PAU Llengua catalana i literatura 2008 · Juny · Sèrie 2 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions següents. TRENTA LÍNIES L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt. Tothom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s’ha vist obligat a afegir-se a l’onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Per això l’aterreix la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n’apareix una altra i a aquesta n’hi segueix una altra, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se’n configura una altra —i una altra!— sense que aconsegueixi centrar l’as- sumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix. No li ha passat mai pel cap amoïnar-se per l’extensió. Com més extens millor: beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l’altra, demostren no tan sols la grandària sinó també la grandesa de la seva obra, i per això —encara que, en el fons, una, dues o cinquanta línies no afegeixen res a la història que narra— mai de la vida no les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-lo. És absurd. És com demanar a un atleta mara- tonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no és una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: «Entre una i trenta línies», li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A des- grat, l’escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i- tres. Només n’hi falten set fins a la que serà la trentena. Però, després d’escriure aquesta consideració —i aquesta altra— encara n’hi falten menys: sis. Mare de Déu! És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet —fa temps que ho sospita— no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular- ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou, sospira i, amb una sensació de fra- càs no del tot justificada, posa el punt final a la trenta. Quim MONZÓ. Mil cretins. 2007 1. Comprensió 1.1. Resumiu, en sis línies com a màxim, les «trenta línies» d’aquest conte de Quim Monzó. [1 punt] 1.2. És ben sabut que Quim Monzó ha escrit molts contes curts. Així doncs, quina intenció creieu que ha tingut l’autor en escriure aquest conte? (Procureu que el vostre comentari també sigui breu.) [1 punt] 1.3. Responeu a les qüestions següents, de manera que cap de les respostes no ocupi més de tres línies: a) Què volen dir els mots grandària i grandesa, que trobareu subratllats en el text, en el context discursiu en què apareixen? [0,5 punts] b) Per què el narrador considera que la «sensació de fracàs» que té l’escrip- tor en acabar el conte «no [és] del tot justificada»? [0,5 punts] 1.4. Per a cadascuna de les formes verbals següents, que trobareu subratllades en el text, indiqueu un sinònim que pugui substituir-la adequadament en el context discursiu en què apareix: detesta configura aconsegueix expurga [1 punt]

OPCIÓ A 1. 1.1. Es tracta d’un escriptor acostumat a escriure narracions llargues a base d’omplir pàgines i més pàgines sense haver-se de preocupar d’expurgar-les, que rep l’encàrrec d’un responsable del suplement d’un diari d’escriure un conte curt que ha de tenir, ni més ni menys, trenta línies. De fet, el conte mateix de Monzó, que acabarà tenint exactament trenta línies i que, doncs, complirà la condició del conte encarregat, no és més que una descripció, irònicament demostrativa, del fet que un escriptor, no tenint res a dir, és tanmateix capaç d’escriure un conte mesuradíssim sobre el tema de no tenir res a dir. 1.2. En la mesura que l’escriptor que surt al conte en principi no s’assembla gens a l’autor del conte però de fet se cenyeix formalment a una regla que no deixa de ser, per ironia, la que segueix el narrador, Monzó sembla riure’s amablement de si mateix, perquè és natural d’identificar, en un cas com aquest, autor i narrador. Tanmateix, també aprofita l’avinentesa per ri […]