PAU Literatura catalana 2015 · Juny · Sèrie 4 · Exercici 3 (Opció A)

3. Comenteu el fragment següent de l’acte i, escena xv, de Mar i cel, d’Àngel Guimerà. Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació i la importància en l’estructura dramàtica de l’obra. b) La mètrica i el valor de les acotacions. c) El sentit del fragment en relació amb el conflicte que planteja la tragèdia. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe­ rència del discurs] Saïd: Hassèn: aparta’t. (Despreciatiu de cop, després amb exaltació creixent.) Vull veure al vanitós com s’estarrufa… Un gall sense esperons i sense cresta! Sempre parlant d’honor, i sempre als llavis posant-se un Déu que a cada instant trepitgen. Miserable, felló!… Mos fills, veieu-lo: és de la taifa d’aquells vils que un dia, hipòcrites parlant d’amor als homes, nos xuclaren la sang; ni en les estables nos deixaren un lloc vora les bèsties; i avorrits com mesells, i a la ventura, nos llençaren pel món, sens cor, negant-nos fins per morir en pau un clot de terra. I pel cap de son Déu, que era ben nostre lo món que ens han robat! Mes què podíem esperar d’una gent que, té, mireu’s-ho, (Despenjant lo punyal amb empunyadura de creu i llençant-lo a terra.) l’odi unit al perdó; l’anyell al tigre: lo punyal i la creu tot d’una peça. (Després d’una pausa, senyalant a Carles.) I ara escolteu, companys, per sa vergonya. […] Mes, ah! de cop nos revoltà la xusma de mariners cristians; un crit la mare llençà de mort; volgué fugir; los monstres pels cabells l’arraparen. La sang seva (Blanca, sense donar-se compte, s’enterneix i acaba per plorar.) aquí em saltà. (A son rostre.) Caigué, i ai! de sos braços m’arrencaven! Mes ella m’estrenyia, morint i tot, aquesta mà; ses ungles m’entraven a la carn: «Fill: venja’ns! venja’ns!» I els monstres l’aixecaren, i a les ones la llençaren rient, i com surava, «venja’ns!» cridant, d’un cop de rem li obriren lo cap pel mig i s’enfonsà entre escuma! (Molt despreciatiu.) I aquí els teniu, que els fem horror! Les hienes, los lladres i assassins bé ho som nosaltres! Ells… coloms sense fel, ànimes pures, Blanca (sanglotant): Pare! ah! pare! Carles: Què, filla? Blanca: Déu meu! Carles (amb indignació): Plores? Saïd (amb marcada sorpresa): Qui plora? (A part.) Com! Aquesta dona! Ferran (amb dolçura): Blanca!

3. Comenteu el fragment següent de l’acte i, escena xv, de Mar i cel, d’Àngel Guimerà. Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació i la importància en l’estructura dramàtica de l’obra. b) La mètrica i el valor de les acotacions. c) El sentit del fragment en relació amb el conflicte que planteja la tragèdia. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] SAÏD: Hassèn, aparta’t. (Despreciatiu de cop, després amb exaltació creixent.) Vull veure al vanitós com s'estarrufa... Un gall sense esperons i sense cresta! Sempre parlant d'honor, i sempre als llavis posant-se un Déu que a cada instant trepitgen. Miserable, felló!... Mos fills, veieu-lo: és de la taifa d'aquells vils que un dia, hipòcrites parlant d'amor als homes, nos xuclaren la sang; ni en les estables nos deixaren un lloc vora les bèsties; i avorrits com mesells, i […]