PAU Història de la filosofia 2004 · Juny · Sèrie 3 · Exercici 1 (A (pla antic))

Sens dubte, no pot existir un ordre just —val a dir, que garanteixi a tots la felicitat— si s’entén per felicitat el que és en el seu sentit originari, això és, el que cadascun considera tal. En aquest cas, resulta impossible evitar que la felicitat d’un fregui la felicitat d’un altre. Per exemple: l’amor és la font primera de felicitat, encara que també la més important font de dissort. Suposem que dos homes estimen una mateixa dona i que tots dos, amb o sense raó, creuen que sense ella no serien feliços. No obstant això, conforme a la llei —i potser conforme als seus propis sentiments— aquesta dona no pot pertànyer més que a un dels dos. La felicitat d’un ocasionarà irremeiablement la dissort de l’altre. No existeix un ordre social capaç de donar solució a un problema semblant de manera justa, això és, de fer que els dos homes siguin joiosos. Ni tan sols el cèlebre judici del rei Salomó podria aconseguir-ho. Tal com se sap, el rei va resoldre que un nen la possessió del qual disputaven dues dones, fos partit en dos per tal de lliurar-lo a aquella que retirés la demanda a fi de salvar la vida de la criatura. Aquesta dona, suposava el rei, provaria d’aquesta manera que el seu amor era veritable. El judici salomònic resultarà just únicament en el cas que només una de les dones s’estimi realment la criatura. Si les dues la volguessin i desitgessin vehementment tenir-la —la qual cosa és possible i fins i tot probable— i totes dues retiressin les respectives demandes, el conflicte romandria irresolt. Finalment, quan la criatura hagués de ser lliurada a una de les parts el judici seria, per descomptat, injust ja que causaria la dissort de la part contrària. La nostra felicitat depèn, amb massa freqüència, de la satisfacció de necessitats que cap ordre social pot atendre. HANS KELSEN, Què és la justícia? 1. Expliqueu breument quina és la idea principal del text. [2 punts]