Comprensió inferencial i interpretació · Competència comunicativa i raonament crític · PAP 2026 extraordinària · Exercici 2

Missió a l’Himàlaia

Antoni de Montserrat (Vic, 1536 - Salsette, 1600) fou un català que tenia el nom d’una serralada tan sagrada per als catalans com ho pot ser la tibetana per als budistes. Viatjà de Vic al Tibet en ple segle XVI i es passejà per Orient tot xino-xano damunt d’un elefant. Impressiona l’esperit viatger d’aquest personatge, que ens ha llegat un tresor cartogràfic de les zones més mitificades i trepitjades pel muntanyisme mundial.

Fill d’una família noble de la capital d’Osona, quedà fascinat per la figura d’Ignasi de Loiola i mostrà vocació de missioner. Estudià a Barcelona i tot seguit a Coïmbra (Portugal). El 1558 entrà a la Companyia de Jesús i el 1561 fou ordenat sacerdot. A Lisboa, va ser nomenat vicerector del Col·legi de Sant Antoni i prefecte de Sant Roc. A més, fundà el Convent de les Òrfenes de Santa Marta i esdevingué preceptor (tutor personal) del rei Sebastià I. El 1574 va ser enviat a les missions a Goa, un territori que aleshores era una colònia portuguesa i que avui pertany a l’Índia.

L’emperador Akbar, tercer monarca de la dinastia mogol —un imperi que abastava territoris de l’Índia, el Pakistan, l’Iran, el Tibet, el Nepal, Bhutan, Bangladesh i l’Afganistan—, havia fet construir la ciutat de Fatehpur Sîkri, la qual va esdevenir la capital durant una quinzena d’anys.

Antoni de Montserrat, en un dels seus dos únics escrits que es conserven (titulat Relaçam do Equebar, rei dos mogores), descriu Akbar com un analfabet, però de ment oberta, que volia deixar un gran llegat cultural, artístic, arquitectònic i de coneixement. També volia saber què predicaven les diferents confessions; per això, el 1579 va fer cridar els jesuïtes, per conèixer de primera mà el cristianisme. Un dels religiosos cridats a satisfer la seva inquietud fou Antoni de Montserrat. No es tractava tant de determinar quina era la millor religió, sinó de conèixer-les, comparar-les i entendre-les amb respecte. Es van convocar teòlegs cristians, budistes, islamistes i hinduistes a Fatehpur Sîkri, que va esdevenir un autèntic fòrum de les cultures.

L’emperador Akbar va quedar corprès per la personalitat d’Antoni de Montserrat. Tot i que no tenia intenció de convertir-se al cristianisme, va veure clar que el jesuïta podria ser un bon guia per educar el seu segon fill, Murâd. I així fou. De Montserrat va mostrar una gran voluntat d’integració aprenent la llengua de la cort, el persa, mentre conversava sobre les qualitats de cada déu.

El germanastre de l’emperador, Mirzâ Hakim —virrei de Kabul—, es va rebel·lar i va intentar conquerir la regió de Bengala. Davant d’això, Akbar va haver d’emprendre una campanya militar, per tal de sufocar la revolta. En tot aquest periple, es va fer acompanyar pel seu fill Murâd i també pel jesuïta català, fins a l’any 1581, que van tornar a casa. Un any més tard, Antoni de Montserrat, decebut de les polítiques d’Akbar, va decidir anar-se’n de Fatehpur Sîkri i tornar a Goa amb els jesuïtes.

De Goa estant, el pare Antoni de Montserrat va escriure tot allò que havia vist viatjant en elefant. Havia viscut aventures que molts dels seus contemporanis catalans no es creurien. Les impressions havien estat molt fortes: el xoc cultural a voltes el meravellava i a voltes l’indignava, i gairebé sempre el desconcertava. Havia d’abocar al paper tot allò que tenia a la memòria. Per això va escriure un diari que es convertí en una de les grans publicacions de la literatura de viatges de tota la història, el Mongolicae legationis commentarius, en què explicava el seu pas pels territoris imperials i dibuixava un mapa de l’Himàlaia, amb més de dos-cents topònims, que ha esdevingut mític: hi situava —en color— rius, llacs, ciutats i muntanyes, amb les seves latituds i longituds. Aquest mapa va tenir vigència durant una bona part del segle XIX, fins que els geògrafs de l’Imperi britànic finalment es van decidir a actualitzar-lo.

Alguns dels relats d’Antoni de Montserrat són impagables. Explica, per exemple, que s’usaven els elefants mascles com a arma de combat: «Després d’enxampar els enemics, els llencen sota les potes amb la trompa per trepitjar-los i no paren fins que no els deixen completament destrossats.»

O aquesta altra perla, d’una certa qualitat poètica, sobre els bhutanesos. En arribar a Bhutan, a l’Himàlaia Antoni de Montserrat va quedar sorprès pel fet que la gent no es rentés: «Mai no es renten les mans, la cara o els peus. No ho fan perquè creuen que és un sacrilegi embrutar un element tan pur i preciós com l’aigua, amb la qual calmen la set.»

El sacerdot també descriu com els bramans —sacerdots nobles hindús— feien cremar les vídues en la mateixa cerimònia d’incineració dels seus difunts esposos; si calia, drogant-les i, si no, a cops de bastó. Antoni de Montserrat, horroritzat, no es va estar de retreure-ho al rei.

El 1588, el rei Felip II de Castella i I de Portugal va interrompre les sessions d’escriptura del jesuïta de Vic i li va ordenar d’anar a Etiòpia, a fi que acostés els cristians coptes a l’ortodòxia catòlica. Antoni de Montserrat va deixar la ploma i va agafar el farcell per emprendre un llarg camí, disfressat de mercader armeni, i així va travessar tot l’Imperi otomà. Abans d’arribar-hi, fou capturat al Iemen, empresonat fins al 1595 pel sultà de la regió de Hadhramaut i posteriorment condemnat a galeres al port de Mokha, al mar Roig, fins que l’any 1596 fou alliberat a canvi de 500 ducats, un rescat que va pagar el monarca hispanoportuguès. Però les galeres no perdonen, maseguen fins a deixar-te exhaust i sense ganes de viure. Antoni de Montserrat no en fou cap excepció i quatre anys després de ser alliberat, en un convent jesuïta a l’illa de Salsette (l’Índia), va trucar a la porta del cel, el seu Everest particular.

Adaptació d’un text de David de M. Nonó. La Mira [en línia] (13 juliol 2019)