Exercicis de sociolingüística — Llengua Catalana i Literatura 2n ESO

El basc (euskera): és una llengua preromana, no romànica.

Una persona que pot fer servir dues llengües amb naturalitat i fluïdesa, no només haver-les estudiat.

L'individual és el d'una persona concreta; el social és el de tot un territori, quan l'administració, l'educació i els mitjans de comunicació funcionen habitualment en dues llengües.

Estàndard: neutre, sense marques dialectals, pensat perquè l'entengui tothom.

La competència receptiva és la capacitat d'entendre una llengua, tant escoltant com llegint.
La competència productiva és la capacitat de fer servir la llengua per parlar i per escriure.
Aquesta persona té competència receptiva en català, però no productiva oral.
El perquè: entendre una llengua és més fàcil que produir-la, i per això es pot entendre sense saber parlar.

Respostes vàlides: l'anglès, l'alemany, el neerlandès, el suec, el danès, el noruec o l'islandès (en cal citar tres).
El perquè: les llengües germàniques són una de les grans famílies d'Europa, juntament amb les romàniques i les eslaves.

El castellà té un percentatge més alt.
Diferència: 46,5 - 32,6 = 13,9 punts percentuals.
El perquè: restant els dos percentatges s'obté la diferència en punts, que no és el mateix que un percentatge de variació.

La normativa del català la fixa l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Al País Valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és la institució normativa del valencià.
El perquè: tenir una norma comuna permet que la llengua escrita sigui unitària i comprensible per a tots els parlants.

Resposta oberta. Per exemple: permet comunicar-se amb més persones; facilita aprendre noves llengües; ajuda a entendre altres cultures; obre més possibilitats d'estudi i de feina.
Criteris: dos avantatges diferents, cadascun explicat amb una frase.
El perquè: el plurilingüisme és una riquesa i no un problema.

Es parla a la Vall d'Aran, als Pirineus de Catalunya.
Pertany a l'occità: l'aranès és la varietat de l'occità que es parla a l'Aran.
El perquè: l'occità és una llengua romànica que es parla també al sud de França i a algunes valls d'Itàlia.

Perquè la segona expressió amaga que hi ha altres llengües pròpies de l'Estat (català, gallec, basc), mentre que la primera reflecteix amb precisió el seu estatus oficial (a tot arreu) sense negar l'existència de les altres.

Perquè el bilingüisme social es refereix al funcionament conjunt del territori (que les institucions, l'educació i els mitjans funcionin en dues llengües), no exigeix que cada persona individualment domini totes dues amb la mateixa fluïdesa. Hi pot haver persones monolingües vivint en un territori amb bilingüisme social.

El registre col·loquial no és incorrecte: és el més adequat quan parlem amb la família o els amics. Allò que seria inadequat és fer-lo servir en una situació formal, com una entrevista de feina, on cal el registre formal.
Parlar bé consisteix a adequar el registre a cada situació, i no a parlar sempre de la mateixa manera.
El perquè: l'adequació és el criteri per jutjar un registre.

(a) Cultura i mitjans de comunicació.
(b) Espai públic.
(c) Ensenyament.
El perquè: una llengua es manté viva si s'usa en molts àmbits de la vida social, no només a casa.

Barri A: 1200 : 2000 = 0,60, és a dir, el 60 %.
Barri B: 930 : 1500 = 0,62, és a dir, el 62 %.
El barri B té el percentatge més alt (62 % contra 60 %), però el barri A en té més en nombre (1200 contra 930).
El perquè: comparar només nombres absoluts pot enganyar, perquè el percentatge té en compte la mida del grup.

Saben llegir-lo: 5709,4 : 6785,1 = 0,841..., és a dir, el 84,1 %.
Saben escriure'l: 4448,4 : 6785,1 = 0,655..., és a dir, el 65,6 %.
Diferència entre els percentatges arrodonits: 84,1 - 65,6 = 18,5 punts percentuals.
El perquè: saber llegir una llengua és més habitual que saber escriure-la, i per això convé continuar treballant l'escriptura a l'escola.

La frase (b).
«Ei», «tio» i «vull feina» són expressions col·loquials i massa directes per a una entrevista de feina. Les frases (a) i (c) tenen un to formal i correcte.
El perquè: en una situació formal cal triar paraules i fórmules de cortesia adequades.

Resposta oberta. Model: «Quina pel·lícula més bona!» o «M'ha agradat molt aquesta pel·lícula.»
Criteris: «pel·li» passa a «pel·lícula»; «guai» se substitueix per «bona», «interessant» o similar; s'elimina la interjecció «ostres».
El perquè: l'estàndard evita abreviacions i expressions massa familiars per ser entès per tothom.

