PAU Llengua catalana i literatura 2003 · Setembre · Sèrie 3 · Exercici 1 (Opció B)

OPCIÓ B Llegiu aquest text i responeu les qüestions següents. ESTÀNDARD1 I ESTÀNDARD2 Al costat de la llengua històrica, o formant-ne part, es troba una altra modalitat de llengua, la llengua literària o comuna, com solia dir-se, i alguns diuen encara, o la llengua estàndard, com sol dir-se avui. Aquesta és de caràcter supradialectal i és pròpia d’una comunitat lingüística moderna que fa possible la comunicació especialment pel que fa a necessitats culturals i intel·lectuals. En realitat cal distingir dos tipus d’estàndard: l’estàndard1 i l’estàndard2. L’estàndard1 correspondria a l’anomenada llengua literària, dotada de gran varietat estilística, que pot estendre’s per amunt cap a l’arcaisme, el cultisme, el tecnicisme, etc., i per avall cap al vulgarisme, el dialectalisme, l’argotisme, etc. Un tipus de llengua que fa còmoda la comunicació entre els membres de tota la comunitat, amb un grau variable de convencionalisme (que afecta neologismes i arcaismes), que s’atenua o desapareix amb l’escolarització en la llengua pròpia, l’oficialitat d’aquesta, etc. (així bústia o segell, que fa vint anys se sentien com a pedants, «de la ceba», etc., estan en vies d’obtenir segell de normalitat enfront dels intrusos *busson i *sello). La creativitat literària presenta un ventall ampli de possibilitats que permet variar registres segons l’àmbit d’ús i els destinataris. No coneix, per tant, les fronteres de l’estàndard2, que correspon a la llengua dels mitjans de comunicació de massa orals i escrits. Es tracta de la modalitat més neutra, de tots i de ningú, no marcada temporalment (no es nota si correspon a un tipus de llengua d’una o altra generació), ni socialment (el qui parla no s’adscriu a un nivell social determinat), ni geogràficament (el locutor no resta associat a un dialecte concret); quant a aquest darrer aspecte, en el cas del català cal dir que el caràcter marcat és evident, almanco pel que respecta la fonètica. Es tracta d’un model de llengua sense divorci del codi parlat (i aquest objectiu planteja problemes a llengües minoritzades com el català), entenedor per a tots, simplificat, sense profusió de variants. El desenvolupament d’aquest estàndard2 a casa nostra no va gaires anys enrere a causa del fre de les circumstàncies polítiques. Amb el col·lapse del 39 i la subsegüent opressió de la llengua catalana, aquesta, com la gallega i la basca, a l’Estat espanyol, va restar foragitada de l’esfera de l’administració, l’ensenyament, la justícia, de l’ús públic en general. És cap als anys 80 que aquests mitjans de comunicació de massa comencen a deixar-se sentir: diaris, emissores de ràdio, televisió. I és quan es planteja la necessitat d’un model estàndard de mitjans de comunicació de massa (estàndard2). La codificació fabriana i la tradició literària en forniran les sòlides bases. Joan VENY, Llengua històrica i llengua estàndard, 2001 1. COMPRENSIÓ 1.1. Resumiu, en no més de cinc línies en total, el contingut de les nocions d’estàndard1 i d’estàndard2 d’acord amb la caracterització que en dóna l’autor. [1 punt] 1.2. Definiu, com ho faria una entrada de diccionari, els termes següents, que trobareu subratllats en el text: a) arcaisme; b) neologisme; c) cultisme; d) vulgarisme. [1 punt] 1.3. Per a cadascuna de les paraules següents, que estan subratllades en el text: pròpia dotada còmoda foragitada proposeu un sinònim o expressió sinonímica que pugui substituir-la en el text. [1 punt] 1.4. a) L’autor del text és mallorquí. Hi ha, en el text, un mot que us ho podria fer sospitar. Digueu quin és, aquest mot, i doneu-ne un sinònim. [0,5 punts] b) En el text es poden trobar dos usos diferents del mot segell. Expliqueu en què consisteix la diferència i quina devia ser la intenció de l’autor en introduir-lo la segona vegada. [0,5 punts]

OPCIÓ B 1. 1.1. Estàndard1: és la llengua literària, que accepta una gran varietat estilística (cultismes, vulgarismes, etc.), fa còmoda la comunicació entre tots els membres de la comunitat i té un grau variable de convencionalisme. Estàndard2 és la llengua dels mitjans de comunicació de massa orals i escrits. És la modalitat més neutra, no marcada temporalment, ni socialment, ni geogràficament. Es tracta d’un model sense divorci del codi parlat. Si la caracterització de l’estàndard1 és correcta i prou completa: 0’5 punts. Si la caracterització de l’estàndard1 és correcta però no prou completa: 0’25 punts. Si la caracterització de l’estàndard2 és correcta i prou completa: 0’5 punts. Si la caracterització de l’estàndard2 és correcta però no prou completa: 0’25 punts. 1.2. arcaisme m. Mot, forma, gir d’una llengua que ha caigut en desús. neologisme m. Unitat lèxica nova, formalment o semànticament, creada en una llengua per les pròpies regles de formació de mots o manllevada a una altra […]