PAU Història de la filosofia 2017 · Setembre · Sèrie 2 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A […] Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli dife­ rent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Si ens resta encara algun dubte, ens en podem assegurar completament si la comparem amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat de la qual hem estat parlant o a un home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. —I no serà infidel de cap manera ni als seus juraments ni als seus altres pactes? —Com ho podria ser? —I els adulteris, la manca de cura dels propis pares, el menyspreu envers els déus són coses que abans farà qualsevol altre que no pas ell? —És ben bé així. —I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li pertoca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va fer. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia. —Doncs sí, és totalment així. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó en relació amb l’activitat autènticament íntima, de cara a l’individu mateix, per tal com no permet que res en ell executi el que no li pertoca, ni que els diferents elements de la seva ànima s’interfereixin mútuament en els seus afers […].