Exercicis de l'activitat econòmica — Economia i Emprenedoria 4t ESO

Un servei: és una activitat que fa una persona per a una altra, sense objecte físic que es lliuri.

Al sector primari: obté un recurs (el peix) directament de la natura.

Sol augmentar: a un preu més baix, més gent està disposada a comprar-lo.

El preu al qual la quantitat que els consumidors volen comprar coincideix amb la quantitat que els productors volen vendre.

(a) Primària: sense menjar no es pot viure.
(b) Secundària: és un plaer, però no és imprescindible.
(c) Primària: el cos necessita descansar.
(d) Secundària: un cotxe esportiu no és necessari per viure.
Recorda: les necessitats primàries són les que cal cobrir per sobreviure; les secundàries milloren la vida, però es poden deixar de cobrir sense posar-la en perill.

(a) Terra: és un recurs natural.
(b) Treball: és l'esforç humà que s'aplica a la producció.
(c) Capital: són béns fabricats que serveixen per produir altres béns.
(d) Terra: l'aigua del riu és un recurs natural.
El factor terra inclou tots els recursos de la natura; el capital són les màquines, les eines i els edificis que han estat fabricats.

Les famílies (per exemple, la teva), que consumeixen i aporten treball; les empreses (per exemple, una fleca), que produeixen béns i serveis; i el sector públic o Estat (per exemple, un ajuntament), que cobra impostos i ofereix serveis com l'escola o la sanitat.

En l'economia planificada. En l'economia de mercat, en canvi, les decisions surten sobretot de la interacció entre compradors i venedors a través dels preus.

PIB per càpita = PIB / nombre d'habitants.
300.000.000.000 € / 10.000.000 habitants = 30.000 € per habitant.
El PIB per càpita és una mitjana: no vol dir que cada habitant ingressi realment aquesta quantitat.

(a) Bé de consum: es compra per satisfer directament una necessitat.
(b) Bé de capital: s'utilitza per produir altres béns (el pa).
(c) Bé de consum (durador): la família el fa servir directament, durant molts anys.
El mateix tipus d'objecte pot ser de consum o de capital segons l'ús: un forn domèstic és de consum; un forn industrial, de capital.

Perquè si els recursos fossin il·limitats, no caldria prendre decisions sobre com repartir-los ni triar entre alternatives: es podria produir i consumir de tot sense límit. Com que els recursos són limitats i les necessitats no, cal decidir què produir, com fer-ho i per a qui, que és exactament l'objecte d'estudi de l'economia.

(a) Sector primari (obté la matèria primera). (b) Sector secundari (transforma el coure en un producte elaborat). (c) Sector terciari (ofereix el servei de venda).

El preu tendiria a baixar: amb més oferta disponible per a la mateixa demanda, hi hauria més competència entre venedors, i alguns abaixarien el preu per atreure compradors, fins a trobar un nou equilibri més baix.

El cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa a la qual es renuncia. Aquí, la millor alternativa és fer de cangur durant 4 hores: 4 × 9 € = 36 €.
Per tant, l'excursió té un cost d'oportunitat de 36 €, encara que no hagis pagat res de la butxaca.

Valor afegit = preu de venda − valor del que s'ha comprat a l'etapa anterior.
Pagès: 80 € − 0 € = 80 €.
Molí: 200 € − 80 € = 120 €.
Forner: 520 € − 200 € = 320 €.
Suma: 80 + 120 + 320 = 520 €, que és el preu final del pa. Així s'evita comptar dues vegades el blat i la farina, que són béns intermedis.

Les empreses paguen salaris, lloguers i beneficis a les famílies, que posen a disposició de les empreses el seu treball i els seus recursos: és un flux de diners de les empreses cap a les famílies.
Les famílies fan servir aquests ingressos per comprar béns i serveis: és un flux de diners de les famílies cap a les empreses (la despesa de consum).
Així el circuit es tanca: els ingressos d'unes són la despesa de les altres.

Productivitat = producció / treballadors.
Abans: 2.400 / 12 = 200 peces per treballador.
Després: 3.150 / 15 = 210 peces per treballador.
Augment: $\tfrac{(210 - 200)}{200} = 0{,}05$, és a dir, un 5 %.
La producció total ha crescut més (31,25 %) que la productivitat (5 %), perquè una part de l'augment es deu simplement a tenir més treballadors.

Taxa de variació = (PIB final − PIB inicial) / PIB inicial.
Segon any: $\tfrac{(255\text{.}000 - 250\text{.}000)}{250}$.000 = 0,02, és a dir, +2 %: l'economia ha crescut.
Tercer any: $\tfrac{(252\text{.}450 - 255\text{.}000)}{255}$.000 = −0,01, és a dir, −1 %: l'economia s'ha reduït.

L'equilibri és al preu on la quantitat demandada coincideix amb l'oferta: a 5 € es demanen 50 unitats i se n'ofereixen 50. El preu d'equilibri és de 5 € i la quantitat d'equilibri, de 50 unitats.
A 7 € s'ofereixen 70 unitats i se'n demanen 30: hi ha un excedent de 70 − 30 = 40 unitats. Els venedors es quedaran amb producte sense vendre i tendiran a abaixar el preu fins a arribar a l'equilibri.

