PAU Llengua catalana i literatura 2022 · Juny · Sèrie 2 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. Sempre m’havia vantat de ser un home essencialment feliç. Menava una vida ordenada, dedicada a la musicologia, i el meu nom era respectat. Vivia plàcidament fins que va venir la desgràcia. En aquell temps venturós les meves dèries anaven adreçades al rescat i l’edició d’obres descone­ gudes o que els avatars de la vida havien privat de la fama que mereixien, i la meva feina —a hores d’ara ho puc pensar sense vanaglòria— havia admirat els entesos. Jo vaig descobrir en un racó d’uns magatzems de gra de vora Marburg tretze lieds inconeguts de Schubert que constituïen un cicle del qual no es tenia cap notícia i que jo vaig batejar amb el nom una mica xaró de Les aromes del blat; pels indicis, vaig llançar la hipòtesi, que ara ja és tesi oficial, que aquells lieds eren el tribut amorós de l’autor a una camperola desconeguda. Molt schubertià, això d’escampar generosament la producció com si el futur no existís. També havia acabat, en aquell temps, l’edició acuradíssima de l’obra per a orgue del pare Antoni Soler, famós en el seu temps i desconegut avui, i tinc l’alegria íntima de saber que la meva feina està produint els seus fruits lentament i Soler no serà mai més oblidat. I les Cantates profanes de Stolibëck? I la increïble Sonata en re de Wolf? I…? Certament hauria d’estar orgullós de les meves activitats com a musicòleg, que em donaven prestigi tot i que no em bastaven per menjar. Però no n’estic, d’orgullós; m’és del tot impossible, després del que va esdevenir-se. Tot va començar en l’època en què jo vivia encara a Barcelona i Robert Balló s’havia donat a conèixer com a compositor i desorientava la crítica, que s’exclamava dient com és que un violinista tan excepcional és capaç d’escriure aquestes meravelles per a piano, senyores i senyors. Jo també m’ho preguntava. Per això l’havia anat a entrevistar —també perpetrava la crítica a la premsa per raons exclusivament econòmiques tot i que sempre m’ha esverat el comentari immediat, sense perspectiva— i en el meu article, que va fer soroll, vaig arribar a la conclusió que Balló abans que violinista, era músic. No el coneixia personalment, abans de l’entrevista, i a tots dos ens va plaure de trobar-nos. A mi em van impressionar l’amplitud dels seus coneixements i la seguretat de les seves conviccions. Tot això barrejat amb aquell aire de món de què s’envoltava. Era un home elegant, prim, ben vestit, de gestos majestàtics i d’esguard i conversa brillants. Un home que assimilava bé el triomf, que estava avesat als aplaudiments com a intèrpret i que ara els esperava com a compositor perquè sabia que la seva música era bona. L’insigne Pau Cortadella havia estrenat les dues sonates per a piano enmig d’una expectació multitudinària i molts crítics maldaven per explicar-se aquella música —més enllà de Wagner, record de Beethoven, retorn al romanticisme, una nova via, l’alternativa a l’impres­ sionisme francès, el classicisme fet música— contradient-se amb aquella alegria. Jaume Cabré. «Nocturn». A: Vuit narradors actuals. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 173-174 1. Comprensió lectora  [4 punts en total] 1.1. Després de llegir atentament el text anterior, indiqueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.] Vertader Fals a) Segons explica ell mateix, el narrador era compositor. b) El narrador era una persona reputada en el seu ofici. c) Robert Balló era flautista. d) El narrador coneixia Balló abans de fer-li l’entrevista. e) Les composicions de Robert Balló eren desconcertants per als 1.2. Trobeu en el text els cinc mots o expressions que poden funcionar com a sinònims dels mots següents. [0,5 punts] a) Portava, duia: b) Manies, obsessions: c) Vanitat, presumpció: d) Carrincló, ridícul: e) Intentaven, s’esforçaven: 1.3. Escriviu el referent dels pronoms següen

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. Sempre m’havia vantat de ser un home essencialment feliç. Menava una vida ordenada, dedicada a la musicologia, i el meu nom era respectat. Vivia plàcidament fins que va venir la desgràcia. En aquell temps venturós les meves dèries anaven adreçades al rescat i l’edició d’obres desconegudes o que els avatars de la vida havien privat de la fama que mereixien, i la meva feina —a hores d’ara ho puc pensar sense vanaglòria— havia admirat els entesos. Jo vaig descobrir en un racó d’uns magatzems de gra de vora Marburg tretze lieds inconeguts de Schubert que constituïen un cicle del qual no es tenia cap notícia i que jo vaig batejar amb el nom una mica xaró de Les aromes del blat; pels indicis, vaig llançar la hipòtesi, que ara ja és tesi oficial, que aquells lieds eren el tribut amorós de l’autor a una camperola desconeguda. Molt schubertià, això d’escampar generosament la producció com si el futur no existís. […]