PAU Literatura catalana 2019 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 3 (Opció B)

3. Comenteu aquest fragment del capítol vii («Primavera») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació de l’episodi en la noveŀla i en l’evolució de la protagonista. b) El paraŀlelisme entre la transformació de la Mila i la transformació de la natura. c) La reacció dels personatges masculins davant aquest canvi. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la cohe­ rència del discurs] Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada1 de flaires,2 resplendent de clarors, plena de cantúries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec3 de miŀle­ nària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no perce­ but el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran transmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics,4 mes plens de serenors malincòniques,5 s’animaven amb sobtats llampegueigs,6 sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgèn­ cies7 de pits de mare novella,8 i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma,9 que a n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altes muntanyes llunyeres10 del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés11 tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: —Vaja, ermitana, digueu pas mal12 de Sant Ponç, si seu13 dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava14 l’ànima contraclaror,15 i ara doneu goig de vore;16 seu la dona més fresca17 i regalada18 que haja atrapada19 en ma vida. 1.  embaumada: ‘perfumada’. 2.  flaires: ‘olors’. 3.  feréstec: ‘esquerp, salvatge’. 4.  clarífics: ‘clars’. 5.  malincòniques: ‘malencòniques, tristes’. 6.  llampegueigs: ‘esclats de llum’. 7.  turgències: ‘plenitud, consistència, volum’. 8.  novella: ‘nova, recent’. 9.  soma: ‘superficial’. 10.  llunyeres: ‘llunyanes’. 11.  tornassolés: ‘donés reflexos de colors diferents’. 12.  digueu pas mal: ‘no digueu mal’. 13.  seu: ‘sou’. 14.  vos se figurava: ‘se us endevinava, se us podia imaginar’. 15.  contraclaror: ‘a contrallum’. 16.  vore: ‘veure’. 17.  fresca: ‘jovial, alegre’. 18.  regalada: ‘plaent, bonica’. 19.  haja atrapada: ‘hagi trobat’.

3. Comenteu aquest fragment del capítol vii («Primavera») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació de l’episodi en la novel·la i en l’evolució de la protagonista. b) El paral·lelisme entre la transformació de la Mila i la transformació de la natura. c) La reacció dels personatges masculins davant aquest canvi. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs] Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada1 de flaires,2 resplendent de clarors, plena de cantúries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec3 de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aqu […]