Exercicis de comunicació i textos — Llengua Catalana i Literatura 2n ESO

Expositiu: informa d'un procés general de manera objectiva, sense personatges ni fets concrets.

Narratiu: explica un fet concret que va passar («ahir»), amb un subjecte que fa l'acció.

Formal: és una situació acadèmica que exigeix vocabulari precís i normativa estricta.

«M'agrada la música. A més, m'agrada ballar.» (o «també m'agrada ballar»).

Conseqüència: «així que» introdueix el resultat d'estar cansat.

És un text instructiu.
Ho sabem perquè indica els passos que s'han de seguir per aconseguir un resultat, fa servir l'imperatiu («escalfa», «afegeix», «remena») i ordena les accions amb marcadors com «primer» i «després».

És un text descriptiu.
No explica cap fet que passi, sinó com és la casa: el color de la façana, la mida de les finestres, el porxo.
Fixa't que abunden els noms i els adjectius («grisa», «petites»).

És argumentatiu.
L'autor defensa una opinió o tesi («s'haurien de prohibir els mòbils a l'aula») i hi afegeix una raó o argument («perquè distreuen els alumnes»).
No és narratiu perquè no explica una successió de fets.

Cal el connector «però».
La segona part de la frase s'oposa a la primera (m'agrada l'estiu / no suporto la calor), per això necessitem un connector de contrast.
Frase completa: «M'agrada molt l'estiu, però no suporto la calor excessiva.»

Emissor: la professora, que envia el missatge.
Receptors: els alumnes de la classe, que el reben.
Canal: l'aire, perquè és un missatge oral i es transmet per la veu (comunicació cara a cara).

Perquè la presència del professor canvia la relació i la situació: encara que sigui un mitjà informal (WhatsApp), la seva presència demana un registre més cuidat que si el grup fos només entre companys de confiança, on el registre pot ser plenament informal.

Sense connectors ja queda així, i el problema és que sona a llista de fets soltes, sense que quedi clar si un fet és causa de l'altre. Amb connectors: «Plovia molt, per tant no vaig sortir, i com que em vaig quedar a casa, em vaig avorrir.» Ara les relacions de causa i conseqüència queden explícites.

Un model possible: «Bon dia. Ahir no vaig poder assistir a classe. Us agrairia que em poguéssiu facilitar els apunts d'aquell dia. Gràcies per endavant.»
Hem substituït les expressions col·loquials («Ei, tio», «estic perdut») per una salutació i un vocabulari neutres, i la petició és una fórmula de cortesia.
El tractament de respecte (vós/vostè) és el que correspon en un registre formal.

«Com que»: connector de causa, perquè introdueix el motiu (va nevar molt).
«Per tant»: connector de conseqüència, perquè presenta el resultat (vam tenir un dia lliure).
Així, la frase encadena causa → fet → conseqüència.

L'ordre correcte és b, c, a.
Plantejament: (b), presenta el problema inicial (el gos ha desaparegut).
Nus: (c), mostra les accions i dificultats (la recerca).
Desenllaç: (a), resol el conflicte (troba el gos).

Model: «Primer, bat dos ous en un bol i afegeix-hi una mica de sal. Després, escalfa un raig d'oli en una paella i aboca-hi els ous batuts. Finalment, quan quedi quallada per sota, gira-la i deixa-la un minut més.»
Cal comprovar que hi ha tres passos clars, verbs en imperatiu (bat, afegeix, escalfa, aboca, gira, deixa) i marcadors d'ordre (primer, després, finalment).

La frase (3), «El meu veí té un cotxe vermell».
Totes les altres parlen de la migració dels ocells i del seu vol, però aquesta introdueix un tema que no hi té res a veure.
Un text és coherent quan tot el que s'hi diu gira al voltant del mateix tema.

Versió millorada: «La Marta té un gat. Dorm tot el dia. Quan torna de l'escola, hi juga.»
Hem substituït les repeticions per l'omissió del subjecte (dorm, torna) i pel pronom feble «hi» (juga amb ell).
Altres opcions serien «l'animal» o «la mascota» com a sinònims.

