Exercicis de geologia externa — Biologia i Geologia 3r ESO

El procés pel qual la roca mare es va trencant en fragments cada vegada més petits per l'acció de la temperatura, l'aigua, el gel i els éssers vius.

Un mineral que conté un metall en quantitat prou aprofitable per extreure'l.

Per exemple: contaminació (de rius propers) i pèrdua de sòl fèrtil (també seria vàlid: canvis irreversibles al paisatge).

Erosió (desgast i arrencada de material), transport (desplaçament dels materials) i sedimentació (dipòsit dels materials quan l'agent perd energia).
Aquestes tres etapes se succeeixen un cop la roca s'ha meteoritzat.

La meteorització trenca o altera la roca al mateix lloc on és, sense que hi hagi moviment del material.
L'erosió arrenca i s'emporta el material, i és l'agent (aigua, vent, gel...) qui el desplaça.

El vent. Transporta sorra de les platges o els deserts, i quan perd velocitat per un obstacle, la deposita i acaba formant un monticle de sorra, la duna.

L'energia del Sol, que mou l'aigua del cicle hidrològic i el vent, juntament amb la força de la gravetat, que fa caure materials i fluir l'aigua cap avall.
L'energia interna de la Terra, en canvi, causa els processos geològics interns (volcans, terratrèmols).

Meteorització física (trenca sense canviar la composició): la gelivació i el trencament per les arrels.
Meteorització química (canvia la composició): l'oxidació del ferro i la dissolució de la calcària.

És una corba pronunciada del curs d'un riu en un tram de poc pendent.
Es forma amb l'aigua d'un riu, que erosiona la vora exterior de la corba (on va més ràpida) i sedimenta a la vora interior.

Un delta és una acumulació de sediments en forma de triangle a la desembocadura d'un riu.
Quan el riu arriba al mar perd velocitat i energia, i ja no pot transportar els sediments: els deposita i van formant terreny nou.

Perquè el temps que triga a formar-se un sòl fèrtil (centenars o milers d'anys) és molt més llarg que l'escala de temps humana, mentre que es pot destruir o degradar (per erosió, contaminació o mala gestió agrícola) en pocs anys. A efectes pràctics d'una generació humana, un sòl perdut no es pot «recuperar» a temps.

Perquè, com els fòssils tradicionals, són el resultat de la transformació de restes d'éssers vius (vegetals o organismes marins) al llarg de milions d'anys, sota terra, per efecte de la pressió i la temperatura. El terme «fòssil» aquí no fa referència a la forma reconeixible d'un organisme, sinó al seu origen biològic antic transformat geològicament.

Perquè impermeabilitza el sòl: l'aigua de pluja no s'hi pot infiltrar i circula tota de cop per la superfície, en comptes de filtrar-se lentament cap al subsòl.

És gestionar els recursos i el territori buscant reduir l'impacte ambiental, restaurar les zones afectades i planificar tenint en compte els riscos, en comptes de reaccionar només després que passi un problema. Per exemple, restaurar amb vegetació una zona minera abandonada per reduir l'erosió posterior.

L'aigua s'infiltra a les esquerdes de la roca. Quan es congela, augmenta de volum (uns 9 %) i fa pressió, de manera que l'esquerda s'eixampla.
Després de molts cicles de congelació i desglaç, la roca acaba trencant-se.
És freqüent en llocs amb temperatures que passen sovint per sota i per sobre de 0 °C, com ara l'alta muntanya.

L'aigua de pluja porta CO₂ dissolt, que la torna lleugerament àcida. Dissol la calcària i forma buits i galeries subterrànies: les coves (relleu càrstic).
Dins la cova, l'aigua carregada de carbonat de calci degota del sostre; en perdre CO₂ el carbonat precipita i, gota a gota, forma les estalactites.

A la capçalera el pendent és gran, l'aigua va ràpida i té molta energia: arrenca i s'emporta materials.
A la desembocadura el pendent és molt petit, el riu va més lent i perd energia, i no pot transportar els sediments, que es dipositen.

a) La grava (cantells arrodonits) forma conglomerats.
b) La sorra forma gresos o arenisques.
c) L'argila forma argilites o lutites.
El procés pel qual els sediments es converteixen en roca (compactació i cimentació) s'anomena litificació.

Una vall fluvial té forma de V: el riu excava el fons verticalment.
Una vall glacial té forma de U, amb el fons pla i parets verticals: la glacera, molt ampla i pesant, erosiona de manera uniforme el fons i els costats.

