PAU Anàlisi musical 2016 · Juny · Sèrie 5 · Exercici 3

Exercici 3 [2 punts: 0,5 punts per cada qüestió] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que us plantegem a continuació. Giuseppe Verdi, el darrer dels naïfs i el primer dels compositors realistes Afirmar que la bellesa d’una obra instrumental rau únicament en el joc de les proporcions formals que han permès configurar-la diu, en general, ben poca cosa fins i tot al grup d’aficionats més selectes d’aquells països plenament normalitzats en el cultiu de la música clàssica; però sentir aquestes parau­ les a Itàlia, on precisament l’èxit popular de l’òpera havia estroncat els tímids intents d’implantació del classicisme, era sentir quelcom incomprensible, tant per al jove Verdi com per a la majoria dels seus companys d’ofici. Era bonament concebible el formalisme estètic en la cultura musical d’un país on escoltar música era gairebé sinònim d’anar al teatre? Deixant de banda, doncs, els clixés imposats per la historiografia alemanya, és molt més encer­ tat que ens atansem a l’artista italià des de la realitat d’un home compromès des del principi amb la causa del republicanisme i de l’independentisme que va sumar-se, sense cap dubte, a les tesis de la minoria d’inteŀlectuals i artistes burgesos del Risorgimento per als quals l’art, si no volia debilitar-se fins a esdevenir totalment impotent en la pura exaltació estèril de l’individualisme romàntic, havia de posar-se al servei de la societat i ser l’eina que ajudés a convertir un mosaic de petits estats, fins aquell moment endarrerits i subjugats per la dominació estrangera, en una Itàlia culturalment unificada, socialment més justa i econòmicament més competitiva. Per això, en la brutalitat expressiva derivada de la falta de formació acadèmica del jove agosarat que es llança als vint-i-sis anys —és a dir, en una edat no massa jove per a un compositor— a la palestra teatral amb una obra com Oberto, Conte di San Bonifacio, estrenada sembla que amb bastant d’èxit a la Scala de Milà el 1839, hi hauríem de buscar els fonaments de la posició diferenciada que aviat havia d’adoptar, Verdi, en relació amb els seus dos predecessors iŀlustres: Vincenzo Bellini i Gaetano Donizetti. Les exageracions de tota mena, l’impuls passional desfermat del Verdi autodidacte que trobem en les seves primeres obres —tan diferents de la disciplina aristocràtica «belcantista» en què es van formar des de la més tendra adolescència aquells altres dos compositors de l’Ottocento—, constitueixen en si mateixes les mostres provocatives d’aquell Risorgimento en acció i militant que maldava per mobilitzar els ciutadans amb la representació d’es­ cenes violentes tant en la literatura com en la pintura i a partir d’aleshores, i gràcies a Verdi, també en la música. El realisme en Verdi és, doncs, el revulsiu del seu compromís risorgimentista, el qual, inserit en el melodrama romàntic gairebé sempre eròtic heretat de Bellini i Donizetti, permetrà la seva trans­ formació primer vers l’òpera coral amb protagonisme de tot un poble dels seus primers grans èxits com són Nabucco o I Lombardi i, més endavant, vers la tragicomèdia que gira al voltant de l’estudi aprofundit de personatges individuals i que s’inaugura amb Macbeth i Rigoletto, per a finalitzar en el drama modern de les seves dues darreres obres (Otello i Falstaff), on el desplegament continu de l’acció i la mateixa força del pas del temps són els encarregats de teixir musicalment la vida dels seus personatges. El realisme eixamplava el ventall dels temes de les òperes, instituïa una nova versemblança sexu­ al en les veus dels cantants i ja deixava enrere per sempre el preciosisme del bel canto, substituïa la fixació de les escenes pel dinamisme del seu flux dramàtic i, finalment, proporcionava el bagatge de continguts socials, ètics, emotius i estètics que havien d’establir les bases de profunda empatia que l’òpera de Giuseppe Verdi segueix suscitant en aquells qui encara tenen la sort de poder-s’hi atansar sense prejudicis. Cèsar Calmell. «El darrer dels