PAU Literatura catalana 2013 · Juny · Sèrie 3 · Exercici 3 (Opció B)

3. Comenteu aquest fragment de la noveŀla Quadern d’Aram, de Maria Àngels Anglada (capítol v, «Marik-Marsella»). Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal trac- tar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La singularitat de la veu narrativa. b) La significació d’en Vahé. c) La presència d’elements simbòlics. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe- rència del discurs] Ni ell ni jo no ens podíem imaginar que s’acostava tan de prop, tan brutal, la desgràcia i el carnatge de tots els armenis de Turquia, des de la mar Negra a Cilícia. Havíem oblidat massa d’hora les matances de l’any 9. Tan cert és que ho havíem oblidat, que la darrera paraula sortida dels llavis de Vahé, quan ens dèiem adéu, va ser roses. Vull escriure, per començar, algunes coses de la vida de Vahé, el meu estimat, inoblidable marit. Vahé era un poeta enamorat d’Armènia i em va transmetre la seva passió. Molts poemes seus, els conec de cor: me’ls dic per a mi mateixa, quan no puc dormir, de nit. El pare de Vahé era metge; per sort seva, ell i la seva dona ja s’havien mort de malaltia, abans de la catàstrofe. —Sempre agrairé al pare —repetia el meu home— que m’enviés a Venècia, a estudiar amb els Pares Mekhitaristes, a l’illa de San Lazzaro. Perquè els monjos de Sant Mekhitar, armenis, són els que han guardat el tresor de la nostra cultura. Després acabà els seus estudis a la Universitat de Gant. Sovint penso que si Vahé no hagués tornat mai, s’hauria salvat de la mort. Però estimava massa Armènia per resignar-se a viure exiliat del nostre país. Aram sempre em diu que, d’una manera o altra, ell es devia unir als rebels de Musa Dagh per morir lluitant. Però jo no n’estic gens segura i tinc pressentiments molt foscos sobre la seva mort. Les nenes! Les meves flors, el nostre tresor, els seus cossos tendres, tebions, els ullets preci- osos… I l’àvia, les devia tenir totes dues abraçades fins al darrer glop d’aigua amarga que les va negar… Les meves petites, que em demanaven, abans d’adormir-se: —Canta’ns la cançó, mareta. La mateixa cançó de bressol que jo havia après de la mare: Dorm, infant meu, tanca els ullets, que la son vingui als teus ulls bonics. Non-non, fill meu, non-non, noneta, té molta son el petit infant.

3) Comenteu aquest text que forma part de la novel·la Quadern d'Aram, de Maria Àngels Anglada (cap. V, “Marik-Marsella”), tenint en compte els aspectes següents (no cal tractar-los separadament, ni en el mateix ordre): a) la singularitat de la veu narrativa; b) la significació de Vahé; c) la presència d'elements simbòlics. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] Ni ell ni jo no ens podíem imaginar que s'acostava tan de prop, tan brutal, la desgràcia i el carnatge de tots els armenis de Turquia, des de la Mar Negra a Cilícia. Havíem oblidat massa d'hora les matances de l'any 9. Tan cert és que ho havíem oblidat, que la darrera paraula sortida dels llavis de Vahé, quan ens dèiem adéu, va ser roses. Vull escriure, per començar, algunes coses de la vida de Vahé, el meu estimat, inoblidable marit. Vahé era un poeta enamorat d'Armènia i em va transmetre la seva passió. Molts poemes seus, els conec de cor […]