PAU Llengua catalana i literatura 2008 · Juny · Sèrie 5 · Exercici 1 (Opció B)

OPCIÓ B Llegiu aquest text i responeu a les qüestions següents. 8.3.3. CALEMBOUR Definició Calembour —terme francès d’origen molt discutit— designa el joc de paraules per antonomàsia: una facècia narrada a la manera dels acudits que només es diferencia d’al- tres anècdotes perquè la seva presumpta gràcia rau en una distorsió lingüística. El mar- quès de Bièvre, considerat el seu creador, en fa una definició abstrusa a finals del segle XVIII: «alteració d’un o més mots mitjançant la qual s’estableixen relacions més o menys llunyanes amb d’altres paraules per formar un joc de mots caracteritzat pel canvi d’or- tografia». El ludolingüista nord-americà del segle XX Richard Lederer defineix la versió anglòfona de l’artifici —el pun— d’una manera molt més directa: «Truc de combinar dues o més idees en una sola paraula». A l’entrada «Humor and Wit» de la Britannica Encyclopædia l’escriptor Arthur Koestler restringeix el pun a dues cordes desbaratades de pensament lligades per un nus acústic. Una associació, per tant, basada en raons fonètiques. Pur so. El cert és que, amb independència del procediment emprat, ens tro- bem davant d’una prova d’enginy sobtat i majorment oral que després es transmetrà pels mateixos canals orals i escrits que propaguen els rumors. Fruit d’aquesta immediatesa el calembour és el joc de paraules que desperta més complicitat i aversió alhora. Atesa la seva indefinició formal, cada tradició lingüística ha provat d’adjudicar-li un nom, tot i que el gal·licisme calembour s’ha consolidat en mol- tes llengües. De les altres denominacions l’única que ha fet forat és el pun anglòfon. Un terme tan comú que ha arribat a generar derivats com (to be) punning (fent jocs de paraules) o punster (l’aficionat a fer-ne). A primers del segle XX l’italià Americo Scarlatti va provar d’imposar, sense cap èxit, el terme punticcio, un neologisme que ell feia pro- venir del mot italià puntiglio (cavil·lació, subtilesa) aprofitant la coincidència de la pri- mera síl·laba amb el terme anglès. Scarlatti també dóna una llista d’equivalents quan afirma voler equiparar el seu fracassat punticcio al calembour francès, el pun anglès, el Wortspiel alemany, l’equívoco espanyol, el trocadilho portuguès i fins i tot el szojalek hon- garès! En català el terme francès ha estat el més utilitzat, en coexistència amb equívoc o simplement «joc de paraules». Joan Amades i d’altres el transcriuen com calambur, però normalment manté la grafia francesa. Abans de la irrupció del gal·licisme els jocs de paraules d’aquesta índole rebien en les llengües romàniques el nom de conceptes. Sigui com sigui, parlar de calembours pràcticament equival a parlar de jocs de paraules en genèric, amb l’única condició que formin part d’una conversa. Molts dels artificis de Verbàlia —especialment l’homofonia [8.3.2], però també el doble sentit, el rebus [9.2.2], el contrapet [5.1.4] o la paronomàsia [9.1.1]— són a l’arrel dels calembours més populars. Màrius SERRA. Verbàlia: Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari. 2000 1. Comprensió 1.1. Després de caracteritzar genèricament què és un calembour en el text que heu llegit, Màrius Serra n’ofereix, al tractat Verbàlia, nombrosos exemples. Un d’ells, atribuït al poeta Josep Carner, fa així: «Quin és el sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas». Expliqueu, en sis línies com a màxim, en quins aspectes aquest calembour il·lustra la caracterització genèri- ca donada per Màrius Serra. [1 punt] 1.2. Responeu raonadament, però breument, a les qüestions següents: a) Què vol dir el mot antonomàsia, subratllat en el text? [0,5 punts] b) Quina figura o trop es posa en joc en l’expressió següent, subratllada en el text: dues cordes desbaratades de pensament lligades per un nus acústic? [0,5 punts] 1.3. Expliqueu breument què són els fragments del text que a) van entre cometes. b) van entre parèntesis. c) van entre claudàtors. d) estan escrits en cursiva. [1 punt] 1.4. Considereu les paraules i l’expressió

OPCIÓ B 1. 1.1. L’acudit carnerià, en la mesura que juga amb un doble sentit, lligat a un fenomen d’homofonia, alhora de “Privat” (nom propi de persona vs.”mancat”, participi) i de “Bas” (nom propi de lloc vs. nom comú, “got”), s’adiu en essència amb les definicions del marquès de Bièvre, de Lederer i de Koestler. Altrament, la condició que els jocs de paraules, per ser calembours, han de formar part d’una conversa, també la compleix l’anècdota carneriana, perquè el poeta no la podia haver introduït sinó xerrant amb algú: òbviament, mai no devia haver pretès que pogués tenir cap altre ús. 1.2. a) Aquí “antonomàsia” vol dir que el mot calembour és usat per designar els jocs de paraules en general, per molt que, rigorosament parlant, tingui un sentit una mica més restringit. En altres paraules: es tracta de l’ús d’un nom específic com a nom genèric. b) És una figura de tipus metafòric, gràcies a la qual els significats immediats de cordes, de lligades i de nus articulen una imatge que se […]