PAU Llengua catalana i literatura 2018 · Setembre · Sèrie 3 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. Marta (amb indignació, eixugant-se repetidament els ulls): Tampoc ho creureu això de que jo era molt pobreta? Veureu: jo tenia una mare que era cega. Ho sentiu? I no he tingut ningú més. […] Però una mare sí que la tenia! I ella i jo captàvem per ciutat, allà baix a Barcelona. […] ens posàvem a les esca­ les d’una iglésia que tenia una porta que no s’acabava mai d’alta, i allí ens estàvem. Qui havia sigut el meu pare de bo de bo? Jo no ho he sapigut mai. D’ençà de quan, captàvem? Oh! Potser abans de néixer jo, que captàvem. Jo a la mare l’havia vist sempre amb la mà estesa al portal de la iglésia […]. Un dia […] ja no érem ella i jo soletes que captàvem: al costat s’hi va asseure a captar un home, que… jo em vaig creure que tampoc hi veia, perquè pensava aleshores que era cego tothom que captava. I no sé com va ser que aquell home mig tolit, tot roig de cara, i de barba blanca, va acabar vivint amb la mare; i ells dos se pegaven, i reien. Mes a mi aquell home ni mai m’havia pegat ni fet una festa; ni me’n recordo que mai m’hagués dit ni una sola paraula. Passaren anys […] i un matí la mare no es va llevar, i als peus del seu llit me vaig trobar amb aquell home que plorava. La mare no havia plorat mai, […] i m’havia arribat a creure també que els cegos, que no tenien ulls per a veure-hi, tampoc els tenien per a vessar llàgrimes: i per això vaig conèixer que aquell home no era cego de bo de bo, perquè plorava. La mare s’havia mort, i jo em vaig trobar sola. I quina cosa més estranya! Aquell home tan callat i tan fred amb mi es va trobar que m’estimava com un pare, i no es sabia aconsolar de la mort de la pobreta mare meva, […] amb los ulls més entelats que mai, i amb la mà dreta estesa, que semblava que encara anés a captar alguna cosa a l’altra vida. Tomàs (plorant): Digues, digues. Marta: I a l’endemà se l’endugueren al cementiri, a la mare, i jo hi vaig anar al darrera amb aquell home; i quan ja li havien tirada tota la terra a sobre, jo me’n vaig adonar que li havia dit a aquell home: «I ara què farem, pare?» […]. Tomàs (plorant): Conta, conta; i acaba aviat! Marta: […] Doncs vàrem tornar a la porta de la iglésia, i com jo anava espigant-me i veia passar tantes noietes de ma edat amb la robeta bonica de les festes, jo que li vaig dir al pare un dia que no havíem arreplegat gaires dinerons: «Pare; i si treballéssim?». I ell al cap d’una estona em va dir que ja el busca­ ria el treball per tots dos. I mai aquell treball va arribar. Fins que vam saber que als pobres els recollien per a tancar-los, i ens en vam anar de Barcelona tot captant, sinó que ell ja mai més va fer el cego. Adaptació feta a partir del text d’Àngel Guimerà. Terra baixa. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 194-195. [1a ed., 1897] 1. Comprensió lectora  [4 punts en total] 1.1. Després de llegir atentament el text anterior, indiqueu si les afirmacions següents són vertaderes o falses. [0,5 punts. Per cada resposta errònia es descomptaran 0,1 punts; per les qüestions no contestades, no hi haurà cap descompte.] Vertader Fals a) La Marta i la seva mare captaven a Barcelona. b) Un home de barba fosca va acabar vivint amb la mare de la Marta. c) L’home que vivia amb la Marta i la seva mare es feia passar per cec. d) El pare adoptiu de la Marta va trobar feina de seguida a Barcelona. e) La Marta i el seu pare adoptiu van haver de marxar de Barcelona perquè no volien treballar. 1.2. Trobeu en el text els cinc mots o expressions que poden funcionar com a sinònims dels mots o les expressions següents. [0,5 punts] a) Plorar: b) Enuig: c) Paralitzat: d) Es va aixecar: e) Pidolàvem, demanàvem caritat: 1.3. Escriviu el referent dels pronoms següents, marcats en negreta en el text. [0,5 punts] a) «Tampoc ho creureu això de que jo era molt pobreta?»: b) «I a l’endemà se l’endugueren al cementiri, a la mare, i jo hi vaig anar al darrera amb aquell home»: 1.4. Expliqueu, en tres

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. MARTA (amb indignació, eixugant-se repetidament els ulls): Tampoc ho creureu això de que jo era molt pobreta? Veureu: jo tenia una mare que era cega. Ho sentiu? I no he tingut ningú més. [...] Però una mare sí que la tenia! I ella i jo captàvem per ciutat, allà baix a Barcelona. [...] ens posàvem a les escales d’una iglésia que tenia una porta que no s’acabava mai d’alta, i allí ens estàvem. Qui havia sigut el meu pare de bo de bo? Jo no ho he sapigut mai. D’ençà de quan, captàvem? Oh! Potser abans de néixer jo, que captàvem. Jo a la mare l’havia vist sempre amb la mà estesa al portal de l’iglésia [...]. Un dia [...] ja no érem ella i jo soletes que captàvem: al costat s’hi va asseure a captar un home, que... jo em vaig creure que tampoc hi veia, perquè pensava aleshores que era cego tothom que captava. I no sé com va ser que aquell home mig tolit, tot roig de cara, i de barba blanca, va acabar vivint am […]