PAU Història de la filosofia 2014 · Setembre · Sèrie 5 · Exercici 1 (Opció A)

OPCIÓ A —Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia. —Doncs sí, és així. —El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós. —Ho sembla. —I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’ho­ me, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en con­ còrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que ins­ pira aquesta acció. —Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell. —D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim. —No, per Zeus! —va dir ell. —Ho afirmem, doncs? —Ho afirmem. Plató. La República, llibre iv