PAU Llengua catalana i literatura 2002 · Juny · Sèrie 2 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A Llegiu aquest text i contesteu les preguntes que el segueixen: «... Car tot assaig se causa d’esperar», diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre —«assaig», ací, equival a temptativa—, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè «esperem»: perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. Potser la paraula «esperança», tan macerada, resulta una mica fora de lloc en aquest punt: no ho sé. Sembla suggerir perspectives patètiques, majestuoses, importants. «Esperança» és un terme que els escriptors romàntics han depravat definitivament, i ja no gosaríem emprar-lo sinó amb molt de compte. De fet, amb el verb «esperar», el poeta de Gandia només es refereix a una predisposició psicològica normal i corrent: a la confiança —repeteixo una definició del Fabra— «que allò que desitgem ha de realitzar-se». Confiem que «allò que desitgem» es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. «Allò que desitgem» serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança —esperança de reeixir-hi—, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la. (...) El fet de causar-se d’esperar salta a la vista, i d’una manera singular. Podria dir-se que un poema, una novel·la, un tractat de metafísica, un drama, no tenen tampoc una altra causa: esperar. No hi ha dubte. Amb l’assaig és diferent: l’assaig no solament «es causa d’esperar», sinó que no passa d’aquí. L’essència de l’assaig és l’«assaig»: ser temptativa, intent, provatura. El poema i la novel·la, el tractat de metafísica i el drama, naixen d’una esperança —s’hi causen—: en tant que obres acabades, però, ja són alguna cosa més, una realització. L’assaig, en canvi, no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne. (...). ¿I l’esperança, doncs? Em sembla que és més esperança que cap altra: una esperança que se sap útil en la mesura que no s’esgota. L’assaig es causa d’esperar, i és esperar. Allò que «esperem» en escriure un assaig —quatre línies o cent pàgines, l’extensió no hi té res a veure— és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, envers les coses, envers els fets, envers el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o amb una altra. I això que «esperem» obtenir de nosaltres mateixos, «esperem» obtenir-ho també del lector. Car tot assaig... Joan FUSTER, «Pròleg», Causar-se d’esperar, 1984 1. COMPRENSIÓ 1.1. Expliqueu en un màxim de cinc línies el tema del text i les idees bàsiques de l’autor. [1 punt] 1.2. Doneu un sinònim, o expressió equivalent, adequat al context per a cadascuna de les expressions que teniu a continuació: A) macerada B) gosaríem C) reeixir-hi D) desistiment [1 punt] 1.3. Expliqueu el significat del fragment següent en un màxim de quatre línies: El poema i la novel·la, el tractat de metafísica i el drama, naixen d’una esperança —s’hi causen—: en tant que obres acabades, però, ja són alguna cosa més, una realització. L’assaig, en canvi, no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne. [1 punt] 1.4. Responeu cada pregunta en un màxim de cinc línies: a) Per què J. Fuster associa l’elaboració d’un assaig amb la paraula confiança, més que no pas amb la paraula esperança? b) Per què J. Fuster diu que l’ass

OPCIÓ A Vegeu el document “Estructura dels exercicis de llengua catalana i de llengua castellana. Criteris generals d’avaluació”, especialment l’apartat “Descompte per faltes !Comprensió i reflexió lingüística"”. 1.1. (a) El tema del text és el concepte mateix d’assaig. (b,c) Inspirant-se en un vers d’Ausiàs Marc, J. Fuster analitza el valor semàntic de cadascuna de les paraules que componen aquest vers, i insisteix en els idees de temptativa, originar-se i confiar. (d,e) En el darrer punt destaca la provisionalitat de l’assaig, característica que el distingeix d’altres gèneres i que alhora és necessària per assolir una comprensió del tema objecte de reflexió. 5 idees ben expressades - 1 punt 4 idees ben expressades - 0.75 punts 3 idees ben expressades - 0.5 punts 2 idees ben expressades - 0.25 punts Altrament - 0 punts 1.2. Respostes possibles: macerada utilitzada, gastada, ablanida, manipulada gosaríem ens atreviríem, fruiríem, ens arriscaríem reeixir-hi tenir-hi èxit, sortir-ne airó […]