PAU Cultura audiovisual 2004 · Juny · Sèrie 1 · Exercici 2

Exercici 2 [7 punts] OPCIÓ A 2.1. Escriviu una relació detallada dels aspectes que habitualment utilitzeu per analitzar una imatge fotogràfica qualsevol. [2 punts] 2.2. Llegiu el text següent i observeu les imatges A, B, C i D que us adjuntem a manera d’exemple: La credibilitat documental es basa en la creença de la no-intervenció en l’art fotogràfic, i el seu llenguatge s’estructura dins de «codis d’objectivitat» que amaguen l’efecte causat per la presència del fotoperiodista. Per contra, la fotografia explícitament construïda declara des d’un primer moment haver estat realitzada per un creador d’imatges. El gènere de la fotografia dirigida, construïda o re-construïda ofereix nombrosos exemples i diverses anècdotes fascinants. El 1941 el fotògraf de la premsa sensacionalista Weegee (Arthur Fellig) va convèncer una mare perquè participés en una escena que reproduïa una de les formes utilitzades pels habitants de la ciutat de Nova York per fugir de la calor de l’estiu. Weegee va fer que aquesta mare tragués els seus fills a l’escala d’incendis, per fotografiar-los mig despullats i ajaguts sobre uns llençols i crear la impressió que la ciutat sencera s’estava enfonsant en una onada de calor (imatge A). Una altra imatge, feta per Joe Rosenthal el 1945 (imatge B), en què una bandera nord- americana estava sent enarborada a Iwo Jima, també és una espècie de re-creació; es tracta probablement de l’única foto dirigida que ha guanyat el premi Pulitzer. Una mica abans d’això s’havia hissat una petita bandera sota el foc enemic, i un fotògraf del cos de marines va arribar a fer-ne una foto. Mentre que el primer grup baixava del mont Suribachi, Rosenthal i un grup de marines pujaven amb una asta i una bandera més grans. La bandera fou hissada amb relativa seguretat, i malgrat que els editors de la revista Life dubtaven inicialment de publicar-la —ja que estaven convençuts que Rosenthal havia muntat la imatge—, la fotografia va arribar a convertir-se en la icona més insistentment distribuïda de la història. Per sostenir el mite que la segona bandera havia estat l’única a hissar-se en ple combat, els homes que pertanyien als dos grups van ser «obligats a mentir repetidament en relació amb el succés». Quan el fotògraf Robert Doisneau topava amb alguna cosa que volia documentar i no li era possible fer-ho, moltes vegades ho escenificava posteriorment. Un exemple molt clar és la famosa foto de 1950 Petó a l’Hotel de Ville (imatge C). Quan aquesta imatge es va convertir en un article d’ús corrent que es podia trobar tant a dormitoris estudiantils com en campanyes publicitàries de tot el món a la dècada dels vuitanta, no menys de quinze parelles es van posar en contacte amb el fotògraf per convèncer-lo que eren les que havien aparegut a la fotografia. Fins i tot una d’aquestes parelles va arribar a interposar una demanda, i la situació es va complicar encara més quan la dona que realment havia posat per a l’escena també va exigir la seva part dels beneficis. El 1994 el cas fou resolt a favor de Doisneau, que finalment va poder provar que a la model se li havia pagat per posar en el fotoreportatge de la revista Life el 1950, encara que s’hi afirmava que les persones retratades a les fotos no havien posat. Henri Cartier-Bresson és el fotoperiodista que, a diferència dels anteriors, encarna millor l’enfocament clàssic. De manera molt concisa, defineix així el seu concepte capital sobre «el moment decisiu»: «Per a mi, la fotografia és el reconeixement simultani, en una fracció de segon, de la rellevància d’un succés, i de l’organització precisa de les formes que expressen adequadament aquest succés» (imatge D). Bàsicament, «el moment decisiu» és una metàfora de la caça, la recerca de la confluència entre contingut i forma que el fotògraf ha de descobrir i captar en un instant: «Em vaig dedicar a recórrer els carrers durant tot el dia amb un sentiment de joia i de disposició per a la caça, amb la determinació d’“atrapar” la vida, conservar la vida e

Exercici 2 (7 punts)