PAU Anàlisi musical 2012 · Setembre · Sèrie 4 · Exercici 2

Exercici 2 [2 punts. Les dues primeres qüestions valen 0,5 punts i la tercera, 1 punt.] Llegiu atentament el text següent i contesteu les preguntes que es formulen a conti- nuació, amb un comentari breu (d’unes dues-centes cinquanta paraules). Procureu no repetir, llevat que es demani, les mateixes paraules utilitzades en el text. Pau Vallvé. Viatge a les profunditats ROGER PALÀ: La veu sovint està doblada, tal com feies amb Estanislau Verdet. És una manera de fugir de l’estètica més pròpia dels cantautors? PAU VALLVÉ: No escolto gaire música folk, ni tampoc cantautors. Sóc més de Radiohead, A Silver Mt. Zion, José González, Arcade Fire, Bon Iver... Aquests artistes acostumen a jugar molt amb les veus, i estèticament m’agrada. És veritat, però, que a mesura que el disc va progressant i les cançons esdevenen més intimistes, la veu es va quedant més despullada i sola. No ha estat vol- gut, la mateixa producció decideix quan una cançó requereix un punt d’intimitat o una tribu de Vallvés cantant. R.P.: Hi ha trenta-cinc instruments enregistrats de manera molt orgànica: de vegades prioritzes que se senti també el silenci, l’espai i la distància. En aquest treball, és tan important el lloc on s’ha fet com les mateixes cançons? P.V.: De vegades, fins i tot més. Si vols fer un disc supersincer i et despulles completament en la composició, però després acabes fent una producció mainstream, línia Alejandro Sanz, tot ple- gat perdrà frescor, perquè parlaràs de sentiments d’una manera tan plàstica que ningú no s’ho creurà. Per això, més que gravar un piano o un bombo, volia enregistrar l’ambient on ressonaven els instruments que estava tocant, la textura de l’aire. Hi ha una cançó del disc, «Tots els buits del món», que parla de prendre consciència dels espais buits entre les coses i, en gran part, és això el que volia plasmar d’una manera sonora. També hi ha moments de molta producció, però és una producció bruta. R.P.: Al teu bloc has fet un apunt molt crític amb el paper de la crítica musical. Avui en dia, amb les noves xarxes socials d’Internet, creus que el paper del crític musical s’ha devaluat? P.V.: El que no té sentit és el paper del crític musical que exerceix de jutge i que, en comptes d’explicar-te què fa bo o dolent un disc, es dedica a posar les estrelletes i deixar anar quatre frases lapidàries. Això potser tenia sentit a la dècada dels noranta, quan per a escoltar música només hi havia l’opció de comprar-te un CD o copiar-te’l d’algun coŀlega. Actualment el pots escoltar sen- cer a Spotify, pots consultar informació del grup al seu web o al MySpace, veure’n clips al YouTube... No cal que els diaris i les revistes gastin més tinta en uns textos simplificadors que aca- ben reduint la feina de dos anys a quatre frases lapidàries i unes estrelletes. Sí que és important, en canvi, que hi hagi bons professionals que facin de filtre, que hi hagi bones cròniques i bones entre- vistes a fons amb els artistes. Però que no estiguin escrites des del punt de vista del crític lapidari. Si alguna cosa no val la pena, doncs no se’n parla i ja està. I això que a mi els crítics sempre m’han tractat bé, caldria veure-ho... Avui en dia, si algú es compra un disc sense haver-lo sentit, només perquè està catalogat com a pop-rock… A aquest paio se li ha de fer un monument. Adaptació feta a partir del text de Roger Palà, «Pau Vallvé. Viatge a les profunditats». Enderrock, núm. 182 (desembre 2010) 1. L’entrevistador diu que en l’àlbum del cantant moltes vegades la veu està doblada. Expliqueu en què consisteix aquesta tècnica més aviat allunyada de l’estètica dels can- tautors. 2. En l’entrevista apareix el terme anglès mainstream. Quin significat té aquesta paraula en el context en què apareix escrita? 3. Expliqueu quin paper té, per a Pau Vallvé, la crítica musical en l’època actual. Destaqueu els aspectes positius i negatius d’aquesta professió, sempre d’acord amb l’opinió del cantant.