PAU Anàlisi musical 2026 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 4

Exercici 4 [2 punts: 1 punt per cada qüestió] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que es plantegen a continuació. La inteŀligència artificial que avui dia tenim pràcticament assimilada com a part integrant del nostre dia a dia era, no fa pas tant, un element propi de peŀlícules de ciència-ficció en què el públic observava sorprès com les màquines posaven els humans entre l’espasa i la paret: ja el 1968, per exemple, vam descobrir, gràcies al cineasta Stanley Kubrick, un ordinador que feia anar de corcoll els astronautes protagonistes, el HAL 9000 de 2001: Una odissea de l’espai. Els intents per a replicar l’ésser humà de manera artificial van quedar palesos a la gran pantalla quan, el 1982, Ridley Scott va donar vida als replicants de Blade Runner, als quals comença a ser necessari eliminar quan comencen a assemblar-se massa a nosaltres. Però, aleshores, no eren més que això, peŀlícules de ciència-ficció. Malgrat els avenços que s’han produït en els darrers temps, un dels camps en què la inteŀligèn- cia artificial encara no ha aconseguit assolir un alt grau d’eficàcia és el de la interpretació musical. Certament, ja tenim possibilitats de generar música a través de motors virtuals que imiten estils compositius diversos amb més o menys fortuna. No és extraordinàriament complex compondre una cançó pop o, fins i tot, una obra serial o aleatòria mitjançant una màquina. Però crear una interpre- tació musical amb la calidesa i expressivitat que proporciona un ésser humà és una cosa molt més complicada i que encara requereix molt d’entrenament. La primera pregunta que cal respondre, per tant, és la següent: què caracteritza la interpreta- ció musical humana? Què hem d’ensenyar a fer a la màquina perquè pugui generar una interpre- tació musical que soni com la d’un músic real? El lector, segurament, alguna vegada s’ha trobat peces musicals generades per ordinador amb una artificialitat tan evident que no deixava lloc a dubtes: enre- gistraments que no tenen expressivitat, ni emoció, ni ànima. Només cal, per exemple, fer l’experiment d’escriure una peça musical en un editor de partitures i seleccionar una reproducció expressiva, una opció que molts d’aquests programes fa temps que ofereixen. Aquesta reproducció expressiva suposa un acostament al resultat d’una interpretació humana, però hi continua havent alguna cosa que, enca- ra que no puguem precisar amb tota certesa de què es tracta, fa que allò que sentim continuï sense sonar completament natural, i que soni mecànic i poc expressiu. I aquí tenim el quid de la qüestió. Què és l’expressivitat? On rau l’ànima d’aquesta interpretació? Partint de diversos estudis, podem afirmar que el que fa que una interpretació humana sigui clara- ment distingible de la d’una màquina és tot allò que fa referència a les variacions i imperfeccions relacionades amb el tempo i l’agògica, molt per damunt de tot el que està relacionat amb la dinàmica. Gràcies a l’algoritme dissenyat per Jorge Grundman (2014) per a la humanització de la interpre- tació virtual, podem processar un arxiu perquè, sobre una partitura escrita amb les indicacions de tempo adequades, l’algoritme introdueixi variacions en el tempo intern de cada compàs, de manera que la interpretació resultant soni natural i humana. Això sí, la interpretació virtual encara requereix la intervenció de l’analista, el programador i l’enginyer de so, que de moment continuen sent persones. Traducció i adaptació fetes a partir del text de Sara Herrero. «¿Sueñan las máquinas con melodías eléctricas? Cómo conseguir una interpretación virtual expresiva». Scherzo, núm. 423 (desembre 2025), p. 68-70 1. Quan es va començar a imaginar un món virtual en el qual les màquines podrien arribar a controlar la humanitat? 2. Per què encara és difícil que la música creada de manera virtual soni autèntica? Considera l’autora de l’article que s’han fet passos cap a la humanització de la interpretació musical virtual? Justifiqueu la resposta.

Exercici 4. 1. El 1968 a la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai de Stanley Kubrick, i també el 1982 a la pel·lícula Blade Runner de Ridely Scott. Es pot donar per bo (1 punt) si només s’indica el 1968 com a punt d’inici. Es puntuarà amb 0,5 punts si es proposa només el 1982. 2. La música creada de manera artificial no sona autèntica perquè en la interpretació li falta expressivitat, no sona prou humana, com diu el text “no té ànima”. Si només s’indica fins aquí, la pregunta obté 0,25 punts. Per tenir 0,5 punts, cal que els estudiants indiquin que hi falten variacions de tempo i d’agògica, i també quelcom de canvis en la dinàmica, com s’exposa al text. A la segona part de la pregunta, cal indicar que l’algoritme creat per Jorge Grundman el 2014 pot humanitzar més el resultat. Aquesta segona part aporta els altres 0,5 punts de la pregunta. Per justificar la resposta com es demana al final les opcions són diverses, i poden ser personals. Cal que les propostes siguin coherents. Es pot […]