Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 1r Batxillerat

Una llengua és un sistema lingüístic complet; un dialecte és una de les seves varietats geogràfiques. La distinció no és només lingüística perquè hi pesen factors socials i polítics: hi ha varietats que s'anomenen 'llengües' i altres, 'dialectes', per raons de prestigi, de reconeixement oficial o de fronteres, no per una qüestió estrictament interna del sistema. Per això el criteri d'intercomprensió ajuda però no ho decideix tot.

La manera de parlar una llengua pròpia d'un territori. Per exemple, el valencià, el balear o el nord-occidental són varietats dialectals del català.

El bilingüisme individual és la capacitat d'una persona de fer servir dues llengües: és un enriquiment personal i, en si mateix, positiu. El bilingüisme social descriu una societat on conviuen dues llengües, i aquí el problema és que aquesta convivència rarament és equilibrada: sovint una llengua domina els usos formals i de prestigi i l'altra queda relegada, és a dir, hi ha diglòssia. Per això parlar de 'bilingüisme social' com si fos harmonia pot servir per dissimular la subordinació d'una de les dues llengües.

La diglòssia és la situació en què dues llengües (o varietats) conviuen amb un repartiment desigual: una s'usa en els àmbits formals i prestigiosos (administració, ensenyament) i l'altra en els àmbits familiars i informals.
Exemple: durant el franquisme, el castellà era l'única llengua pública i el català es reduïa a l'àmbit privat.

(a) Geogràfica (dialecte).
(b) Social (sociolecte).
(c) Funcional (registre formal), segons la situació.
(d) Individual (idiolecte).
Una mateixa persona pot fer servir diversos registres sense deixar de parlar la mateixa llengua.

El català es divideix en dos grans blocs: oriental (central, balear, rossellonès i alguerès) i occidental (nord-occidental i valencià).
(a) Bloc occidental.
(b) Bloc oriental.
(c) Bloc occidental.
(d) Bloc oriental.
Tots comparteixen un sistema lingüístic comú.

Té estatus oficial a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià (juntament amb el castellà), i a la Vall d'Aran també en occità.
L'únic estat on és l'única llengua oficial és Andorra.
La oficialitat dona dret a usar-lo en els àmbits públics.

És el procés pel qual una llengua minoritzada recupera l'ús en tots els àmbits socials, especialment els formals, i el prestigi.
Es treballa, per exemple, en l'ensenyament, l'administració, els mitjans de comunicació, l'economia o el món digital.
Es persegueix que la llengua sigui d'ús normal i no excepcional.

Llengua materna (o inicial): la primera que s'aprèn a casa.
Llengua d'ús habitual: la que es fa servir de manera regular en la vida diària.
Llengua d'identificació: aquella amb què el parlant s'identifica, que sent com a pròpia.
Poden coincidir o no: una persona pot tenir una llengua materna i fer servir-ne una altra habitualment.

És fals. El català i el castellà són llengües diferents que han evolucionat per camins independents des d'un origen romànic comú, amb sistemes propis (fonologia, gramàtica, lèxic) i una literatura pròpia.
Un dialecte és una varietat d'una llengua, no una llengua derivada d'una altra.
El prejudici sol ser fruit del desconeixement o de la jerarquia social.

Una comunitat lingüística és el conjunt de parlants que comparteixen una llengua i unes normes d'ús. El català en forma una perquè, tot i les diferències diatòpiques (valencià, balear, central, nord-occidental, etc.) i tot i estar repartit entre diversos territoris i estats, tots aquests parlars pertanyen al mateix sistema lingüístic i comparteixen un estàndard i una norma de referència. La diversitat interna de dialectes no trenca la comunitat: la variació geogràfica és normal en qualsevol llengua viva.

El conflicte lingüístic és la situació en què dues llengües es disputen els àmbits d'ús dins d'un mateix territori, perquè una en pressiona l'altra. Es diu dinàmica perquè no es queda quieta: la tensió tendeix a resoldre's cap a un dels dos costats, la substitució (la llengua minoritzada perd usos i parlants fins a desaparèixer) o la normalització (en recupera). Presentar-lo com un 'equilibri estable' o com un simple bilingüisme pacífic amaga que, sense actuació, la inèrcia sol afavorir la llengua dominant.

