PAU Literatura catalana 2010 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 3 (Opció B)

3. Comenteu el fragment següent d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) la relació entre Caïm i Abel i l’efecte sobre els pares; b) el valor simbòlic de la mort d’Abel; c) les possibles mostres d’esperança. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat dʼargumentació i anàlisi, lʼordenació de les idees i la cohe- rència del discurs] L’escena resta deserta. CAÏM (apareix panteixant, les mans ensangonades, desfet): Sang! Sang d’home! (S’eixuga les mans amb repulsió.) L’he deixat quiet… sense alè… com una bèstia morta! L’escena s’aclareix sobtadament d’una llum irreal. VEU DE JAHVÈ (veu amplificada): ON ÉS ABEL, TON GERMÀ? CAÏM (resta petrificat, mira al cel amb terror): No ho sé. És que jo sóc el guardià de mon germà? VEU DE JAHVÈ: QUÈ HAS FET? LA VEU DE LA SANG DE TON GERMÀ CLAMA ENVERS MI DE LA TERRA. I ARA MALEÏT SIGUES TU DE LA TERRA, QUE HA OBERT SA BOCA PER REBRE DE TA MÀ LA SANG DEL TEU GERMÀ. LA SANG DEL GERMÀ TEU: QUAN TREBALLARÀS LA TERRA JA NO ET DONARÀ LA SEVA VIRTUT I ERRANT SERÀS DAMUNT LA TERRA. CAÏM: Massa gran és el meu crim perquè me n’aixequi. Ve’t aquí que tu em foragi- tes avui de damunt la faç de la terra, i jo de la teva faç m’amagaré, i errant i fugi- tiu per la terra seré, i s’esdevindrà que tothom que em trobarà em matarà. VEU DE JAHVÈ: BEN ALTRAMENT, TOT AQUELL QUI MATARÀ CAÏM, SET VEN- JANCES PAGARÀ. I VE’T AQUÍ EL SENYAL QUE ET SERVARÀ. La cara de CAÏM resta il·luminada amb una claror estranya. CAÏM: Senyor! VEU DE JAHVÈ: I NARA SERÀ TA MULLER I PERTOT T’ACOMPANYARÀ. L’escena recobra la llum normal. CAÏM resta abatut i s’asseu en un pedrís amb el cap entre les mans. Pausa. Apareixen els altres portant el cos inert d’ABEL. Travessen lentament i silenciosament l’escena i entren a la cabana. Al cap de poc tots van sor- tint aclaparats. CAÏM s’alça i els altres, en veure el senyal lluminós de la seva cara, el miren i el tracten amb temor religiós. Ell es produeix amb gran dignitat tota la resta de l’escena. QUERUB (assenyalant CAÏM, que resta apartat del grup): Un senyal del Cel! CAÏM: Nara! Vine! NARA, com obligada per una força superior, va al costat de CAÏM. Jahvè em foragita de la faç de la terra. EVA (plorant): Fill meu! CAÏM (plorant): Perdó, mare. Jo no sabia que els homes morien a cops, com les bès- ties vils. EVA entra a la cabana i en surt al cap de poc amb un farcell. CAÏM: I vós, pare… Davant meu s’obren els camins de la terra. Bastiré la meva caba- na sota unes altres estrelles. Tanmateix, mai no podré oblidar que sóc eixit de la teva sement… ADAM: El que és fet, és fet. M’has pres Abel, que jo tant estimava. Ara t’endús la noia. Ens quedem sols, jo i la pobra Eva, com en els dies del Paradís. Però ara, ame- naçats de totes les misèries, feixucs de mals records i de remordiments. Segueix la teva vida. És la voluntat de Jahvè Totpoderós! EVA (al QUERUB, pel farcell): Dóna-li això, si et plau. Una mica de minestra mai no fa nosa… QUERUB pren el farcell i el lliura a CAÏM. QUERUB (a CAÏM, posant-li la mà damunt l’espatlla): L’has feta grossa, amic meu! Ets un home extraordinari. Jahvè haurà de perdonar-te. Tinc fe en el teu esdeveni- dor. Lluita, treballa…, triomfa! (Li dóna l’espasa.) Té l’espasa. És teva. La neces- sites més que jo. CAÏM (agraït): Àngel…! (Intenta besar-li la mà.) QUERUB: Vés… Ja és hora de partir. CAÏM (alçant l’espasa amb una mà i, amb l’altra, enllaçant la cintura de NARA, la qual porta el farcell): Salut! TOTS (alçant les mans, i EVA plorant): Salut! CAÏM i NARA se’n van, enllaçats. Els altres tres resten mirant com s’allunyen. Només se senten els sanglots apagats d’EVA.

3) Comenteu el fragment següent d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver. Tingueu en compte, especialment, aquests aspectes: a) la relació entre Caïm i Abel i l’efecte sobre els pares. b) el valor simbòlic de la mort d’Abel. c) les possibles mostres d’esperança. L’escena resta deserta. CAÏM (apareix panteixant, les mans ensangonades, desfet).— Sang! Sang d’home! (S’eixuga les mans amb repulsió) L’he deixat quiet... sense alè... com una bèstia morta! L’escena s’aclareix sobtadament d’una llum irreal. VEU DE JAHVÈ (veu amplificada).— ON ÉS ABEL, TON GERMÀ? CAÏM (resta petrificat, mira al cel amb terror). – No ho sé. ¿És que jo sóc el guardià de mon germà? VEU DE JAHVÈ.– QUÈ HAS FET? LA VEU DE LA SANG DE TON GERMÀ CLAMA ENVERS MI DE LA TERRA. I ARA MALEÏT SIGUES TU DE LA TERRA, QUE HA OBERT SA BOCA PER REBRE DE TA MÀ LA SANG DEL TEU GERMÀ. LA SANG DEL GERMÀ TEU: QUAN TREBALLARÀS LA TERRA JA NO ET DONARÀ LA SEVA VIRTUT I ERRANT SERÀS DAMUNT LA TERRA. CAÏM.— Massa gran és el meu c […]