PAU Llengua catalana i literatura 2012 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 1 (Opció B)

OPCIÓ B Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. Tintín! […] Hergé [l’autor de Tintín] era un tipus amb una personalitat més aviat estranya, però sobretot fou un home inteŀlectualment inquiet. En quin brou cultural es va cuinar, Tintín? Oswald Spengler va ser el pensador més influent del període d’entreguerres, és a dir, del període de formació d’Hergé (1907-1983). Els dos volums de La decadència d’Occident són un intent d’entendre la cultura a Europa per mitjà de la comparació amb altres civilitzacions. Les aventures de Tintín només són possibles amb aquesta fricció constant amb l’altre. Fins i tot en l’únic àlbum d’interiors de la sèrie, Les joies de la Castafiore, els gitanos hi tenen un paper fonamental. Tintín és periodista, i el periodisme representa per a Spengler un nou model cultural: «Què és la política civi- litzada del demà en oposició a la política culta del passat? En l’Antiguitat, retòrica; a Occident, periodisme. Tots dos al servei d’aquella abstracció que representa el poder de la civilització: els diners.» La —per a nosaltres— for- çada distinció entre civilització i cultura tingué, a començaments del segle XX, unes severes connotacions políti- ques, sovint hibridades amb elements racistes. Spengler, que no fa un ús explícit ni aparentment implícit d’a- quests darrers elements, ho resumeix així: «A la cultura li correspon la gimnàstica, el torneig, el certamen agonal; a la civilització, l’esport. Heus aquí la diferència entre la palestra grega i el circ romà.» Hergé va tenir una formació estrictament catòlica, en aparença incompatible amb les idees de Nietzsche. Ara bé: cal recordar que cap a la dècada del 1920-1930, Nietzsche salta de l’esfera acadèmica a la popular en forma de determinades actituds —no dic idees— que són detectables en la majoria de modes de l’època. Això ho va analitzar molt bé el filòsof italià Furio Jessi. La clau és la següent: la redempció del nou home ja no ve per la via de la contemplació, sinó per la de l’acció. Per això Tintín és l’únic periodista del món que no escriu: només actua. Freud també és molt important, sobretot des que Hergé es va psicoanalitzar: les imatges oníriques i els actes fallits (per exemple, a Tintín al Tibet); la figuració de Milú en una entitat tripartida (el mateix gos, el dimoni i l’àngel: aquest és l’esquema freudià de la conducta humana). És curiós que tots aquests referents siguin sempre posteriors a l’any 1945, quan l’ambient antisemita ja ha desaparegut. Abans del 1945 Hergé no és cap filonazi, com han volgut alguns, sinó una persona immersa en una mentalitat compartida per la majoria dels europeus. A Bèlgica, i a la resta d’Europa, va existir una justificació teò- rica molt primària del colonialisme en clau racial. La cosa ve del segle XIX: de Gobineau i de molts altres. La his- tòria de Leopold I i el Congo ara ens fa avergonyir, però llavors la gent la trobava força normal. En aquest sentit, Tintín i el mateix Hergé representen en l’actualitat una manera interessantíssima de relle- gir el segle XX, amb totes les seves fascinadores llums i les seves depriments tenebres, amb totes les contradiccions que encara arrosseguem nosaltres. Adaptació feta a partir del text de Ferran SÁEZ. «Tintín». Ara (6 agost 2011) 1. Comprensió lectora 1.1. Es podria sostenir, d’acord amb l’anàlisi de l’autor del text, que un autor de còmic com Hergé i un teòric de la cultura com Spengler plantegen una qüestió de fons similar en les obres res- pectives? [1 punt] 1.2. Expresseu amb unes altres paraules aquesta frase del text sense repetir cap dels mots en negre- ta: «Nietzsche salta de l’esfera acadèmica a la popular». [1 punt] 1.3. Indiqueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses. [1 punt. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,1 punts. Si no responeu a la pregunta, no hi haurà cap descompte.] Vertader Fals a) Hergé es va formar, aproximadament, cap a les dècades de 1920 i 1930. b) Hergé va ser l’autor del llibr