Exercicis de geologia — Biologia i Geologia 4t ESO

Es mouen (molt a poc a poc), perquè es mouen les plaques.

Escorça, mantell, nucli extern (líquid) i nucli intern (sòlid).
L'escorça és la capa més externa i prima; el mantell és la més gruixuda; el nucli és de ferro i níquel.

Ígnies (solidificació del magma): granit i basalt.
Sedimentàries (acumulació de sediments): calcària i gres.
Metamòrfiques (transformació per pressió i temperatura): marbre.

L'hipocentre és el punt de l'interior de la Terra on s'origina el terratrèmol i s'alliberen les ones sísmiques.
L'epicentre és el punt de la superfície situat just a sobre de l'hipocentre; és on el sisme es nota amb més intensitat.

a) Divergent: 2) les plaques s'allunyen i es forma escorça nova, com a les dorsals oceàniques.
b) Convergent: 3) les plaques xoquen, i es formen fosses, volcans i serralades.
c) Transformant: 1) les plaques es freguen lateralment, i provoquen terratrèmols.

El magma és roca fosa amb gasos dissolts que es troba a l'interior de la Terra.
La lava és el magma que surt a la superfície en una erupció i que ha perdut la major part dels gasos.

Erosió → transport → sedimentació → diagènesi.
Els agents desgasten la roca, transporten els materials, els dipositen en capes, i la compactació i la cimentació converteixen els sediments en roca sedimentària.

Lava (roca fosa), gasos (vapor d'aigua, CO₂, etc.) i materials sòlids o piroclasts (cendres, lapil·li, bombes volcàniques).

La tectònica de plaques explica que la litosfera està dividida en plaques que es mouen.
Alfred Wegener va proposar la deriva continental, i en una de les proves va observar que les costes d'Àfrica i d'Amèrica del Sud encaixen com un trencaclosques.

La meteorització és la ruptura o alteració de les roques allà on són, sense moure materials (per la temperatura, l'aigua, el gel...).
L'erosió és el desgast i l'arrossegament del material per agents com l'aigua, el vent o el gel.
Exemples: una roca que s'esquerda perquè l'aigua es congela als forats (meteorització); un riu que s'endú els fragments de roca (erosió).

El mantell (l'escorça és molt prima).

Les metamòrfiques (com el marbre o la pissarra).

El de sota (es va dipositar primer).

Per datar la roca on es troba, perquè és d'una espècie que només va viure en una època concreta.

Principi de superposició: en una seqüència no alterada, l'estrat de sota és més antic.
1 és anterior a 2, i 2 a 3. El dic talla 1 i 2: per tant és posterior a tots dos. El 3 no està tallat: és posterior al dic, perquè es va dipositar després.
Ordre: estrat 1, estrat 2, dic de basalt, estrat 3.

Cada període, la quantitat es redueix a la meitat: 100 % → 50 % → 25 %.
Han passat 2 períodes.
Edat = 2 · 5730 = 11460 anys.

Distància = 2 cm/any · 50000000 anys = 100000000 cm.
100000000 cm = 1000000 m = 1000 km.
Aquests moviments semblen lents, però en milions d'anys canvien l'aspecte de la Terra.

a) Solidificació o cristal·lització del magma (en refredar-se).
b) Metamorfisme: la pressió i la temperatura transformen la roca sense fondre-la.
c) Fusió: si la temperatura és molt alta, la roca es fon i forma magma.

La placa oceànica, més densa, s'enfonsa cap al mantell.
Amb la profunditat augmenta la temperatura i l'aigua que porta fa que les roques es fonguin parcialment: es forma magma.
El magma és menys dens i puja a través de l'escorça; surt a la superfície i forma una cadena de volcans (arc volcànic), com als Andes.

És cert.
La magnitud (escala de Richter o de moment) mesura l'energia alliberada a l'hipocentre i és un sol valor per a cada sisme.
La intensitat (escala de Mercalli) mesura els efectes en un lloc concret, i varia segons la distància a l'epicentre, el tipus de terreny i la qualitat de les construccions.

Mesures (en calen tres): construir edificis sismoresistents amb normes tècniques; fer mapes de risc i planificar l'urbanisme; tenir plans d'emergència i simulacres; instal·lar xarxes de vigilància sísmica; informar la població.
Exemple: un edifici sismoresistent té estructures flexibles i cimentacions que absorbeixen les vibracions, i evita que s'esfondri i causi víctimes.

Perquè és de roca tan calenta que, molt a poc a poc, es va desplaçant; aquest moviment és el que mou les plaques de l'escorça.

Perquè és una zona de límits de plaques (on es toquen i es mouen diverses plaques), i als límits és on es concentren els volcans i els terratrèmols.

Perquè han patit molt més temps de dinàmica externa (meteorització i erosió), que les ha anat desgastant i suavitzant.

Que, al llarg de moltíssim temps, unes es transformen en altres (una sedimentària pot passar a metamòrfica, aquesta fondre's i tornar-se magmàtica, etcètera), sense acabar-se mai.

Molt recents: si tota la història de la Terra fos un dia, els humans hauríem aparegut només en els últims segons.

Proves: l'encaix de les costes d'Àfrica i d'Amèrica del Sud; els fòssils idèntics (el rèptil Mesosaurus) a continents ara separats per l'oceà; i la continuïtat de serralades i tipus de roca entre continents; també hi ha proves de climes antics.
Wegener no va saber explicar quina força movia els continents. Més tard es va descobrir la convecció del mantell i l'expansió dels fons oceànics, que van completar la teoria de la tectònica de plaques.

Els sismògrafs de l'altre costat de la Terra d'un terratrèmol registren les ones P, però no les S.
Hi ha una zona d'ombra on no arriben les ones S: és a dir, travessen el mantell però no el nucli extern.
Si les S no passen, el nucli extern ha de ser líquid. Les ones P, que sí que passen, canvien de velocitat i direcció, la qual cosa permet saber on acaba el nucli.

Capa inferior: ambient continental (riu). Capa intermèdia: mar poc profund i càlid, perquè els coralls només viuen en mars càlids i clars: el mar va avançar (transgressió).
Capa superior: línia de costa, en què el mar torna a ser menys profund (regressió).
Aquesta seqüència mostra canvis del nivell del mar al llarg del temps, de més antic (baix) a més recent (dalt).

Si el magma és poc viscós (fluid, amb poca sílice), els gasos escapen amb facilitat i la lava corre tranquil·la: erupció efusiva.
Si el magma és molt viscós (molta sílice), els gasos queden atrapats i la pressió augmenta; quan el volcà no ho pot aguantar, esclata i llença cendres, gasos i fragments: erupció explosiva.
Les erupcions explosives són més perilloses.