PAU Anàlisi musical 2023 · Juny · Sèrie 5 · Exercici 3

Exercici 3 [2 punts: 1 punt per cada qüestió] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que es plantegen a continuació. Amb la reedició de les obres mestres del rock en CD a finals dels anys vuitanta o a començaments dels noranta (predominantment per als qui tenien aleshores trenta o quaranta anys i que tenien els discs originals de vinil inservibles des de feia temps), va sorgir un nou tipus d’escrits crítics que tenien per objectiu justificar la condició d’obra mestra dels àlbums dels grups clàssics. Ho feien mostrant com aquests grups no s’havien limitat a reproduir música existent, sinó que havien forjat nous estils i noves composicions sobre la base d’una visió única compartida pels membres del grup. La música expressava aquesta visió, no pas els gustos de l’audiència o les demandes de la indústria; en unes altres paraules, els grups eren autors genuïns. No obstant això, aquest tipus d’interpretació crítica distorsi- ona força la realitat. Les relacions entre els grups clàssics i la indústria musical van ser sovint proble- màtiques, però no hi ha cap dubte que van ser estretes. A més, la distinció entre autoria i reproducció és molt imprecisa (una intèrpret com Madonna no és capaç d’imprimir la seva identitat a una cançó com Material Girl, fent-se-la seva independentment de qui en fos l’autor?). D’alguna manera, el que resulta més revelador és la dificultat de sostenir la distinció entre una música rock «autèntica» i una música pop «inautèntica», perquè mostra únicament l’esforç tossut dels crítics per establir-la peti qui peti. Però, què és el que ha motivat aquest tipus de comentaris sobre la música popular? Quina és, adoptant un terme útil actual, la «tasca cultural» que aquesta música ha de dur a terme? D’altra banda, si de la música popular saltem a la clàssica, n’hi ha prou de donar una ullada a les revistes musicals del quiosc més proper per a comprovar que la reflexió al voltant d’aquesta música se centra en la idea del «gran» músic, definit com un artista que es dona per fet que té una tècnica extra- ordinària, però l’art del qual radica en la seva visió personal. Els anuncis de les companyies discogrà- fiques no venen, en general, Beethoven o Mahler com a tals; de la mateixa manera que els fabricants de cotxes, s’ocupen fonamentalment de vendre marques. Així, el que venen és la visió interpretativa del músic excepcional i carismàtic: Pollini interpretant Beethoven o Rattle interpretant Mahler. En unes altres paraules, es comercialitza amb els intèrprets com si fossin estrelles, exactament com passa en la música pop, i, de fet, alguns dels exemples que criden més l’atenció els aporten els artistes clàs- sics que s’han introduït en el mercat pop. D’aquesta manera, la indústria musical clàssica comercialitza els grans intèrprets en qualitat de creadors, o «autors», i no com a simples reproductors de música, i els atorga els mateixos valors d’autenticitat que es troben en la música popular. Però és en els llibres de música clàssica on la distinció entre autors i reproductors es pot veure més literalment. En la immensa majoria es referei- xen a «música», però en realitat tracten de compositors i de les seves obres. Si consultem els dos grans volums de The New Oxford Companion to Music, per exemple, o The Rough Guide to Classical Music, trobarem una quantitat enorme d’informació sobre els compositors, fins i tot sobre els més descone- guts, però els intèrprets hi són del tot absents. És com el paper dels criats en la societat victoriana: han de ser-hi, però no se n’ha de parlar. Quan aquest tipus de llibres mencionen els intèrprets, la meitat de les vegades és en el context d’una queixa per la «llicència» o «extravagància» injustificada d’haver entelat la música original amb una sobreinterpretació o amb un virtuosisme gratuït. Fins i tot dins el món selecte del compositor opera el mateix sistema de valors: els escrits acadèmics sobre música fan ressaltar gairebé sempre la figura dels innovadors, dels creadors

EXERCICI 3 1. A finals dels anys vuitanta i començaments dels noranta del segle XX, alguns crítics de música moderna van començar a qualificar d’obres mestres alguns dels antics àlbums dels qui consideraven grups clàssics del rock. El criteri per ells adoptat es basava en la distinció entre la música d’aquells grups o artistes originals i únics que experimentaven constantment o obrien nous camins d’aquells altres que es limitaven a repetir o a reproduir en noves versions el que d’altres abans ja havien creat. Sorgia així una contraposició conceptual no real entre una música rock “autèntica” de creadors genuïns –els que no es limitaven a reproduir– i una música pop “inautèntica” de simples copistes promocionats amb finalitat estrictament econòmica per la gran indústria discogràfica. Es pot observar, però, que la diferència no és fàcil d'establir. (paraules i conceptes clau en negreta. Si es citen les dues vessants completes i correctes, 1 punt. Si en falta una, o és incomplert, 0,5 punt […]