Resum i síntesi · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2021 ordinària · Exercici 6

Els humans som una espècie més

El botànic Francis Hallé creu que ha arribat l’hora que reconeguem que som una espècie més entre tantes altres que habiten el planeta. En el seu llibre La vie des arbres («La vida dels arbres») afirma que els arbres, com a espècies depuradores d’aire, són instruments de futur amb un passat arrelat.

«Només em dedico a plantar arbres: sé que soc massa vell i que no gaudiré dels seus fruits ni de la seva ombra, però no veig una manera millor de preocupar-me del futur.» Voltaire, ja ancià, escrivia aquestes paraules als seus amics parisencs des de Ferney.

L’únic que demana un arbre és que se’l deixi en pau. Discrets, totalment pacífics i extraordinàriament autònoms, els arbres són molt útils per als humans. El biòleg i botànic Francis Hallé (vuitanta-dos anys) ha dedicat mitja vida a demostrar-ho amb llibres i conferències. La que va pronunciar el 2011 acaba de ser traduïda al castellà per Cristina Zelich i publicada per Gustavo Gili: La vida de los árboles. Parteix del fet que el 90 % de la biomassa, és a dir, del pes acumulat de tot el que és viu, es compon d’arbres. També afirma que, si ets comerciant, pescador, músic, arquebisbe o metge, tard o d’hora tindràs la impressió d’haver perdut el temps. Només hi ha una excepció: si plantes arbres, segur que l’encertes.

Hallé deixa clar que no tothom valora de la mateixa manera la importància dels arbres. Explica que a Tot esperant Godot (1952) Samuel Beckett fa dir a Estragó, un dels seus personatges: «Un arbre no serveix per a res, només perquè hom s’hi pengi.» A més, recorda que quan Ronald Reagan, com a president dels Estats Units, va anar a veure les sequoies de Califòrnia, la visita va ser breu: «Quan n’has vist una, ja les has vistes totes», va dir.

Remet a l’assagista i poeta Francis Ponge per afirmar que «els animals equivalen a l’oralitat i les plantes a l’escriptura.» Per això cita una frase molt encertada de Paul Valéry, «l’arbre deixa veure el seu temps», escrita en el Dialogue de l’arbre («Diàleg de l’arbre»). Per a Hallé, un arbre és «el temps fet visible».

Alguns arbres són potencialment immortals. El Pinus longaeva californià té 5.000 anys. Va germinar quan els faraons egipcis construïen les piràmides. Hallé indica, però, que l’arbre més antic actualment és un Lomatia tasmanica que es troba a Tasmània i data del plistocè, l’era geològica anterior a l’actual: té 43.000 anys. Està convençut que se’n trobaran de més antics.

Nelson Mandela va passar vint-i-set anys empresonat a l’illa de Robben, davant de Ciutat del Cap. Sempre explicava que va aconseguir sobreviure gràcies als bidons on cultivava plantes. Va començar sembrant-ne per als seus companys de cel·la. Després va passar a fer-ho per a tots els presoners. Va acabar plantant-ne per a tota l’illa de Robben; també arbres fruiters. «Visc empresonat, però les meves plantes són lliures», va dir.

Hallé recorda que els arbres passen amb molt poc i, en canvi, en traiem molt. No només frenen el vent, sinó que també fan ombra i donen fruits, protegeixen les collites, separen sense tancar, són fonamentals per a reduir la pol·lució i consumeixen CO₂; els arbres són depuradores d’aire. També pal·lien el canvi climàtic: n’hi ha prou amb unes quantes hectàrees de bosc perquè plogui. I cita una frase de Siddharta Gautama (Buda) que reflecteix la bondat dels arbres a la perfecció: són tan generosos que fins i tot fan ombra a qui vol tallar-los.

D’altra banda, Hallé afirma que tenim 26.000 gens. Els tenim des que naixem fins que morim. Però alguns es desactiven amb el pas dels anys. L’arròs té molts més gens que nosaltres perquè és més evolucionat. El genetista Axel Kahn n’explica la raó: «Intenteu passar l’hivern amb els peus en remull amb aigua freda, alimentant-vos només d’un sol pàl·lid i de diòxid de carboni.» El nostre genoma és massa petit per a arribar a tenir aquest tipus de rendiment. Les plantes són molt més resistents que nosaltres perquè tenen molts més gens. «Han anat més lluny en la seva direcció que nosaltres en la nostra», afegeix Hallé.

El llibre és, de fet, una conferència que el botànic i biòleg va pronunciar fa una dècada i inclou les preguntes del públic i les respostes del conferenciant. Parla de la comunicació entre els arbres, una qüestió que feia riure tothom fins que l’any 1990, a la Universitat de Pretòria, a Sud-àfrica, Wouter van Hoven va demostrar que les Acacia caffra es comuniquen per evitar ser devorades pels antílops cudús. Ho fan canviant la composició bioquímica de les fulles, que es tornen tòxiques, i el vent transmet el missatge.

Els arbres són testimonis del temps. I el temps ens ha ensenyat a acompanyar-los, a tenir-ne cura i a treure’n profit. Hallé explica per què a Suïssa una casa feta de fusta pot durar centenars d’anys i per què hi pot haver fins i tot xemeneies de fusta: la llenya per a cremar s’ha de tallar en lluna creixent, i la llenya per a construir, en lluna minvant. En ple hivern, quan la lluna és invisible, és quan els llenyataires que treballen per fer els violins Stradivarius talen els arbres.

A diferència de Mandela, Hallé no ha estat mai a la presó, però durant l’ocupació alemanya va viure amb la seva família (de nou persones) en un terreny de menys d’una hectàrea. El seu pare, que era agrònom, va cultivar-hi plantes per a tothom. Des de llavors, des que era un nen, per a Hallé els arbres «són la solució; sempre ho seran».

Traducció i adaptació d’un text d’Anatxu Zabalbeascoa. El País.com [en línia] (3 novembre 2020)