PAU Literatura catalana 2020 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 1 (Segona part)

Segona part Desenvolupeu UN dels dos comentaris de text proposats a continuació (pàgines 6 i 8): 1. Comenteu aquest fragment del capítol xiii («El Cimalt») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) El context del fragment en l’argument de l’obra. b) El significat de l’ascensió al Cimalt en l’itinerari vital de la Mila i la comparació amb la primera pujada a la muntanya. c) El paper del pastor en aquest itinerari vital. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe­ rència del discurs] —No em canso pas, pastor… Si sembla que tot just surto de casa! Això és com escalons, i aquest airet tan fi dona un bo per a pujar! —I, en efecte: la dona, enardida1 com un soldat que marxa sota un pany de bandera, pujava amb bona empenta, sentint a dins del pit una escalforeta dolça de niu, que li feia més grata encara la viva frescor de l’atmosfera. A son pas les garrigues2 remogudes deixaven anar els didals buits de les ballarugues,3 i els branquillons encara florits dels romanins li arrosaven4 les faldilles, espolsant-li al damunt els cres­ tallets de gebre5 que els cobrien. La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya, amb en Matias: aquella pujada tan trista, tan fadigosa, tan punyida6 per pressentiments tèrbols enmig de la tranquiŀlitat real de sa vida d’aleshores. Quina diferència d’aquella pujada amb la d’ara, tan agradable, tan rejoveni­ dora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malastrugança7 matrimonial! En cosa de mesos tot s’havia enfonsat a son entorn, havia fugit d’ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols començava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapada8 fortament a quelcom que, volent o no, la mantenia a flor, sense deixar-la anar de fons amb tot lo de demés. «Oh! el que són les bones companyies!» pensava la dona mentre sos ulls amoixaven9 novament, mes ara sense turbulències insanes, aquella esquena enfarfegada10 que li anava tot davant. 1.  enardida: ‘envalentida’. 2.  garrigues: ‘alzines petites’. 3.  didals … de les ballarugues: ‘closques semiesfèriques de les aglans’. 4.  arrosaven: ‘mullaven de rosada’. 5.  gebre: ‘glaç’. 6.  punyida: ‘punxada, agullonada’. 7.  malastrugança: ‘mala sort’. 8.  engrapada: ‘agafada’. 9.  amoixaven: ‘amanyagaven, acariciaven’. 10.  enfarfegada: ‘carregada’.

SEGONA PART Desenvolupeu UN dels dos comentaris de text proposats a continuació 1. Comenteu aquest fragment del capítol XIII («El Cimalt») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) El context del fragment en l’argument de l’obra. b) El significat de l’ascensió al Cimalt en l’itinerari vital de la Mila i la comparació amb la primera pujada a la muntanya. c) El paper del pastor en aquest itinerari vital. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] —No em canso pas, pastor… Si sembla que tot just surto de casa! Això és com escalons, i aquest airet tan fi dona un bo per a pujar! —I, en efecte: la dona, enardida1 com un soldat que marxa sota un pany de bandera, pujava amb bona empenta, sentint a dins del pit una escalforeta dolça de niu, que li feia més grata encara la viva frescor de l’atmosfera. […]