PAU Literatura catalana 2010 · Setembre · Sèrie 2 · Exercici 3 (Opció A)

3. Comenteu aquest fragment de Solitud, de Víctor Català (cap. XIV, «En la creu»). Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument i el sentit de l’obra; b) la caracterització dels tres personatges que hi intervenen; c) la llengua de la novel·la, en especial la parla del pastor. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat dʼargumentació i anàlisi, lʼordenació de les idees i la cohe- rència del discurs] De tant en tant, i mentre menjaven, la Mila, presa de recels, aixecava vivament el cap com per sorprendre de nou l’espieta al cim del tallat de l’Orgue, fins que el pastor li digué: —Vos escarrasseu pas, dona de Déu; tingueu pas por que hi torni per avui a vora nostra. Anc que seguissin els civils tota la muntanya n’atraparien pas ferum, de la mala besti… Ell sotgi i fa de les seues mentris és pas vist, mes un cop se’l descobri, com si se’l dragués la terra […]. Crenyeu pas per vós, mentris jo visca. Sé pas per què, mes és així; sempre li hai fet més basarda que la creu al dimoni, i ha pas mai gosat a mirar-me de cara amb els seus uis de brúfol… Amb els coniïs, amb l’ermi- ta, amb tota cosa s’hi desvergonyirà perquè compti amb la dreta del vostre home, mes amb vós s’hi atrevirà pas, perqué sap pla bé que no l’hi perdonaria! El pastor deixà anar aquelles paraules en el seguit de la preocupació, mes a la Mila li anaren de dret al cor. Commoguda, amb un nus a la gola, féu solament: —Pastor…, pastor… —i dues llàgrimes grosses, clares, li rodolaren cara avall. El pastor s’esparpellà amb vivesa, com un tocason sorprès pel dia. —Com és això, ermitana! Vuiu pas que vos encaganyeu amb aquestes dèries si voleu pas renyir amb mi! —Es posà a riure, esforçant-s’hi—. Feu tanmateix massa cabal de les paraules, vós, i això vingui pas a tombs… De vegades un hom xerra, xerra, sense pensar que seu dones, i després… Vaja, jaquim-ho estar ací i se’n parli pas més, sentiu? Desarem les tovaies i tornarem amunt si vos plau, si no perillaria que ens hi vinguessin a cercar amb un fanal! —I llençant els ossos i desfent el fogó d’un cop de peu, ficà al sarró els fòtils que havia tret per a l’esmorzar, i en un girant d’ulls estigué a punt de marxa. «M’estima! M’estima!» —es declarà resoltament la dona per a ella mateixa—. «No ho vol dir, no vol que jo ho sospiti, però m’estima!»

3) Comenteu aquest fragment de Solitud, de Víctor Català (cap. XIV «En la Creu»). Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los per separat ni en el mateix ordre): a) la contextualització del fragment en l’argument i el sentit de l’obra; b) la caracterització dels tres personatges que hi intervenen; c) la llengua de la novel·la, en especial, la parla del pastor. [3 punts pel contingut; 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] De tant en tant, i mentre menjaven, la Mila, presa de recels, aixecava vivament el cap com per sorprendre de nou l’espieta al cim del tallat de l’Orgue, fins que el pastor li digué: —Vos escarrasseu pas, dona de Déu; tingueu pas por que hi torni per avui a vora nostre. Anc que seguissin els civils tota la muntanya n'atraparien pas ferum, de la mala besti... Ell sotgi i fa de les seues mentris és pas vist, mes un cop se'l descobri, com si se'l dragués la terra [...] Crenyeu pas […]