El prejudici funciona confonent dues coses: el valor lingüístic (la capacitat del sistema, que és igual en totes les varietats: cap no és intrínsecament superior) i el prestigi social (la consideració que la societat dona a una llengua o parlar, que és desigual per raons de poder, història i economia). Desmuntar el prejudici vol dir mostrar que allò que sembla una qualitat de la llengua ('rica', 'pobra', 'lletja') és en realitat un reflex del seu prestigi social. Exemple: si algú diu que un accent rural 'és de gent inculta', no descriu la llengua, sinó la posició social que la societat atribueix a qui el parla; lingüísticament, aquell accent és tan complet i regular com qualsevol altre.

Que sigui llengua oficial vol dir que la llei la reconeix per als usos públics (administració, escola, justícia, relacions amb els poders públics) i que els ciutadans hi tenen dret. És important per a la normalització perquè li assegura els usos formals i de prestigi que la diglòssia li havia tret: sense un estatus legal, una llengua minoritzada té molt difícil recuperar aquests àmbits i queda més exposada a la substitució. L'oficialitat, però, no és suficient per si sola: cal que es tradueixi en ús social real, com mostra el fet que hi hagi coneixement alt i ús encara baix.

Una llengua minoritària té pocs parlants; una llengua minoritzada és la que, tinguin molts o pocs parlants, està en una posició subordinada per factors socials i polítics.
El català té uns 10 milions de parlants, però és minoritzat perquè en molts territoris té menys àmbits d'ús i menys prestigi oficial.
Per això no és minoritària en sentit estricte.

La interferència és la influència involuntària d'una llengua sobre l'altra en els parlants bilingües, que provoca errors o formes poc genuïnes.
Exemples: «tinc que anar» (en lloc de «he d'anar») o «enterar-se» pel català correcte «assabentar-se».
Cal diferenciar-la del préstec, que és una incorporació acceptada i adaptada.

El canvi de codi consisteix a passar d'una llengua a l'altra durant la conversa: «Vinc de casa, pero tengo prisa».
El préstec és la incorporació d'una paraula d'una altra llengua a la pròpia, normalment adaptada: «futbol» o «xampú».
El canvi de codi és un fenomen oral i puntual; el préstec s'integra al lèxic.

És el procés pel qual una comunitat deixa progressivament d'usar una llengua per adoptar-ne una altra.
Fases: bilingüisme creixent, diglòssia amb pèrdua d'àmbits, ruptura de la transmissió familiar i, finalment, desaparició dels parlants.
Es pot revertir amb polítiques de normalització i voluntat dels parlants.

La llengua transmet la cultura, la memòria i les maneres de pensar d'un grup; per això crea vincles i sentiment de pertinença.
Tanmateix, no és l'únic element: també hi ha la història, el territori, les tradicions i els valors compartits.
Hi ha comunitats que comparteixen una llengua i no una identitat, i a l'inrevés.
Per tant, la llengua pesa molt, però s'ha de combinar amb altres factors.

El llenguatge juvenil és un sociolecte amb un lèxic propi, expressions col·loquials, abreviacions i manlleus que canvien ràpidament.
La funció és marcar la identitat del grup, diferenciar-se dels adults i reforçar la complicitat.
No és incorrecte, però s'ha d'adaptar al registre quan la situació és formal.

Hi ha una gradació: entendre > parlar > usar. El coneixement és més alt que l'ús.
Això mostra que saber la llengua no n'assegura l'ús; cal crear condicions i situacions perquè es parli.
Per a la normalització, no n'hi ha prou amb ensenyar el català: cal ampliar els àmbits i la voluntat d'usar-lo.

