PAU Anàlisi musical 2014 · Setembre · Sèrie 5 · Exercici 3

Exercici 3 [2 punts en total] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació. En escoltar música, el que percebem com a melodia és només una successió de notes indepen­ dents. Som nosaltres qui la convertim en una melodia contínua. La ciència pot analitzar de moltes maneres les diferències entre les notes: segons el volum, el timbre, el to, el tipus d’ona, etc. No obs­ tant això, no pot explicar la relació entre les notes que componen la música. Un melodia és una sèrie de notes que té sentit. Si volem escoltar una sèrie de notes separadament, hem de produir intervals de temps entre les notes més llargs que els utilitzats en les composicions musicals o bé produir freqüèn­ cies tonals molt diferenciades. Només podem percebre una sèrie de notes com una melodia si els tons es troben en estreta connexió. És possible canviar una melodia mantenint la seqüència de notes però transportades a una octava diferent; però aleshores la melodia resultant no té cap sentit. Els intervals amplis entre notes característics d’algunes composicions d’Anton Webern i altres compositors de música serial en dificulten la comprensió. Però hi ha altres raons per les quals aquesta música és difícil d’apreciar. Entre aquestes raons, es troba l’intent d’abolir la distinció entre la conso­ nància i la dissonància dels intervals: la música serial seria difícil de recordar perquè elimina l’estruc­ tura jeràrquica de la música melòdica, que permet reconèixer una producció determinada com una dissonància seguida d’una consonància. A més, en la música serial se sol evitar la repetició. La falta de repetició és una de les raons, no l’única, que explica que sigui tan difícil d’escoltar i d’entendre la famosa obra de Boulez Le marteau sans maître. Fred Lerdhal afirma que, durant les dècades de 1950 i 1960, la repetició literal en música es con­ siderava imperdonable des d’un punt de vista estètic. No obstant això, els dubtes sobre la convenièn­ cia d’abolir la repetició com a mitjà per a definir l’estructura havien sorgit molt abans. El 1932, Anton Webern va dir: «A mesura que ens distanciem de la tonalitat, pensem: “No volem repetir! Sempre ha de venir alguna cosa nova!”. Però és obvi que això no funciona, perquè destrueix la inteŀligibilitat.» La imperiosa necessitat humana de donar sentit a una seqüència de notes ha estat demostrada gràcies a tota una sèrie d’experiments d’audició dicòtica. Si escoltem per cada orella dues seqüències de notes diferents, separades per grans salts, el cervell n’elimina els intervals i percep notes consecutives. Traducció feta a partir del text d’Anthony Storr. La música y la mente. Barcelona: Paidós, 2002, p. 213-215 1. En el primer paràgraf, Anthony Storr parla del «sentit» de la música. De les interpreta­ cions següents del terme sentit, quina és la que s’ajusta més a la interpretació de l’autor? [0,5 punts] a) El sentit en la música sorgeix de la bona ordenació dels sons segons les lleis estrictes de la melodia i de l’harmonia. b) El sentit en la música és el resultat de l’aplicació literal de les teories de la semàntica de la parla en el terreny musical. c) El sentit en la música és quelcom aleatori i subjectiu que hi afegim nosaltres segons el nostre parer en escoltar una peça de música. d) El sentit en la música és quelcom objectiu i compartit entre el compositor i el receptor, però que resulta difícil, si no impossible, de traduir amb paraules. 2. Indiqueu totes les característiques de la música serial enumerades en el text que, segons Storr, en dificulten la comprensió a l’oient. [0,5 punts] 3. Escriviu un comentari breu en què expliqueu algun motiu pel qual, segons el text, es considerava inapropiada la repetició literal en l’estètica musical dels anys cinquanta i seixanta del segle xx. [1 punt]