Comprensió literal: localitzar i relacionar informació · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2024 extraordinària · Exercici 2

El caràcter dels russos i el dels lleidatans són molt semblants

*Què fa que un jove lleidatà dediqui deu anys a traduir al català la gran novel·la en vers de la literatura russa? Descobrim qui és el filòleg Arnau Barios (Térmens, 1989), que ha traduït els més de cinc mil versos d’*Eugeni Oneguin

Eugeni Oneguin, el clàssic més celebrat d’Aleksandr Puixkin (1799-1837), el far que il·lumina el món literari sorgit de la taigà (els boscos d’avets de les fredes terres boreals), és una obra publicada per fascicles entre el 1823 i el 1831. L’autor tarda set anys i quatre mesos a escriure aquesta novel·la en vers. Gairebé dos segles més tard, el jove filòleg i traductor lleidatà Arnau Barios (Térmens, la Noguera, 1989) tarda deu anys a traduir l’obra al català. La tasca no és senzilla: la novel·la té més de cinc mil versos. I Barios se’n surt amb tots els honors. La seva obsessió pel detall fa que la traducció, publicada per Club Editor, guanyi el Premi Ciutat de Barcelona 2019 i el Premi Serra d’Or 2020. Però què fa que un jove lleidatà vulgui dedicar deu anys de la seva vida a traduir aquesta obra cabdal de la literatura russa?

Per descobrir-ho, em dirigeixo a la petita població de Térmens, on el filòleg acaba de tornar després d’haver estat gairebé una dècada vivint en diferents ciutats russes. Els últims anys treballava a Sant Petersburg, on s’encarregava dels estudis de català a l’Institut Ramon Llull. I també hi feia de traductor, és clar.

En arribar, no es veu ni una ànima pel carrer i la calor del migdia és sufocant. És estiu i som en ple Ponent. Però és quan Barios m’obre la porta que l’espai i el temps es col·lapsen: tot i ser a 2.855 quilòmetres de Sant Petersburg, Rússia és més a prop que mai. És com si el país li hagués quedat impregnat a la pell. El seu rostre angulós i pàl·lid i el cos de complexió prima delaten que ha passat moltes hores assegut a l’escriptori; hores dedicades al pensament i a les lletres, abstret del món terrenal. Absort en unes paraules i un alfabet aliens, el ciríl·lic; aquell enigma, aquell mur lingüístic que Barios intenta desxifrar; i la seva mirada, més aviat analítica i taciturna… Ja ho tinc! Dostoievski! Sembla un personatge de Dostoievski!

Serè i amable, l’Arnau m’ofereix una beguda refrescant per fer-me passar la calor. I amb el seu gest m’adono del tatuatge que duu al braç, escrit en ciríl·lic. «Me’l vaig fer abans d’anar-me’n, com a record», somriu, mentre recorre les lletres amb el dit. «És una frase d’Els germans Karamàzov. Vindria a dir “La vida és el paradís”, tot i que en rus no hi ha articles», puntualitza.

La seva relació amb el país eslau va començar per atzar. «Quan vaig acabar el batxillerat humanístic, volia estudiar filologia, però vaig pensar que l’anglès, el francès i l’italià eren llengües que ja aprendria pel meu compte. En canvi, si no estudiava rus, no n’aprendria mai», recorda. En aquells moments tampoc no havia llegit gaire literatura russa. Tot canvia quan comença a estudiar filologia eslava i viu durant llargs períodes al país de Tolstoi. «Vaig descobrir que aquella era la literatura que més m’agradava i també que en aquell país m’hi trobava a gust. L’havia encertat», somriu.

Però la dèria per Eugeni Oneguin comença una mica abans, durant el primer any de carrera: «Entre els companys de filologia, que érem una mica friquis, volíem fer grans coses a la vida. Tots volíem traduir una gran obra. El Pau Sabaté, que feia filologia clàssica, va traduir la Ilíada i, en el meu cas, vaig optar per l’obra més important de la literatura russa en vers, que és Eugeni Oneguin», explica divertit. Una obra que coneixia per la traducció en prosa que n’havia fet Xavier Roca-Ferrer. «És una novel·la una mica estranya, experimental, amb una construcció en què es veu com la literatura ens canvia i influeix en la nostra identitat», afirma Barios.