Objectiva: «d'unes tres hectàrees», «té un estany amb cinc ànecs», dades que es poden comprovar.
Subjectiva: «és preciós», «tothom hi està molt bé», valoracions personals de qui escriu.
En una descripció objectiva, només hi ha d'haver el primer tipus d'informació.

Un resum possible: «Les abelles viuen en colònies on cada individu té una funció i, amb la seva feina, contribueixen a pol·linitzar les plantes.»
El bon resum conserva la idea principal, elimina els detalls (qui fa què exactament) i s'escriu amb paraules pròpies.

(a) Instruir: explica com s'ha de prendre el medicament (dosi, moment, precaucions).
(b) Persuadir: vol convèncer el receptor perquè faci alguna cosa, amb una invitació directa.
(c) Informar: explica fets d'actualitat de manera objectiva.
Un mateix text pot tenir més d'una intenció, però n'hi ha una que predomina.

Perquè no descriu un objecte o ésser concret amb els sentits (color, forma, mida), sinó que explica objectivament què és un concepte en general, de manera ordenada i sense implicar-hi cap situació concreta. La frontera entre expositiu i descriptiu és fina, però l'expositiu tracta idees i conceptes generals, no objectes particulars.

Perquè l'adequació no exigeix el registre MÉS informal possible, sinó un que sigui apropiat: un «Bon dia, com estàs?» és neutre i perfectament acceptable entre amics, no sona malament ni trenca la relació. L'error real seria un registre clarament fora de lloc, com parlar amb fórmules molt formals i distants a un amic de confiança.

Perquè el connector és el que indica la relació lògica entre les idees: si dius «Plovia molt, però no vaig sortir» sembla que no sortir sigui una cosa inesperada o contrària al fet que plogués, quan en realitat és la conseqüència lògica. El lector interpretarà una relació de contrast on hauria d'haver-hi una de causa-efecte, i el text deixarà de tenir sentit encara que la gramàtica de cada frase sigui correcta.

Hi ha una barreja de seqüències.
La primera frase és descriptiva: presenta l'espai (la plaça buida) amb imperfets («estava», «feia»).
La segona és narrativa: explica un fet puntual que fa avançar l'acció («va aparèixer»), marcat per «de sobte».
Els textos reals sovint combinen seqüències; el tipus global es determina per la que predomina o la finalitat.

Tesi: els deures s'haurien de reduir.
Argument 1: els alumnes necessiten temps per descansar.
Argument 2: estudis que mostren que no sempre milloren el rendiment.
Contraargument possible: els deures ajuden a consolidar el que s'ha après a classe i a crear hàbits d'estudi.
Un text argumentatiu sòlid pot anticipar i rebatre aquest tipus d'objeccions.

Problemes: el registre és massa informal i groller («Ei», «passo de», «merda»), el tractament és de tu a una autoritat i el to és d'amenaça.
La situació demana un registre formal i cortès.
Reescriptura: «Distingit senyor alcalde: Li escric per comunicar-li que la piscina municipal es troba en mal estat. Li demano que ho tingui en compte i que s'hi facin les reparacions necessàries. Atentament, ...»

És fals.
La coherència depèn de si les idees tenen sentit i estan ben organitzades al voltant d'un tema, no de l'ortografia.
Un text amb faltes pot ser perfectament coherent, i un text ben escrit pot ser incoherent si les idees no es relacionen.
Les faltes afecten la correcció, que és una altra propietat del text.

«De manera que» expressa conseqüència, però el fet de no menjar no és conseqüència de tenir gana, sinó que hi contrasta.
Cal un connector de contrast o oposició: «Tenia molta gana, però no vaig menjar res» o «Tot i tenir molta gana, no vaig menjar res».
Un connector equivocat altera la relació lògica entre les idees.

En una conversa espontània: hi ha repeticions, frases inacabades, vacil·lacions («eh», «bé…»), es poden usar gestos i el registre és informal.
En una exposició oral planificada: el discurs té una estructura (introducció, desenvolupament i conclusió), el lèxic és més precís, el registre és formal i hi ha menys improvisació.
Diferències clau: grau de planificació, registre i organització del text.