Resposta correcta: a.
Si la demanda augmenta i l'oferta no canvia, hi ha més compradors disposats a pagar a cada preu: el preu puja, i els productors responen oferint-ne una quantitat més gran. Per això, tant el preu com la quantitat d'equilibri augmenten.

Perquè l'escassetat és una relació entre la quantitat disponible i la quantitat que la gent en voldria fer servir, no una xifra absoluta. Un recurs pot ser molt abundant en termes absoluts (com l'aigua al planeta en conjunt) i tot i així ser escàs en un lloc i moment concrets si la demanda local supera la disponibilitat local, com passa amb l'aigua potable en algunes regions àrides.

Perquè activitats com la investigació científica, el desenvolupament de programari o l'anàlisi de dades tenen característiques prou diferents de serveis més tradicionals (comerç, transport, hostaleria) com per justificar una categoria pròpia: es basen sobretot en la generació i el processament de coneixement i informació, no en la prestació d'un servei físic o presencial. A mesura que l'economia digital ha crescut, alguns consideren útil separar-les analíticament del terciari tradicional per estudiar-ne millor el pes i l'evolució.

Perquè l'oferta d'entrades és fixa i limitada (l'aforament de la sala), mentre que la demanda pot ser molt més gran que aquesta oferta si el concert és molt esperat. Com que l'oferta no es pot ajustar a l'alça per satisfer tota la demanda, el mecanisme de preu és l'únic que queda per «repartir» les entrades escasses entre qui està disposat a pagar-ne més, cosa que explica per què, en un mercat de revenda sense regulació, els preus pugen molt per sobre del preu oficial fins que la demanda a aquell preu més alt torna a igualar l'oferta limitada.

Descriu una economia mixta. En una part de l'economia (l'habitatge públic) l'Estat decideix què es produeix i a quin preu, com en una economia planificada. En la resta, les decisions les prenen les empreses i els consumidors a través dels preus del mercat, com en una economia de mercat.
Gairebé totes les economies actuals són mixtes: el que varia és el pes que té l'Estat.

(a) Si deixa de fabricar 1 taula, guanya recursos per fer $\tfrac{20}{10} = 2$ cadires. El cost d'oportunitat d'una taula és de 2 cadires.
(b) 6 taules ocupen $\tfrac{6}{10} = 60$ % de la capacitat. Resta el 40 %, que dona 0,4 × 20 = 8 cadires.
(c) No. Amb 7 taules només queda un 30 % de la capacitat, que dona 0,3 × 20 = 6 cadires. Fer-ne 8 supera la frontera de possibilitats de producció: aquesta combinació és inassolible amb els recursos actuals.

(a) PIB final = 100 × 1,02 × 1,03 × 0,99 = 104,0094. L'evolució acumulada és, aproximadament, +4,01 %.
(b) Perquè cada taxa s'aplica sobre el PIB de l'any anterior, i no sobre el PIB inicial. Per exemple, el 3 % del segon any s'aplica sobre 102 i no sobre 100. Per això les taxes no es poden sumar sense més: el resultat només s'hi aproxima.

(a) $\tfrac{(14 - 8)}{8} = 0{,}75$, és a dir, la producció ha crescut un 75 %.
(b) Quan una persona repeteix sempre la mateixa tasca, aprèn a fer-la més de pressa i millor, no perd temps en canviar d'eina o de lloc de treball, i es poden fer servir màquines pensades per a una única operació. Això és la divisió del treball: cada persona és més productiva en la seva tasca.

(a) L'equilibri és a 6 €, on es demanen 60 unitats i se n'ofereixen 60.
(b) Amb un preu màxim de 4 € (inferior a l'equilibri) la demanda és de 80 unitats, però només se n'ofereixen 40: hi ha una escassetat de 80 − 40 = 40 unitats.
(c) Hi haurà gent que vol comprar al preu fixat i no troba producte. Poden aparèixer cues, repartiments per ordre d'arribada o un mercat il·legal on el producte es vengui per sobre del preu màxim.

El PIB mesura el valor de mercat dels béns i serveis finals produïts en un país durant un any. Per això té limitacions com a mesura del benestar:
1) Hi compten activitats que no milloren la vida: la reconstrucció després del temporal fa pujar el PIB (s'hi produeix i es contracta més), però la població només torna a la situació d'abans, i el patrimoni destruït no es resta del PIB.
2) Hi falten activitats sense preu de mercat: la cura de familiars sense cobrar (i el voluntariat o la feina domèstica) aporta benestar però no apareix al PIB. L'economia submergida tampoc no hi apareix directament (només se n'estima una part).
Altres raons vàlides: no mesura el repartiment de la renda, ni el desgast del medi ambient, ni el temps lliure o la salut de les persones.

(a) Sector primari (conreu): $\tfrac{12}{60} = 20$ %. Sector secundari (transformació a la fàbrica): $\tfrac{30}{60} = 50$ %. Sector terciari (venda): $\tfrac{18}{60} = 30$ %. La suma dona 100 %.
(b) La meitat de la plantilla (50 %) treballa al sector secundari, que és on es concentra l'ocupació d'aquesta cooperativa.
Fixa't que una sola empresa pot tenir activitat als tres sectors: la classificació s'aplica a cada activitat.