PAU Literatura catalana 2020 · Juny · Sèrie 3 · Exercici 2 (Segona part)

2. Comenteu el fragment següent del capítol xi («Mal de muntanya») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los sepa­ radament ni en el mateix ordre): a) La situació del fragment en l’argument de l’obra i en l’evolució de la protagonista (feu atenció al títol del capítol). b) El personatge de Maties, els canvis que experimenta i la degradació de la seva relació amb la Mila. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe­ rència del discurs] I ni aquell dia ni en tots els d’aquella quinzena que en Maties passà fora de casa, va atrevir-se a reptar-lo per quedar-se a dormir a ca l’Ànima, de por que ell no se’n valgués i ho dongués per excusa de no eixir a captar. Mes, de la quinzena següent en avall, les sortides llargues de dos i fins de tres dies menudejaren tant, que la dona començà d’inquietar-se’n, trobant que era hora de tibar una mica la corda. A les primeres advertències, en Maties, sobtat, semblà desconcertar-se; després, embullant-se, com de costum, prometé vagament esmena, en mots trencats que res volien dir. «Que sí…» «que bueno…» «que veuràs…» «que ja miraré…» mes això fou tot, i ni el més petit canvi alterà sa nova manera d’obrar. Aleshores la Mila passà de les advertències als pre­ dicots, i seguidament d’aquests a les ordres terminants; però el resultat fou el mateix: estrellar-se tots sos esforços contra la resistència passiva que el feia amollar1 aparentment, doblegant-se com un jonc al venir l’estup,2 per a redreçar-se un cop passat aquest, com si tal cosa. Sortia sempre més i més dejorn3 de casa, i al fer-li ella prometre que tornaria abans del vespre, ho prometia sense fer-la insistir, mes al vespre no tornava i sovint l’endemà tampoc; i en va era que tractés de retenir-lo amb qualsevol pretext o que volgués fer-li fer quelcom en la casa: ell se li escorria com una anguila i quan el cercava ja no el trobava enlloc. La mandra i la droperia semblava que se li haguessin fos amb la greixesa,4 i a voltes ella li descobria lleugereses d’isard5 i vivors picardioses de guilla6 per a enganyar-la i fer-li perdre sa petja.7 Prompte s’hagué de donar compte la Mila de que el canvi del seu home era més gros del que sospità al principi; que quelcom d’impensat havia pogut més que ella, que havia entrat en l’altra vida, forçant la porta closa de la indiferència bes­ tial, un element nou que l’alterava per dintre, i que aquell element misteriós tancava en si una força que era hostil a la muller, que la rebutjava i l’apartava d’aquella vida encara més de lo que sempre ho havia estat. La dona en sentí de la nova derrota un despit furibund de bèstia engrillonada, i a la nit, en la buidor del llit matrimonial, mossegava, bocaterrosa, la frescor humida de les coixineres. […] Va parlar-ne a la fi amb el pastor, d’aquell misteri, i el pastor li digué: —M’agrada pas llei de fere mals pensaments, i d’això que vuiu dire ne tingui pas encara vera certesa, mes… vaja: que per a mi tinc que el vostre home pidola pas com vos fa vore… […]. La Mila no digué pas res, com el pastor li encomanava, però tot son coratge defallí davant la nova prova a què era sotmès, i la seva solitud s’espesseí i congelà entorn de son ànima com pans de gleves8 polars. Finava l’octubre, i els crepuscles, fent sempre més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d’ombra, empetitint-lo considerablement. 1.  amollar: ‘estovar-se, cedir’. 2.  estup: ‘riuada, rierada’. 3.  dejorn: ‘d’hora’. 4.  greixesa: ‘greix corporal’. 5.  isard: ‘cabirol’. 6.  guilla: ‘guineu’. 7.  petja: ‘rastre’. 8.  pans de gleves: ‘terrossos, masses compactes’.

2. mata: ‘massa d’arbustos’.