Cada paraula, cada frase, cada vers requereix tota l’atenció del traductor. «Soc molt curós en la mètrica, és la meva obsessió; hi perdo molt temps, en aquestes coses. Potser després m’equivoco en una altra cosa, però aquesta feina de matar-me a trobar una paraula m’agrada», confessa. Fins i tot reconeix que ha arribat a estar tres mesos encallat en una rima. «Això no vol dir que no pensi en res més, però sí que la tinc present, com quan no pots resoldre un problema i hi vas pensant, caminant pel carrer, buscant i memoritzant paraules, fins que hi trobes la solució. Hi ha moments en què voldries abandonar, en què et sembla que és impossible. Pots acabar una mica grillat», riu.

La traducció mai no pot ser literal: per aquest motiu encara no funcionen els traductors automàtics en literatura. «El que un text diu literalment no és el que vol dir en realitat, com passa amb les frases fetes o amb altres expressions; per això, traduïdes literalment queden molt poc naturals», reflexiona Barios. Viure a Rússia i llegir-ne la literatura és bàsic per a la seva tasca. «No pararia mai d’aprendre rus. Si no és la teva llengua materna, s’ha d’estudiar tota la vida», considera.

I també cal conèixer els russos i la seva idiosincràsia. «Al principi xoca la seva agressivitat pel carrer. No hi veus gent somrient. De fet, si algú et somriu és perquè vol alguna cosa, com insinuar-se’t o prendre’t els diners», explica. «Després, quan els coneixes i entres en el seu ambient, tothom és molt simpàtic i fins i tot invasiu. Si ets amic seu, ja està, els ho pots demanar tot, però ells també t’ho poden demanar tot. Poden venir a qualsevol hora a casa teva i no ho consideren una invasió de la intimitat», continua. En les novel·les això també es veu bastant; per exemple, a Eugeni Oneguin hi ha la festa de Tatiana, en què es reuneixen tots, i t’adones que avui dia una festa com aquella es podria celebrar en un pis de Moscou.

Li pregunto si és cert que els russos tenen aquesta visió fatalista que es percep en moltes de les seves novel·les. «Sí que tenen aquesta mentalitat d’“el que hagi de ser, serà”. Com si la vida tampoc no valgués tant la pena per mantenir-la a qualsevol preu, com si la supervivència no fos el més important», reflexiona. També hi ha el tòpic de veure’ls com a persones més aviat tristes i taciturnes. «Hi ha obres literàries en què tot són monòlegs interns i pots pensar que això no és possible, que ningú no parla tanta estona amb si mateix. Tanmateix, allà, hi ha gent molt taciturna, que pot estar-se hores sense dir res, però també n’hi ha que pot parlar durant hores i hores, com un monòleg», somriu.

Amb tot aquest ventall de personalitats, no és estrany que molts novel·listes russos tinguessin una bona font d’inspiració. «Després de Tolstoi i Dostoievski, tota la literatura mundial canvia. Són autors que descriuen molt bé l’interior dels personatges, arriben a llocs on no havia arribat mai ningú. Sovint, quan els llegeixes, penses: “Quins personatges més estranys!” Sembla que entris en un manicomi, però suposo que si han tingut tanta influència és perquè tothom s’hi deu reconèixer una mica, en aquest manicomi.» És el retrat de la humanitat; un retrat que també es llegeix a Eugeni Oneguin.

Endinsar-se en el món de Puixkin ha estat clau per a Barios per poder submergir-se en l’idioma i la cultura russos: «Quan aprens un idioma també aprens coses sobre la història, el caràcter, el pensament i la política d’un país, i això et fa de mirall, de contrast. Et fa reflexionar sobre la teva pròpia cultura», precisa.

El fet és que d’obres russes que encara s’hagin de traduir al català n’hi ha moltes. «Una altra cosa és que les editorials les vulguin traduir i t’ho encarreguin», matisa el filòleg. Calcula que a Catalunya hi ha quatre o cinc traductors de rus en actiu i que ell deu ser dels més joves. Però està decidit a seguir treballant en aquest camp. «Quan no tradueixo ho trobo a faltar, tinc un buit, i de vegades ho faig per plaer. Agafo poemes russos i els tradueixo», confessa.

Però el que ja no podrà tornar a fer és traduir una altra novel·la en vers tan gran com Eugeni Oneguin. No n’hi ha cap altra de tan important en llengua russa. «Quan vaig començar filologia això era un somni, aspirava a ser traductor i ho he aconseguit. I ara, d’una manera molt russa, tampoc no soc feliç», riu. «Bé, sí que ho soc, però tinc una mena de decepció, i d’això mateix també tracta la novel·la.»

Adaptació d’un text de Laura Saula Tañà. La Mira [en línia] (20 setembre 2021)