Text model (78 paraules):
«Diuen que el català no serveix fora de Catalunya, però les dades ho desmenteixen. Es parla en quatre estats: Espanya, Andorra, França i Itàlia. És la llengua pròpia del País Valencià, de les Illes Balears, de la Franja i de l'Alguer, i l'única oficial d'Andorra. A més, s'estudia en universitats de tot el món. Una llengua no es mesura només pel nombre de parlants, sinó per la vida cultural que genera, i la del català és ben viva.»
El text fa servir dades verificables (els estats i els territoris on es parla, l'oficialitat a Andorra) i canvia el criteri de valoració: el valor d'una llengua no és només el nombre de parlants.

La dada mostra la paradoxa típica d'una llengua minoritzada en normalització incompleta. Per una banda, l'escola ha fet pujar el coneixement (competència), que és un èxit de la política de normalització. Per l'altra, l'ús social baixa entre els joves i a les ciutats, és a dir, saber la llengua no es tradueix en triar-la espontàniament. Aquest desfasament entre coneixement alt i ús baix és el senyal d'una diglòssia no resolta: la llengua es domina però no acaba d'ocupar els usos informals i de carrer, que és justament on es juga la seva transmissió futura. Per tant, la normalització hi avança en l'eix escolar però queda pendent en l'ús social.

Resposta oberta i argumentada. Dos reptes especialment decisius: (1) la transmissió familiar i l'ús entre els joves, perquè una llengua es garanteix quan passa de generació en generació i s'usa amb naturalitat en la vida quotidiana; si els joves la saben però no la trien, el coneixement no assegura el futur. (2) La presència als entorns digitals i audiovisuals (xarxes, plataformes, videojocs, intel·ligència artificial), perquè és on es forma bona part del consum cultural i lingüístic actual; una llengua absent d'aquests espais perd prestigi i usos entre les generacions noves. Tots dos reptes ataquen el punt feble detectat: el desfasament entre coneixement i ús social, que és el que decideix si la normalització avança o s'estanca.

Mostra la convergència lingüística asimètrica: el parlant del català canvia de llengua per adaptar-se a l'altre, tot i que l'altre ho entén.
Com que sempre s'adapta el mateix interlocutor, el català perd àmbits d'ús i es reforça la jerarquia de llengües.
Per a la normalització, caldria mantenir la llengua i que els professionals la sàpiguen i la promoguin.

El bilingüisme és la capacitat d'usar dues llengües; en la família que les fa servir amb normalitat és un bilingüisme individual equilibrat i enriquidor.
En canvi, una societat on una llengua queda per a l'àmbit informal i l'altra per al formal viu una diglòssia: hi ha desigualtat de prestigi.
El bilingüisme social pot encobrir una diglòssia, i això perjudica la llengua dèbil.

Model: «L'escola és fonamental per a la normalització del català perquè arriba a tota la població en una etapa clau. Allà els infants aprenen la llengua en àmbits formals i creen hàbits d'ús. A més, garanteix que tothom la domini, independentment de la llengua familiar. Tanmateix, això no ha d'implicar rebutjar altres llengües: aprendre'n diverses amplia les capacitats comunicatives. En conclusió, l'escola, juntament amb els mitjans i la societat, és un pilar de la normalització.»

1. Interfícies i aplicacions disponibles en català: faciliten l'ús quotidià.
2. Contingut audiovisual i videojocs en català, i subtitulat: arriben als joves en els seus hàbits de consum.
3. Eines de traducció i assistents de veu amb bon nivell de català: eviten que la tecnologia imposi altres llengües.
Totes permeten ampliar els àmbits d'ús, que és la clau de la normalització.

Es tracta de la ruptura de la transmissió intergeneracional de la llengua: els fills entenen la llengua però no la usen, i això porta cap a la substitució.
Per revertir-ho, cal crear entorns on la llengua sigui útil i atractiva per als joves: ús a casa, amics, oci, esports i mitjans.
Sense ús real, el coneixement passiu no assegura la continuïtat.

Arguments: (1) els mitjans donen visibilitat i prestigi i amplien l'ús formal; (2) les xarxes permeten crear comunitats de parlants i contingut propi.
Limitació: l'oferta en català és menor i els algoritmes sovint afavoreixen les llengües majoritàries.
La clau és que hi hagi contingut atractiu i que el públic el consumeixi.