PAU Història de la filosofia 2018 · Juny · Sèrie 5 · Exercici 1 (Opció B)

OPCIÓ B Què és la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes; en resum, un conjunt de relacions humanes poèticament i retòricament augmentades, transmeses i embellides i que, després d’haver estat usades durant molt de temps, a un poble li semblen fixes, canòniques i vinculants: les veritats són iŀlusions que hem oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes. Encara no sabem d’on prové l’impuls cap a la veritat, perquè fins ara només hem sentit parlar de l’obligació de ser veraç que la societat estableix per existir, és a dir, de l’obligació d’utilitzar les metà­ fores usuals; expressat de forma moral: de l’obligació de mentir segons una convenció consolidada, de mentir en ramat en un estil vinculant per a tots. Llavors l’home oblida, és clar, que aquesta és la seva situació; i menteix, doncs, de la forma indicada, inconscientment i segons costums centenaris —i precisament per aquesta inconsciència, a través justament d’aquest oblidar, arriba al sentiment de la veritat. En el sentiment d’estar obligat a designar una cosa com a «vermella», una altra com a «freda», una tercera com a «silenciosa», es desvetlla un impuls moral envers la veritat: per contraposi­ ció al mentider, en qui ningú no confia i de qui tothom s’aparta, l’home es convenç de l’honorabilitat, fiabilitat i profit de la veritat. Friedrich Wilhelm Nietzsche. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral