Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 4t ESO

Totes dues són moments en què el català, després d'un període de pèrdua o de repressió, torna a guanyar terreny com a llengua de cultura i d'ús públic. La Renaixença el recupera com a llengua literària al segle XIX; la recuperació democràtica el retorna a l'escola, als mitjans i a l'administració. Són processos de revitalització de la llengua.

Andorra: és un estat sobirà, i el català n'és l'única llengua oficial.
L'Alguer: pertany a Itàlia (a l'illa de Sardenya).
La Franja de Ponent: pertany a Espanya (és la zona de l'Aragó on es parla català).
La Catalunya del Nord: pertany a França.
El perquè: el domini lingüístic del català s'estén per diversos estats, a més de les comunitats autònomes de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

Llengües oficials a Catalunya: el català, el castellà i l'occità (aranès).
Llengua pròpia de Catalunya: el català.
A la Val d'Aran, la llengua pròpia és l'occità, en la seva varietat aranesa.
El perquè: la llengua pròpia és la llengua històrica i tradicional d'un territori; la llengua oficial és la que té reconeixement jurídic en l'administració i l'ensenyament.

Són romàniques: català, castellà, occità i romanès.
L'anglès és una llengua germànica.
El basc no té relació amb el llatí: no és ni tan sols una llengua indoeuropea.
El perquè: les llengües romàniques descendeixen del llatí vulgar, parlat a l'Imperi Romà.

(a) No: s'adequa a cada situació. A casa fa servir la seva varietat geogràfica (el nord-occidental), que és tan correcta com qualsevol altra: 'xiquet' i 'espill' són paraules normatives, recollides al diccionari. Al telenotícies tria mots més generals ('nen', 'mirall') perquè l'entengui tot el públic.
(b) Perquè l'estàndard és la varietat comuna i formal que s'usa a l'escola, a l'administració, als mitjans i en els textos escrits, i permet que parlants de dialectes diferents s'entenguin en els àmbits formals.
(c) Un dialecte és una varietat geogràfica de la llengua, amb trets propis de pronunciació, gramàtica o vocabulari, que s'aprèn de manera natural. L'estàndard és una varietat convencional, basada en la normativa i compartida per tots els parlants; no és el dialecte d'un lloc concret.
El perquè: l'estàndard no substitueix els dialectes, sinó que hi conviu i es fa servir en situacions formals. Canviar de varietat segons la situació és un senyal de competència comunicativa.

Pompeu Fabra (1868-1948) va ser el gramàtic que va establir la normativa moderna del català.
Obres clau: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).
El perquè: aquestes obres van donar al català una ortografia, una gramàtica i un diccionari unificats, imprescindibles per al seu ús com a llengua de cultura.

(a) Institut d'Estudis Catalans: 2) estableix la norma de la llengua.
(b) Acadèmia Valenciana de la Llengua: 4) estableix la norma del valencià al País Valencià.
(c) TERMCAT: 3) crea i normalitza terminologia.
(d) Optimot: 1) serveix per fer consultes lingüístiques.
El perquè: la normativa i la terminologia estan en mans d'institucions especialitzades; les consultes les resol un servei per a la ciutadania.

1) Estatut d'autonomia de 1979: reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, com a llengua oficial.
2) Llei de normalització lingüística (1983): regula l'ús del català a l'administració, l'ensenyament i els mitjans.
3) Llei de política lingüística (1998): actualitza i amplia el marc legal de 1983.
4) Estatut d'autonomia de 2006: manté el català com a llengua pròpia i oficial i reconeix l'occità a l'Aran.
El perquè: aquests textos són la base del marc legal de la llengua catalana a Catalunya.

Ordre: (b) 'Tirant lo Blanc' (segle XV, esplendor medieval); (c) l'oda 'La Pàtria' d'Aribau (1833, Renaixença); (a) Fabra fixa l'ortografia (principis del segle XX, normativització). Van de més antic a més recent en aquest ordre.

No. Durant la Decadència (segles XVI-XVIII) el català perd pes com a llengua de cultura i d'administració, on s'imposa el castellà, però continua ben viu com a llengua parlada al carrer i a casa. El que decau és l'ús culte i oficial, no la llengua sencera.

