PAU Llengua catalana i literatura 2010 · Juny · Sèrie 4 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit. La Pobla de Ladron, 19 de setembre Dues setmanes com de fantasmagoria, pobres somnàmbuls que som tots... La 4a companyia sortí de la reserva a causa de la violència del contraatac enemic. Hem tingut moltes baixes. Ara ens han donat un petit descans, a la Pobla mateix, on arriben bombes d’obús i de morter i fins les bales perdudes de metralladora. L’aviació ve a cagar-s’hi dos o tres cops per dia; tenim un piquet de guàrdia al cim del campanar per a donar l’alarma i no ho diuen pas d’altra manera: «Ja caguen!». Perquè només donen l’alarma quan veuen des- prendre’s les bombes dels avions; si l’haguessin de donar cada vegada que passa una esqua- dreta no ens podríem moure de la cova. La cova és el celler de l’única casa que s’aguanta encara, un edifici de carreus, pot- ser del segle XV. Un celler subterrani i amb voltes de pedra; el bombardeig hi retruny com la veu d’un profeta en unes catacumbes i la polseguera que entra per l’escala de car- gol ens fa tossir. La Pobla a penes conserva res més que aquesta casa i les ruïnes de l’església; la resta és un pilot de runa. El carrer major està ple de pergamins i escriptures antigues; una bomba d’aviació va explotar dins l’arxiu parroquial i el va escampar pels aires. No sem- pre baixo a la cova quan hi ha alarma, que un acaba cansant-se’n; de vegades prefereixo mirar-me els avions com descarreguen. Semblen insectes que tot volant ponguessin els seus ous allargats. De vegades m’entretinc escorcollant escriptures; és curiós com en el segle XV i encara a primeries del XVI, les escriptures en aquesta comarca seguien redac- tant-se en una barreja de català i aragonès. Aquestes dues setmanes passades he viscut com sota els efectes d’una forta dosi de cocaïna. Era estranyament feliç. Ara sé que vam reconquistar la Pobla, que l’enemic havia reprès amb una contraofensiva; no hi vam trobar més ànima viva que els polls. Quantitats increïbles! Ens gratem com uns frenètics. Podria explicar amb coherència què vaig fer durant aquells quinze dies? No. La batalla no deixa record. Un diu i fa coses com si les hi dictés un altre. Recordo vagament que em movia —i res més. Recordo una esplanada; un rostoll o un erm? L’enemic havia emplaçat les metralla- dores com si hagués assistit a la meva conferència d’Olivel: els focs es creuaven a l’altu- ra del ventre. Impossible passar. I l’ordre era que passéssim —a pit descobert: no tení- em tancs. En Gallart, al davant de la companyia, va caure el primer; poc després el Propagandista. Recordo unes tiges d’espígol que el vent vinclava: de tant en tant una d’elles es partia pel mig com segada per una falç invisible. Els reclutes ploraven; era la vaig trobar sol al front de les tres seccions. A penes quedava la meitat de la companyia; vam recular cap a un bosc de pins i savines. Entre els pins queien granades del 75 i bombes de morter, però en comparació de l’esplanada semblava un oasi de pau. Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava en un singlot com el cant d’un gall a qui degollen. No teníem comunicació amb el batalló. Darrere el bosc s’estenia un altre erm, un espai descobert, sense arbres, també batut per les metralladores. Els reclutes s’ado- naven de l’abandó en què queien els ferits; ni pensar-ho, recollir-los! En perdríem més que no en recolliríem. Joan SALES. Incerta glòria. 1969 1. Comprensió lectora 1.1. El personatge que escriu aquestes notes no és un soldat qualsevol; té una for- mació intel·lectual notable i responsabilitats militars. Assenyaleu tres detalls que apareguin en el text i que ho corroborin. [0,5 punts] 1.2. Aquest text forma part d’una mena de dietari que el protagonista escriu, quan pot, mentre és al front, durant la Guerra Civil espanyola. Per què comença amb les paraules «Dues setmanes com de fantasmagoria, pobres somnàmbuls que som tots…»? Escriviu vint paraules com a màxim. [1 punt] 1.3. D’a