PAU Anàlisi musical 2014 · Juny · Sèrie 4 · Exercici 3

Exercici 3 [2 punts en total] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació. A diferència de les tabulatures per a llaüt i guitarra, més interessades a mostrar a l’intèrpret espe­ cialitzat on havia de coŀlocar els dits sobre el màstil, la notació clàssica es va idear perquè tothom la pogués llegir de la mateixa manera. Això permetia que els instruments substituïssin les veus, i a l’in­ revés, la qual cosa va simplificar considerablement la pràctica de la música per a qualsevol persona. No obstant això, perquè el nou sistema pogués funcionar, s’havia d’establir un acord general sobre l’entonació i la sincronització de les notes escrites en la partitura, la qual cosa no és tan senzilla com sembla, ja que els instruments i la veu tenen una afinació diferent, i una mateixa nota pot tenir una afinació alta, mitjana o baixa per a parts diferents. Mentre la música es va cantar i tocar a l’uníson o en organum (un uníson a un determinat interval), tothom podia interpretar, sense cap dificultat, l’entonació com un moviment ascendent o descendent ajustat a la inflexió expressiva de la parla normal. La notació, en canvi, va qüestionar totes aquelles idees. Els conceptes d’ascendent o descendent i d’alt o baix van deixar de ser suficients perquè els instrumentistes o els cantants es poguessin orientar musicalment. La reciprocitat normal entre expressió i perfil d’entonació, natural en el cas de la parla i que encara podem sentir de tant en tant en algunes tradicions musicals folklòriques, va donar pas a un esquema d’entonació imposat, al qual tots els executants s’havien d’ajustar. Com a resultat inevitable de la normalització dels valors de les notes, es va produir una dificultat similar pel que fa a la responsabilitat de l’individu en relació amb el temps. El desenvolupament d’un nou estil contrapuntístic, on unes línies de ritme diferent o similar però no coincidents s’entrellacen en una imbricació complexa, necessitava un sistema d’articulació rítmica que ja no se sotmetés al significat d’un text. Podríem dir que va ser necessari sacrificar la preservació d’un text amb autoritat a favor d’un principi inteŀlectual o social dotat d’una integració d’ordre superior. I, tanmateix, aquest fet va tenir un aspecte favorable: en regular l’entonació, la notació va alliberar la invenció musical de la tirania de l’oïda. Traducció feta a partir del text de Robin Maconie. La música como concepto. Barcelona: Acantilado, 2007, p. 190-191 1. De la lectura del primer paràgraf podríem deduir que la tabulatura és [0,5 punts] a) un sistema de notació emprat per a la interpretació i la memorització del cant grego­ rià. b) un sistema per a l’aprenentatge dels primers instruments melòdics en la música occi­ dental. c) un sistema de notació per a certs tipus d’instruments on s’indica la posició i la coŀlo­ cació dels dits a sobre de l’instrument. d) un sistema d’aprenentatge del solfeig mitjançant el desplaçament dels dits de la mà dreta o de l’esquerra per sobre d’una taula on es troben dibuixats els diferents signes musicals. 2. Després de llegir el segon paràgraf, expliqueu en un mínim de sis línies la diferència entre el cant monòdic i l’organum. [0,5 punts] 3. Després de llegir atentament el tercer paràgraf, comenteu la frase final de Maconie, en què afirma que la notació va servir per a alliberar la invenció musical de la tirania de l’oïda. [1 punt]

Exercici 3 (2 punts en total. Puntuació d’aquest exercici: 1/ 0,5 punts; 2/ 0,5 punts; 3/1 punt). 1/ C 2/ És important que l’estudiant entengui aquests dos conceptes en la seva interrelació. El cant monòdic: fa referència a una composició musical per a una sola veu (textura característica de la música medieval, com el cant gregorià) en contraposició a la polifonia; totes les veus o instruments que intervenen canten o toquen simultàniament la mateixa melodia, a l’ uníson o a distància d’octava. L’organum, en canvi, és una de les primeres formes de polifonia, resultant de la utilització expressiva del moviment paral·lel de les veus a distàncies d’octava, quinta o quarta; bona nota, si a més són capaços d’introduir les possibilitats –a més del moviment paral·lel- de moviment oblic o contrari de la vox organalis en relació a la vox principalis 3/ La fixació dels paràmetres melòdics i rítmics que fa possible la notació permet el desenvolupament de l’escriptura polifònica en cimentar el prin […]