(a) Normalització: dona a la llengua feble un ús alt i molts parlants nous. (b) Substitució: li treu un àmbit d'ús de prestigi i la fa recular. (c) Normalització: li obre un àmbit formal i li dona valor social. La clau és si la mesura amplia (normalització) o redueix (substitució) els usos de la llengua.

(a) Variació geogràfica (dialectal): 'al·lot' i 'xiquet' són formes de territoris diferents (balear i nord-occidental). (b) Variació de registre: la mateixa persona tria una fórmula formal per a la carta oficial i una d'informal per a l'amic, segons la situació.

(a) Canvi de codi: el parlant passa d'una llengua a una altra dins del mateix enunciat.
(b) Interferència (calc): l'estructura 'anar a + infinitiu' per a un futur immediat és un calc del castellà; en català es diria 'Ho faré ara' o 'Ara ho faig'.
(c) Manlleu: s'incorpora una paraula d'una altra llengua ('crack') a la frase catalana.
El perquè: el contacte de llengües produeix fenòmens diferents: el canvi de codi alterna llengües, la interferència altera l'estructura i el manlleu incorpora paraules.

(a) El nordès és una llengua minoritària, perquè té pocs parlants, però no està minoritzada: s'usa amb normalitat en tots els àmbits del seu territori. El sudès no és minoritari (té molts parlants), però sí que està minoritzat: té un ús social restringit i subordinat a una altra llengua, que n'ocupa àmbits, i els mateixos parlants l'abandonen davant de desconeguts.
(b) La situació del català s'assembla més a la del sudès: té uns deu milions de parlants, però en alguns àmbits (com el cinema o certs sectors econòmics) té menys presència que el castellà o el francès, i molts parlants canvien de llengua quan s'adrecen a algú que no coneixen.
El perquè: ser minoritària és una qüestió del nombre de parlants; ser minoritzada és una qüestió de poder i d'àmbits d'ús.

Després de la Guerra de Successió, el rei Felip V va abolir les institucions pròpies de Catalunya mitjançant els decrets de Nova Planta. La documentació oficial i l'administració de justícia van passar a fer-se en castellà.
El català va quedar relegat a l'àmbit familiar i oral, i va perdre prestigi en els àmbits formals.
El perquè: això va accelerar la Decadència del català com a llengua de cultura i d'administració.

L'article 3 estableix que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que totes les altres llengües espanyoles seran també oficials a les comunitats autònomes respectives, d'acord amb els seus estatuts.
A Catalunya, això fa que el català sigui oficial juntament amb el castellà, d'acord amb l'Estatut d'autonomia.
El perquè: la Constitució fixa el marc general, i cada estatut concreta l'oficialitat de la llengua pròpia.

Les matemàtiques s'imparteixen en català, que és la llengua vehicular. La classe de castellà s'imparteix en castellà.
Una llengua vehicular és la que s'usa per ensenyar la major part de les matèries i per a la comunicació habitual de l'escola.
El perquè: la llengua vehicular és el vehicle de l'ensenyament; les llengües que s'estudien com a matèria s'ensenyen en la mateixa llengua.

(a) 'L'alumnat ha de portar el carnet.'
(b) 'El professorat es reunirà dimarts.'
(c) 'La ciutadania té dret a vot.'
També són vàlides altres formulacions, com 'els alumnes i les alumnes' o 'les persones que cursen l'ensenyament'.
El perquè: els col·lectius com 'alumnat', 'professorat' o 'ciutadania' permeten referir-se a homes i dones sense ús del masculí genèric.

El franquisme (1939-1975) va perseguir el català: el va prohibir a l'escola, als mitjans de comunicació i als actes públics oficials. Per exemple, un nen d'aquella època aprenia a llegir i escriure només en castellà i no podia estudiar en la seva llengua. És un període de repressió lingüística, seguit de la recuperació amb la democràcia.

És diglòssia. Hi ha dues llengües (bilingüisme), però amb un repartiment desigual: el català queda per als usos baixos (casa, amics) i el castellà per als alts (escola, tràmits). A més, hi ha desprestigi de la llengua pròpia (li fa vergonya escriure-hi). Aquest repartiment jeràrquic i el desprestigi són el que converteix la simple presència de dues llengües en diglòssia.

