PAU Anàlisi musical 2013 · Setembre · Sèrie 1 · Exercici 3

Exercici 3 [2 punts] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació. Peces per a dislocar-se els dits […] Però, a més a més, Chopin és revolucionari en un sentit molt més espectacular: és cert que, a les dames i a molts cavallers dels salons parisencs, tracta de satisfer-los amb peces menors i parti- cularment fascinants, masurques i nocturns (amb un gènere que està en voga des de John Field), és a dir, amb coses sempre adequades com a petit obsequi o per a una dedicatòria galant i que, per regla general, són tan tocables que immediatament es poden convertir en música habitualment interpreta- da en els instruments de la millor societat parisenca; però l’autèntica conquesta del saló, el vassallatge de prínceps, diplomàtics i cardenals, el sotmetiment de la noblesa i el diner, de la política i la bellesa, són coses que Chopin du a terme mitjançant els estudis. Com podríem dir de Brecht, Chopin els imposa peces didàctiques. I trenca el marc que fins aleshores havia delimitat el gènere estudi: el marc tècnic i musical, però també el marc social. És possible que en aquells salons es practiqués a vegades l’estudi, però era inaudit que un pianista interpretés estudis com a peces virtuosístiques. Chopin converteix l’estudi en apte per al saló, apte per a l’expressivitat i per a l’art. Així doncs, què havia estat fins aquell moment l’estudi? Seria temptador dir que havia estat una pobra Ventafocs al servei de l’execució pianística, i que el príncep Chopin se l’endú ara al seu palau i s’hi casa, mentre que les seves orgulloses i altives germanes, la sonata i la fantasia, resten amb un pam de nas. Temptador i també cert, en certa manera. Com és natural, la funció de l’estudi era ajudar tothom: els principiants, amb les seves mans infantils; les dames, que volien tocar «amb brillantor però sense dificultats»; però també els estudiants avançats, amb prou d’ànims per a encarar-se amb la bravura. En el segle xviii fins i tot s’havia arribat a parlar a Alemanya, com una cosa normal, de «peces manuals» o «coses per a la mà»; i, com que encara imperava el pur joc digital, tenien una fun- ció purament gimnàstica, relativa a la tècnica de la pulsació. En temps de Chopin, existeixen també peces de mer ensinistrament; i del principal fabricant, Carl Czerny, encara n’hem de parlar. Però també un home com Henri Herz publica infinites sèries d’exercicis esquemàtics per als dits, tan difí- cils d’interpretar com de suportar: una Ventafocs confinada eternament a desgranar pèsols. Adaptació de la traducció d’un fragment de Dieter Hildebrandt. Pianoforte: La noveŀla del piano. Barcelona: Muchnik, 1986 1. Assenyaleu els cinc gèneres pianístics esmentats en aquest text. [0,5 punts] 2. En algun indret del text, l’autor utilitza metafòricament el conte de la Ventafocs. D’acord amb aquest paraŀlelisme, a què es refereixen les paraules i expressions següents extretes del conte i usades per l’autor? [0,5 punts] — El Príncep: — La Ventafocs: — El palau: — Les dues germanes de la Ventafocs: — «una Ventafocs confinada eternament a desgranar els pèsols»: 3. D’acord amb l’opinió de l’autor, redacteu un comentari breu i concís sobre la diferència existent entre els estudis de Chopin i les anomenades «peces manuals» anteriors al cèle- bre compositor polonès. [1 punt] Etiqueta del corrector/a

Exercici 3 (2 punts en total. Puntuació d’aquest exercici: 1/ 0,5 punts; 2/ 0,5 punts; 3/1 punt) 1/ Se n’esmenten 5 al llarg del text: l’estudi, la masurca, el nocturn, la fantasia i la sonata 2/ el príncep: Chopin/la Ventafocs: l’estudi/ el palau: el saló parisenc/ les dues germanes de la Ventafocs: la fantasia i la sonata/ “una Ventafocs confinada eternament a desgranar pèsols”: l’estudi relegat fins a l’època de Chopin a restar a l’ombra, a ser simplement una peça d’escalfament dels dits però que musicalment no té massa importància 3/ Amb Chopin l’estudi per a piano passa a adquirir la categoria d’una peça de concert musicalment i expressiva important, la qual a més sabrà satisfer el culte pel virtuosisme instrumental que progressivament s’imposa en els hàbits d’escolta del públic durant el romanticisme. Contràriament, a la “peça manual” se l’havia concebut fins aquell moment com un exercici d’ensinistrament purament digital i gimnàstic desposseït d’idees o amb un contingut artístic […]