És una llengua de debò: té gramàtica pròpia, un lèxic propi i sintaxi pròpia, i permet expressar qualsevol idea. Funciona amb el canal visual i gestual en comptes del canal oral.
A Catalunya està reconeguda per la Llei $\tfrac{17}{2010}$, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana.
El perquè: una llengua no depèn del canal (veu o gestos) sinó de la seva estructura i de la seva capacitat d'expressar significats.

(a) Temps: variació històrica.
(b) Lloc: variació geogràfica.
(c) Grup social: variació generacional o social.
(d) Situació: variació de registre.
El perquè: una llengua canvia segons el temps, el lloc, el grup de parlants i la situació, però continua sent la mateixa llengua.

Perquè el registre estàndard no busca situar-se a mig camí de formalitat, sinó ser entès per qualsevol parlant de la llengua, independentment de la seva zona dialectal o del seu registre habitual: la seva funció és la neutralitat i la comprensió universal dins del territori lingüístic, no un simple punt intermedi de formalitat entre els altres dos.

Suma: 2211,1 + 636,5 = 2847,6 milers de persones.
Percentatge: 2847,6 : 6785,1 = 0,4196..., és a dir, el 42,0 %.
Comprovació amb els percentatges: 32,6 % + 9,4 % = 42,0 %.
El perquè: s'han de sumar els dos grups perquè totes dues respostes inclouen l'ús habitual del català.

L'estudi B.
Una mostra gran i triada a l'atzar representa millor la població total. L'estudi A és petit i només inclou un tipus de persones (les que agafen el tren aquell dia a aquella hora), de manera que el resultat pot estar esbiaixat.
El perquè: per extreure conclusions sobre una població cal que la mostra sigui representativa.

Resposta oberta. Arguments possibles: (1) aprendre una llengua no exclou aprendre'n d'altres, i saber-ne diverses facilita aprendre'n de noves; (2) la llengua del lloc on es viu permet relacionar-se amb els veïns, entendre l'escola, la feina i la cultura del lloc, i participar en la vida social.
Criteris: dos arguments diferents, sense menysprear cap llengua.
El perquè: l'afirmació suposa que les llengües competeixen pel temps d'estudi, i no és així.

La frase no adequada és «Ens ho passaríem de conya»: és col·loquial.
Una reescriptura possible: «Creiem que seria una activitat molt profitosa per a l'alumnat.»
El perquè: en una carta formal cal mantenir el mateix registre de principi a fi.

(a) «Em vaig adonar que no tenia les claus.» El verb català és «adonar-se» (de), no «donar-se compte».
(b) «Has de venir a les cinc.» En català es diu «haver de + infinitiu» i no «tenir que».
El perquè: són calcs de les expressions castellanes «darse cuenta» i «tener que».

Castellà: 6733,6 : 6785,1 = 0,992..., és a dir, el 99,2 %.
Català: 5454,7 : 6785,1 = 0,803..., és a dir, el 80,4 %.
Diferència en persones: 6733,6 - 5454,7 = 1278,9 milers de persones. Diferència en punts: 99,2 - 80,4 = 18,8.
El perquè: les dades mostren que gairebé tothom sap parlar el castellà, i quatre de cada cinc persones saben parlar el català.

Variació entre el 2000 i el 2020: 33 - 40 = -7 punts percentuals.
Mitjana per decenni: -7 : 2 = -3,5 punts per decenni.
Comprovació: del 2000 al 2010, -4 punts; del 2010 al 2020, -3 punts; mitjana (-4 - 3) : 2 = -3,5.
El perquè: les dades mostren una tendència a la baixa que es pot seguir decenni a decenni.

Resposta oberta. Model: «Conèixer l'estàndard és important, perquè ens permet entendre'ns amb parlants de qualsevol zona i escriure textos comprensibles per a tothom. Però cada dialecte és també una riquesa: reflecteix la història i la manera de viure d'un lloc. Cal saber triar el registre adequat a cada situació, i valorar totes les varietats de la llengua sense menysprear-ne cap.»
Criteris: entre 50 i 70 paraules, les tres paraules clau i un argument clar.
El perquè: dominar l'estàndard i respectar els dialectes no es contradiuen.

No, existeix igualment: una paraula existeix si la fan servir els parlants i se l'entén, encara que no consti al diccionari.
El diccionari recull les paraules quan les institucions comproven que el seu ús és estable i general. Per això no hi són totes les paraules noves ni totes les paraules d'un grup reduït de parlants.
El perquè: els diccionaris descriuen l'ús de la llengua, i no al revés.