Que sigui llengua oficial vol dir que la llei el reconeix per als usos públics: administració, escola, justícia... i que els ciutadans hi tenen dret. És important per a la normalització perquè li assegura els usos alts i de prestigi que la diglòssia li havia tret; sense un estatus legal, una llengua feble té molt difícil recuperar aquests àmbits i queda més exposada a la substitució.

El prejudici és pensar que un dialecte (el nord-occidental, de Lleida) és 'parlar malament'. És fals: cap varietat geogràfica és millor ni pitjor que una altra; totes són el mateix català amb trets propis igual de vàlids. Que 'soni fatal' és una qüestió de costum i de prestigi social, no de correcció lingüística. El lleidatà no és català espatllat, és una manera legítima de parlar-lo.

El prejudici és que hi ha llengües 'millors' o més aptes que altres per a certs usos. És fals: totes les llengües poden crear el vocabulari que necessiten i de fet es fa ciència en català. Que l'anglès s'usi més en ciència és una qüestió social i històrica (molta recerca es publica en anglès), no que el català sigui incapaç. Cap llengua és intrínsecament superior per a un tema; el que canvia és l'ús i el prestigi que la societat li dona.

Arguments model: (1) La llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també un patrimoni cultural i un element d'identitat. (2) Una persona pot ser plurilingüe: aprendre anglès no exclou conservar el català, ni cal triar. (3) Cada comunitat té dret a viure en la seva llengua en tots els àmbits, i perdre-la empobriria la diversitat lingüística i cultural.
Es pot afegir que la majoria de la gent parla diverses llengües en funció del context.
El perquè: l'anglès serveix com a llengua franca internacional, però no substitueix les llengües pròpies de cada territori.

(a) 70 − 55 = 15 punts percentuals.
(b) 70 % de 200 = 140 alumnes; 55 % de 200 = 110 alumnes; 140 − 110 = 30 alumnes menys.
(c) Variació relativa: $\tfrac{15}{70} = 0{,}2143$, és a dir, una baixada d'aproximadament el 21,4 % respecte del 2010.
(d) Causes possibles: l'arribada de famílies amb altres llengües o una influència més gran de les xarxes i de les plataformes en castellà o anglès.
El perquè: els punts percentuals mesuren la diferència entre dos percentatges; la variació relativa la compara amb el valor inicial. Les dades d'aquest exercici són imaginàries.

(a) Quatre llengües: català, urdú, castellà i anglès.
(b) Plurilingüe: fa servir més de dues llengües en la vida quotidiana.
(c) Català: família (mare), amics i escola. Urdú: família (pare). Castellà: amics. Anglès: oci (sèries).
El perquè: el repertori lingüístic d'una persona és el conjunt de llengües que fa servir, i cadascuna té funcions diferents segons el context.

(a) Dret lingüístic: ús de la llengua en els àmbits públics.
(b) Dret lingüístic: dret a rebre l'ensenyament en la llengua pròpia (la Declaració el formula com el dret a rebre l'educació en la llengua pròpia del territori on es resideix).
(c) No és un dret; l'enunciat és l'oposat. Correcció: 'Una comunitat lingüística petita té dret a tenir escoles pròpies.'
(d) Dret lingüístic: no discriminació per raó de llengua.
El perquè: els drets lingüístics reconeixen que totes les comunitats, grans o petites, tenen dret a viure i a transmetre la seva llengua.

Arguments: (1) Tenen el mateix origen llatí i una història lingüística i literària compartida (Ausiàs March, Ramon Llull...). (2) Comparteixen gramàtica i vocabulari bàsic, i els parlants s'entenen entre ells. (3) Les institucions normatives (l'IEC i l'AVL) reconeixen la unitat de la llengua.
Exemple lèxic: 'xiquet' (valencià i part del nord-occidental), 'noi' (català central) i 'al·lot' (balear) són variants per designar el mateix concepte.
El perquè: les diferències de vocabulari i de pronunciació són variació interna, igual que en altres llengües com l'anglès o l'espanyol.