguin clixés, males traduccions o lletres sense gaire sentit, tenir-los gravats al cos els fa sentir únics, especials, bonics i plens de vida. Crec que el tatuatge és una forma de supervivència del pensament màgic, el rastre d’una fe ancestral en l’aura de les paraules.

El pergamí viu no és només una metàfora, la pell humana pot transportar missatges escrits i ser llegida. En situacions excepcionals, els cossos serveixen com a canal ocult d’informació. L’historiador Heròdot explica una història estupenda —basada en fets reals— sobre tatuatges, intrigues i espies en temps antics. En una època de grans turbulències polítiques, un general atenès que es deia Histieu volia esperonar el seu gendre Aristàgores, tirà de Milet, perquè fes esclatar una revolta contra l’Imperi persa. Es tractava d’una conspiració altament perillosa: tots dos s’hi jugaven la vida. Els camins estaven vigilats i era de preveure que escorcollarien els missatgers d’Histieu abans d’arribar a Milet, a l’actual Turquia. On podien portar amagada una carta que els condemnava a la tortura i a la mort lenta si es descobria? El general va tenir una idea enginyosa: li va afaitar el cap al més lleial dels seus esclaus, li va tatuar un missatge al cuir cabellut i va esperar que li tornessin a créixer els cabells. Les paraules tatuades eren: «Histieu a Aristàgores: revolta Jònia». Quan els cabells van despuntar i van tapar la consigna subversiva, va enviar l’esclau a Milet. Per a més seguretat, l’esclau no sabia res de la conjuració. Només tenia ordres d’afaitar-se els cabells a casa d’Aristàgores i dir-li que fes una ullada al seu cap pelat. Sigil·lós com un espia de la Guerra Freda, el missatger va viatjar, va estar tranquil mentre l’escorcollaven, va arribar a la seva destinació sense que el complot es descobrís i es va rapar el cap. El pla va tirar endavant. Ell no va saber mai —ningú no es pot llegir la pròpia coroneta— què deien les paraules incendiàries tatuades per sempre més al seu cap.

Aquesta misteriosa xarxa que tramen el temps, la pell i les paraules es troba en el nucli del thriller Memento, dirigit per Christopher Nolan. El seu perplex protagonista, Leonard, pateix amnèsia anterògrada a causa d’un trauma. No pot emmagatzemar els records recents; la consciència de tots els seus actes s’esvaeix al cap de poc temps sense deixar empremta. Cada matí es desperta sense recordar res del dia anterior, dels mesos anteriors, de tot el temps transcorregut des del tràgic accident que li va provocar aquest dany cerebral. Malgrat la malaltia, Leonard pretén trobar l’home que va violar i matar la seva dona, i venjar-se’n. Ha creat un sistema que li permet moure’s per un món que s’esborra, ple d’intrigues, manipulacions i trampes: es fa tatuar a les mans, als braços i al pit la informació essencial sobre ell mateix, i cada dia hi retroba la seva pròpia història. Amb una identitat amenaçada per l’oblit, només la lectura dels seus tatuatges li permet mantenir la recerca i el propòsit. La veritat del relat se’ns escapa entre l’embull de mentides dels personatges, incloent-hi Leonard, de qui acabem sospitant. La pel·lícula està construïda amb l’estructura d’un puzle fragmentari, com la ment del seu protagonista i com el mateix món contemporani.

Això, indirectament, ens porta a fer una reflexió sobre la naturalesa dels llibres: extensions de la memòria, els únics testimonis —imperfectes, ambigus però insubstituïbles— dels temps i dels llocs on no ha arribat el record viu.

Adaptació d’un text d’Irene Vallejo. L’infinit dins d’un jonc. Trad. de Núria Parés. Barcelona: Columna, 2020, cap. 26, p. 76-78