PAU Literatura catalana 2009 · Setembre · Sèrie 1 · Exercici 3 (Opció A)

3. Comenteu aquest fragment del capítol XVII («La nit aquella») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los sepa- radament ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument de l’obra; b) la caracterització dels dos personatges que hi intervenen; c) la funció que aquest episodi té en la novel·la, en el desenllaç i, per tant, en l’iti- nerari vital de la Mila i en el sentit general de l’obra. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat dʼargumentació i anàlisi, lʼordenació de les idees i la cohe- rència del discurs] La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara: —Aneu… aneu-se’n de seguida! Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot, en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga. —Si voleu… eh, que sí…? eh…? —I tirà als peus de la dona una moneda d’or; la moneda rebotà amb un dring sonorós. La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d’aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers. Veient-la que no deia res: —En voleu dues…? Vos en donc dues… —murmurà— i una altra moneda cai- gué i rodolà fins a sota la taula. —No, no! —xisclà la dona, encastada d’esquena a la paret—: Aneu… aneu-se’n! Però ell, en lloc d’anar-se’n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula. —Contes, doncs…? Totes…? Les voleu totes…? —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona. Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d’aquella pluja d’or l’hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d’una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca. Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrere. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i, bo i enmig de les tenebres, arribà i tot fins a la portella del reraltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llançant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirell sobre les lloses… Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

3) Comenteu aquest fragment de Solitud, de Víctor Català (cap. XVII «La nit aquella»). Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los per separat ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument de l’obra; b) la caracterització dels dos personatges que hi intervenen; c) el paper que aquest episodi juga en la novel·la, en el seu desenllaç i, doncs, en l’itinerari vital de la Mila i en el sentit general de la novel·la. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara: —Aneu... aneu's-en de seguida! Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra: allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga. —Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un dring sonorós. La dona, al veure-la, havia reculat fins a l […]