Les onades colpegen la base de la costa, la desgasten i fan que la part de dalt caigui. Així es forma el penya-segat, que va retrocedint.
Les onades també transporten sorra i grava i, en zones més protegides i de menys energia, els deixen a la vora. Així es forma una platja.

1) Fa milions d'anys, rius van transportar i dipositar grava i cantells en una zona baixa (sedimentació).
2) Els sediments es van compactar i cimentar, i van formar el conglomerat (litificació).
3) Més tard, el terreny es va elevar per processos interns.
4) Els agents externs (aigua, gel, vent) van erosionar la roca, i van modelar les formes característiques de les agulles.

Perquè les arrels dels arbres i la coberta vegetal retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió per l'aigua de pluja i el vent. Sense vegetació, el sòl queda exposat directament als agents erosius, que se n'emporten les capes superiors (les més fèrtils, amb més matèria orgànica) molt més ràpidament del que triga a regenerar-se. Per això la desforestació, encara que no impliqui extreure sòl directament, en pot provocar una pèrdua accelerada per erosió.

Perquè els combustibles fòssils són un recurs no renovable a escala humana: les reserves són limitades i el ritme de formació natural és milions de vegades més lent que el de consum actual. A més, la seva combustió té un impacte ambiental important. Les energies renovables, en canvi, es basen en fonts (sol, vent) que no s'esgoten amb l'ús, per la qual cosa poden sostenir el subministrament energètic a llarg termini sense dependre de reserves finites.

Perquè actuar només després que es produeixi un desastre (una inundació, un despreniment) implica assumir els danys que ja s'han produït, mentre que una gestió preventiva (no construir en zones de risc conegut, mantenir la vegetació que protegeix el sòl, restaurar zones degradades) busca reduir la probabilitat o la gravetat d'aquests danys abans que passin. Com que molts d'aquests riscos (inundacions, despreniments) es poden preveure amb força fiabilitat estudiant el terreny i el seu historial, actuar-hi abans sol ser molt més eficaç i menys costós, en vides i en béns, que només reaccionar-hi després.

Volum anual: 1 200 000 $\tfrac{t}{2{,}5}$ $\text{t/m}^{3}$ = 480000 $\text{m}^{3}$.
Superfície: 8 km² = 8 000 000 $\text{m}^{2}$.
Gruix per any: 480000 / 8000000 = 0,06 m = 6 cm.
En 100 anys: 6 cm · 100 = 600 cm = 6 m.
En realitat part dels sediments es perd al mar, i el terreny també s'enfonsa, així que és un valor màxim.

a) Distància = 30 m = 3000 cm. Temps = 3000 / 15 = 200 anys.
b) Ritme doble: 15 · 2 = 30 cm/any. Temps = 3000 / 30 = 100 anys.
Amb el doble de velocitat el temps es redueix a la meitat. Per això cal vigilar el retrocés de la costa i no construir massa a prop de la vora.

1) Meteorització: el granit es disgrega en grans (quars, feldspat, mica) i part s'altera.
2) Erosió: l'aigua s'emporta els grans solts.
3) Transport: el riu els mou fins a una zona baixa; el quars, més dur, resisteix i s'arrodoneix.
4) Sedimentació: es dipositen en capes de sorra.
5) Litificació: la sorra es compacta i es cimenta, i forma l'arenisca.

Factors: pendent molt pronunciada; aigua de pluja que satura el terreny i el fa més pesant i lliscant; terrenys d'argila o poc cohesionats; manca de vegetació i d'arrels que subjectin el sòl; talls en el terreny per construir.
Prevenció: replantar vegetació, fer murs de contenció i sistemes de drenatge per evacuar l'aigua, i no construir en zones de risc.

Al desert predomina la meteorització física: el dia calent dilata la roca i la nit freda la contrau, i els canvis repetits la fracturen. A més, hi ha poca aigua per a reaccions químiques.
A la selva humida predomina la química (aigua i temperatura afavoreixen reaccions) i la biològica, perquè hi ha moltes arrels i organismes.

a) Cert. Durant el transport els cantells xoquen i es freguen entre ells, i es van arrodonint: com més recorregut, més arrodonits.
b) Fals. La meteorització trenca la roca al mateix lloc; l'erosió arrenca i s'emporta el material.
c) Fals. També se'n formen en medis continentals, com rius, llacs, deserts o glaceres.