PAU Literatura catalana 2010 · Juny · Sèrie 5 · Exercici 3 (Opció A)

3. Comenteu aquest fragment de Solitud, de Víctor Català (cap. II, «Fosca»). Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument de l’obra; b) la importància d’aquest episodi en la definició de les relacions de la Mila amb personatges, figures, àmbits i situacions rellevants de la novel·la; c) el caràcter premonitori del somni de la Mila. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat dʼargumentació i anàlisi, lʼordenació de les idees i la cohe- rència del discurs] I quan [la Mila] s’adormí, ja de matinada, tingué un somni turmentós. Somnià que se n’anava de l’ermita per a tornar cap a la seva terra, muntanyes en avall; sols que, com més muntanyes deixava enrere, més n’hi sortien al davant i mai acabava de passar-les totes. Fins que, camina que caminaràs, vegé una petita resplendor al lluny. «Gràcies a Déu!», pensà ella. «És el llum de ferro del pastor…» I seguí baixant, tota animada. Mes en ésser-hi aprop, s’adonà que aquell pic lluminós, que de cop s’havia tornat doble, no era el llum del pastor, sinó els ulls de Sant Ponç; del Sant Ponç de la capella, que llaurava un olivar, amb una mà en l’arada, l’altra enlaire, amb els dos dits enrampats i arrossegant de costat el peu, aquell gran peu disform, que semblava la bossa de tabac d’en Matias… La Mila, al veure el sant, tractà de fugir, però el sant l’aturà, tirant-li al cap boletes vermelles, que eren boletes de galle- ran; i ella, sentint-se baixar aquelles boletes fins a la boca, va pensar, amb terror, si tindria la closca foradada. Mes no: les boles li passaven pel trenc de la cella, que era obert com una finestreta, i al passar-li li feien un dolor tan viu, que ella demanà per l’amor de Déu al sant que plegués de tirar-n’hi. I aleshores el sant es posà a riure amb unes grans rialles, sacsejant el ventre de dona grossa, i dient-li, amb mofa: —Ermitana, ermitana, ermitana…! —aquell nom que a ella li feia tanta malícia. Al veure allò, la Mila sentí que el cor se li trencava, i es posà a plorar desoladament; mes el pastor, amoixant-la com a una criatura, li eixugava les llàgrimes, fent-li dol- çament: —Tingueu pas por… hi posarem esca!

3) Comenteu aquest fragment de Solitud, de Víctor Català (cap. II <<Fosca>>). Tingueu en compte, en especial, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument de l’obra; b) la importància d’aquest episodi en la definició de les relacions de la Mila amb personatges, figures, àmbits i situacions rellevants de novel·la; c) el caràcter premonitori del somni de la Mila [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] I quan [Mila] s’adormí, ja de matinada, tingué un somni turmentós. Somnià que se n’anava de l’ermita per a tornar cap a la seva terra, muntanyes en avall: sols que, com més muntanyes deixava enrera, més n’hi sortien al davant i mai no acabava de passar-les totes. Fins que, camina que caminaràs, vegé una petita resplendor al lluny. <<Gràcies a Déu!>>, pensà ella. <<És el llum de ferro del pastor...>> I seguí baixant, tot […]